Cercar en aquest blog

Compte enrere

19 de gen. 2020

Un Nou Estatut?

Unes consideracions sobre el rumor que corre en el sentit que l'oferta que s'acabarà fent serà un nou Estatut per substituir el de 2006, mutilat pel Tribunal Constitucional el 2010.
Clica aquí si cal, per llegir el post sencer

Tots els partits parlamentaris a Catalunya, menys els intransigents nacionalistes espanyols, acorden que el marc legal de Catalunya és insuficient per donar respostes als reptes d'un país abocat a la mundialització, i que cal blindar aquest marc i les competències que atorga al Parlament contra interpretacions que l'han desvirtuat i aigualit, sovint aprofitant la volguda ambigüitat de l'Estatut per recentralitzar l'Estat. El dirigent del socialisme espanyol esperona els catalans a posar-se d'acord, la qual cosa fan després de gairebé dos anys amb dues gran limitacions. Per un costat, el sostre d'una constitució redactada 25 anys abans (amb remor de sabres a la rebotiga, com després es confirmarà). Per l'altre, les aspiracions més limitades dels partits catalans amb fortes relacions -deixem-ho així- amb partits espanyols.

El grandíssim esforç de consens dels partits catalans, que fa honor a la nostra tradició pactista, arrenca grans aplaudiments i escenes d'emoció.

Però les Corts espanyoles malden per passar-hi el ribot, fins i tot amb un punt de sorna prepotent, i això, més el contingut resultant, fa que s'afegeixi a demanar el vot contrari, al costat dels nacionalistes centralistes, l'únic grup independentista aleshores present al Parlament.

La qüestió és que l'Estatut retallat (l'"Estatutet") passa pel darrer tràmit establert a la Constitució: la seva ratificació en un referèndum legal i vinculant.

Sí, un referèndum legal i vinculant. Però aviat es comprova que nacionalistes centralistes, el defensor del pueblo nomenat pels socialistes, i un assortiment de governs regionals no l'accepten com a vinculant i s'atreveiexen a tancar el "pacte constitucional" i l'impugnen. Un Tribunal Constitucional amb escandaloses recusacions, amb vacants sense cobrir, amb la seva renovació bloquejada -tot per assegurar una posició majoritària limitadora de l'abast del nostre autogovern- va filtrant a la premsa alarmants 'notícies' que fan que el català mitjà esdevingui emprenyat (Enric Juliana) i que es parli obertament, i amb pànic creixent de la desafecció de Catalunya (José Montilla).

Tota l'aventura per obtenir un nou Estatut acaba, al cap de més de sis anys, amb un text que NO ha estat referendat per poble català, sinó que és el text que ha decidit una dotzena escassa de togats instal.lats en un despatx, això sí, segur que esplenderós.

No cal ser gaire espavilat per pensar que si el 2010 el sostre de l'autogovern es va circumscriure amb l'argument de límits marcats per la Constitució; si ni un sol pas s'ha fet des d'aleshores, per Madrid, per impulsar aquelles qüestions de l'Estatut que el TC havia dit que s'havien de posar en una llei orgànica (com si l'Estatut no en fos); si la Comissió de transferències fa anys que va deixar la feina a mig fer; doncs no cal ser gaire espavilat per veure que la voluntat de resoldre la "qüestió catalana" és nul•la.

A més, sentència en mà, no es pot fer res sense modificar la Constitució espanyola, erigida en baluard, en trinxera, en barricada fa anys per desatendre milions de catalans. I no siguem ingenus: vist el panorama, i la manipulació descarada de l'opinió espanyola, una reforma de la Constitució del 78 és un meló que un cop overt difícilment permetria altra cosa que reforçar la unitat d'Espanya.

Tampoc no cal ser gaire espavilat per pensar que Espanya ens voldrà vendre un "encaix" que no serà sinó una estafa més: per exemple, un compromís de "desjudicialització de la política" que no impedirà ni per un moment que l'ofensiva per part del nacionalisme espanyol (dels partits i de les institucions) continuï com fins ara. Incloses accions tan repugnants com intentar impedir que els dos Jordis gaudeixin dels permisos legalment establerts.

16 anys després de començar a redactar un nou Estatut on som?

Tenir l'experiència que un referèndum, per molt "vinculant" que sigui, és un paper mullat; tenir l'experiència que qualsevol suposat "sindicat" o associació -o partit, per a enorme sorpresa d'amics de països democràtics- pot posar en marxa, quan lu doni la gana, noves repressions i vulneracions de drets civils i polítics; tenir l'experiència de l'enorme impacte en l'opinió pública que han aconseguit els mitjans de comunicació d'abast i/o influència estatal (malgrat el qual amb un cinisme galàctic, el fiscal Rubira s'atreveix a demanar al sinistre Audiència Nacional: "Creuen vostès que hi pot haver imparcialitat i serenitat si s'envia la rebel·lió i la sedició a Catalunya?"); tenir l'experiència que el president del màxim òrgan de la justícia espanyola considera que els independentistes són “insolents cegats per la irracionalitat” -i, per tant, tenir la certesa que la seva neutralitat és inimaginable- o que la base de l'estat de dret no sigui el benestar i els drets dels ciutadans, sinó “la unidad de España"; tenir l'experiència que el màxim representant dels que se suposa que han de dialogar amb el nostre Govern fa poc que ha promès públicament portar a Espanya un molt honorable senyor, president legítim de Catalunya destituït en un abús inadmissible de poder; tenir tota aquesta experiència ens porta a una única i veiem que irrebatible conclusió. 

La conclusió és que un nou Estatut és impossible. El mínim grau d'autogovern que ha pretès històricament el catalanisme és molt superior al màxim grau d'autogovern que Espanya permetria. Fa anys que Ferran Requejo ens ho va fer entendre. Què ens pot oferir Espanya ara -una Espanya, a més, amb nivells vergonyosos de catalanofòbia? I quina credibilitat pot tenir el que ofereixi? Amb "apoyaré" no arribarem enlloc. I amb una "lluvia de millones" tampoc. Els catalans, una clara majoria dels catalans, no ens els creiem.

En aquest sentit estem, doncs, igual que l'octubre de 2017, esperant que els resultats oficials de l'exercici que vam fer del nostre dret d'autodeterminació -dret reiterat pel nostre Parlament diferents vegades, i molt abans que el tribunal constitucional comencés amb l'escandalós hàbit d'atrevir-se a dir de què pot i no pot parlar un Parlament- i la posterior Resolució del 27 d'octubre siguin finalment publicats, respectats i reconeguts. I fets efectius.



https://www.elespanol.com/espana/tribunales/20190205/fiscal-serenidad-imparcialidad-justicia-catalana-juzgar-proces/373962970_0.html

http://estudiscatalans.blogspot.com/2019/02/rubira.html?m=1
(en anglès)

Cap comentari:

Publica un comentari