Cercar en aquest blog

Compte enrere

12 d’abr. 2019

By Ernesto Ekaizer: The five reasons why Marchena will not opt for rebellion

Here is an English translation (I hope the author and the paper do not mind) of an article by ERNESTO EKAIZER: "Les cinc claus per les quals Marchena no apostarà per la rebel·lió".
Click here if need be to access the whole text

The five reasons why Marchena will not opt for rebellion


The dynamics into which the trial has moved respond to the fact that the due is cast: as regards the evidence, none will be decisive or fundamental.

The original plan - 'wishful thinking' - was that on Friday, April 12, the oral phase of the trial would be completed, to allow the prosecution and the defence to draw up their final conclusions and to present them in the last week of the month. The desire was to then issue the "ready for judgment", before the pre-campaign of the May 26, 2019 municipal, regional and European elections.

It was an impossible project, with more than 500 testimonies planned to testify, even with the usual waivers for some of them, in addition to the documentary and expert phase of the trial.

And, in addition, if that were not enough... on top of the elections on 26 May, the early general election on 28 April has been added.

But the dynamics into which the trial has moved respond to the fact that the due is cast: as regards the evidence, none will be decisive or fundamental.

If by chance we look at television we will see that there is a judge in the centre of the court that ceaslessly types on the computer. No, he is not the minutes secretary. It is none other than the president of the court, Manuel Marchena, who is working painstakingly on the narrative of the facts that will serve as a basis for his presentation.

The first reason why Marchena will not propose in his paper a condemnation for the crime of rebellion is straightforward: the violence required - the typical nature of the crime - has not been present until now in the trial... nor will it be. That is a very powerful reason.

"The idea that small acts of violence or confrontations that when added up will eventually form a public, violent uprising, as described by the law, is wrong. The effort to describe these situations, as we are seeing, cannot manage to fill the gap: the public, violent uprising", the professor of Criminal Law at the University of Castilla-La Mancha Nicolás García Rivas, who wrote his thesis on the crime of rebellion, pointed out to ARA.

García Rivas is one of more than 120 full professors and lecturevs in criminal law who, in November 2018, signed the manifesto 'The banalization of crimes of sedition and rebellion', about which Supreme Court prosecutor Javier Zaragoza said on February 13, 2019, during the second session of the oral hearing: "15% of the professors signed, and hardly the most prestigious among them".

Marchena, in his capacity as rapporteur, and the six judges with him, will face the same problem that the three German judges of the Schleswig-Holstein court in July 2018 already had to cope with.

They adopted, in having to address the crime of high treason, equivalent to that of rebellion in Spain, a German Federal Supreme Court resolution.

"For the general crime of coercion, the appropriateness of the means of coercion to motivate the threatened person to submit to the wishes of the perpetrator is not only a factual condition, but also a normative one; it does not apply if one has to wait for the threatened person to react to the threat with a prudent self-assertion", it says. It adds: "This normative assessment of the means of coercion cannot be dispensed with in the case of the offence of coercion of collegiate constitutional organs. So the coercive effect of violence or the threat of violence no longer apply to the extent that one can and have to expect from the constitutional bodies, due to their special obligation towards the general public, to resist situations of pressure also in the context of fierce political disputes. If the government of a federated state is forced to Comply with certain political demands through acts of violence against third parties or against property, these acts of violence only amount to violence within the meaning of article 105 of the Criminal Code [Punishable acts against constitutional bodies] if the pressure being exercised reaches such a high degree that a responsible government may feel compelled to give in to the demands of the perpetrators of violence so as to avoid serious harm to the community or to the citizens".

That is to say: we must keep the concept of appropriate violence.

In practice, it must be remembered that the government of Mariano Rajoy did not perceive any rebellion or sedition. The proof: it never considered, according to the certificates provided by Moncloa to the Supreme Court last February, proposing to Congress a declaration of the state of siege or to the National Security Council the application of the national security law.

In other words: the alleged acts that the Prosecutor's Office include in the crime of rebellion or the State Advocacy in that of sedition were defeated, so to speak, or controlled, by the application of Article 155 of the Constitution.

The second reason why the rapporteur will not opt for the crime of rebellion is the need to condemn with a penalty that does not scandalize the governments of the European Union and revive prejudice about the demons of the past in Spain.

And the third reason, obviously, is to prevent any negative reaction against the lack of proportionality by the European Court of Human Rights (ECtHR).

The fourth reason is an internal issue of the court itself.

We are facing a State ruling. The resolutions of the Supreme Court, from the admission of the State Prosecutor General's lawsuit to the decisions of the appeals chamber and the total support for judge Pablo Llarena's investigation, have presented a monolithic front, without discrepancies.

But this does not, in theory, prejudge what will happen when the legal status of the facts is discussed.

The rapporteur judge must therefore take into account this objective of unanimity and the desire to avoid dissenting votes as an essential requirement. And the crime and the proportionality or the penalty, to which we have alluded, are fundamental in forging this unanimity.

The fifth reason is of a personal nature. On March 3, Marchena will end the period of five years since he took office as president of the second - or criminal - Chamber of the Supreme Court in 2014. He can, of course, be re-elected for another five years.

But judge Marchena was about to become the president of the Supreme Court and the General Council of the Judiciary (CGPJ) in November 2018 as a result of the agreement between the PSOE and the PP, a presidency frustrated by the WhatsApp forwarded by the Popular spokesman in the Senate, Ignacio Cosidó, in which he told his fellow colleagues that the appointment of Marchena would allow his party to "control the second Chamber from behind". The magistrate withdrew on the spot the moment the news was disseminated.

But the post he was to occupy still awaits a new president. And Marchena could be the candidate again. The PSOE, according to government sources, would not object.

So the rapporteur must rise above all factions. And the "Procés" judgment will be his 'magnum opus'. And that is why, after putting rebellion aside, it can delve into the labyrinth of sedition, conspiracy and attempt. These last two, by the way, are difficult to fit in.

Source: https://www.ara.cat/judici-presos-politics-1-octubre/claus-quals-ponencia-apostara-rebellio_0_2213778871.html

Les cinc claus per les quals Marchena no apostarà per la rebel·lió 


La dinàmica en què ha entrat el judici respon al fet que el peix està venut: pel que fa a les proves, no n'hi haurà cap de caràcter decisiu o fonamental.

El pla original –'wishful thinking'– era que aquest divendres 12 d'abril s'acabava la fase de ple del judici oral per permetre a les acusacions i les defenses elaborar les seves conclusions definitives i exposar-les l'última setmana del mes. El desig consistia a dictar a continuació el "vist per a sentència", abans de la precampanya de les eleccions municipals, autonòmiques i europees del 26 de maig del 2019.

Era un projecte impossible amb més de 500 testimonis previstos per interrogar, fins i tot amb les renúncies habituals a alguns d'ells, a més de la fase documental i pericial del judici.

I, a més, per si no fos prou... a les eleccions del 26-M s'hi han sumat les generals anticipades al 28-A.

Però la dinàmica en què ha entrat el judici durant les últimes setmanes respon al fet que el peix està venut. És a dir: pel que fa les proves, no n'hi haurà cap de caràcter decisiu o fonamental.

Si per atzar mirem la televisió veurem que al centre del tribunal hi ha un magistrat que no para de teclejar a l'ordinador. No, no és el secretari d'actes. És ni més ni menys que el president del tribunal, Manuel Marchena, que treballa com una formigueta el relat de fets que li serviran de base per a la seva ponència.

La primera raó per la qual Marchena no proposarà en la seva ponència una condemna pel delicte de rebel·lió és elemental: la violència exigida –la tipicitat del delicte– no ha estat present fins ara en el judici... ni hi serà. És una raó, doncs, molt poderosa.

"La idea que petits actes violents o enfrontaments que es van sumant acabaran configurant un aixecament públic i violent, com descriu la llei, és errònia. L'esforç de descriure aquestes situacions, tal com ho estem veient, no pot aconseguir omplir el buit: l'alçament públic i violent", apunta a l'ARA el catedràtic de dret penal de la Universitat de Castella-la Manxa Nicolás García Rivas, que va fer la tesi sobre el delicte de rebel·lió.

García Rivas és un dels més de 120 catedràtics i professors de dret penal que el novembre del 2018 van signar el manifest 'La banalització dels delictes de sedició i rebel·lió', sobre el qual el Fiscal del Tribunal Suprem, Javier Zaragoza, va assenyalar el 13 de febrer del 2019, durant la segona sessió del judici oral: "El signen un 15% dels catedràtics, i no precisament els de més prestigi".

Marchena, en la seva qualitat de ponent, i els sis magistrats amb ell, s'enfrontaran amb el mateix problema que ja van abordar els tres jutges alemanys del tribunal de Schleswig-Holstein el juliol de 2018.

Ells van assumir, pel fet de definir-se sobre el delicte d'alta traïció, equivalent al de rebel·lió a Espanya, una resolució al Tribunal Suprem Federal alemany.

"Per al delicte general de coaccions, la idoneïtat dels mitjans de coacció per motivar la persona amenaçada a sotmetre's als desitjos del perpetrador no és només una condició de fet, sinó també normativa; no s'aplica si cal esperar que la persona amenaçada faci front a l'amenaça amb una autoafirmació prudent", assenyala. I afegeix: "No es pot prescindir d'aquesta valoració normativa dels mitjans de coacció en el cas del delicte de coacció d'òrgans constitucionals col·legiats. Per tant, l'efecte coactiu de la violència o l'amenaça de violència deixa d'aplicar-se en la mesura que pugui i hagi d'esperar-se dels òrgans constitucionals, a causa de la seva obligació especial envers el públic en general, que es resisteixin a situacions de pressió també en el context de disputes polítiques aferrissades. Si el govern d'un estat federat es veu obligat a complir determinades exigències polítiques mitjançant actes de violència contra tercers o contra la propietat, aquests actes de violència només constitueixen violència en el sentit de l'article 105 del Codi Penal [Fets punibles contra òrgans constitucionals] si la pressió que exerceixen arriba a un grau tan alt que un govern responsable pugui sentir-se obligat a rendir-se a les exigències dels autors de la violència per evitar danys greus a la comunitat o als ciutadans".

És a dir: ens hem de quedar amb el concepte de violència idònia.

A la pràctica, cal recordar que el govern de Mariano Rajoy no va percebre cap rebel·lió ni sedició. La prova: mai va considerar, segons els certificats aportats per la Moncloa al Tribunal Suprem el febrer passat, la proposta al Congrés per declarar l'estat de setge ni al Consell de Seguretat Nacional l'aplicació de la llei de seguretat nacional.

En altres termes: els presumptes actes que la Fiscalia incardina en el delicte de rebel·lió o l'Advocacia de l'Estat en el de sedició van ser derrotats, per dir-ho així, o controlats, amb l'aplicació de l'article 155 de la Constitució.

La segona raó per la qual la ponència no apostarà pel delicte de rebel·lió és la necessitat de condemnar amb una pena que no escandalitzi els governs de la Unió Europea i ressusciti els prejudicis sobre els dimonis del passat a Espanya. 

I el tercer motiu, òbviament, és prevenir qualsevol reacció negativa contra la falta de proporcionalitat al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH).

El quart motiu és de caràcter intern del mateix tribunal.

Som davant d'una sentència d'estat. Les resolucions del Tribunal Suprem, des de l'admissió a tràmit de la querella del fiscal general de l'Estat fins a les decisions de la sala de recursos i el suport total a la instrucció del magistrat Pablo Llarena, han presentat un front monolític, sense discrepàncies. 

Però això no prejutja, teòricament, el que passarà a l'hora de debatre la qualificació jurídica dels fets.

El magistrat ponent ha de tenir en compte, doncs, l'objectiu d'aquesta unanimitat i el desig d'evitar vots particulars com un requisit essencial. I el delicte i la proporcionalitat o la pena, a la qual hem al·ludit, són fonamentals per forjar aquesta unanimitat. 

El cinquè motiu és de naturalesa personal. El 3 de novembre Marchena complirà el període de cinc anys des que va prendre possessió com a president de la sala segona o sala penal del Tribunal Suprem, el 2014. Pot, per descomptat, ser reelegit per a cinc anys més.

Però el magistrat Marchena va estar a punt de convertir-se en president del Suprem i del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) el novembre de 2018 com a resultat de l'acord entre el PSOE i el PP, una presidència frustrada pel 'whatsap' reenviat pel portaveu popular al Senat, Ignacio Cosidó, en què explicava als seus companys d'armes que el nomenament de Marchena permetria al seu partit "controlar la sala segona des de darrere". El magistrat va renunciar 'ipso facto' quan es va difondre la notícia. 

Però el lloc que havia d'ocupar continua esperant un nou president. I Marchena podria tornar a ser el candidat. Pel PSOE, segons fonts del govern, no quedarà.

Per tant, el ponent haurà d'elevar-se per sobre de totes les faccions. I la sentència del Procés serà el seu 'magnum opus'. I per això podrà immergir-se, després d'aparcar la rebel·lió, en el laberint de la sedició, la conspiració i la temptativa. Aquestes dues últimes, per cert, de difícil encaix.


Cap comentari:

Publica un comentari