Xavier Muro Bas
***** Clica a "Més informació" per a llegir la resta de l'entrada *****
"[U]na primera impressió de la decisió del Tribunal respecte del capítol lingüístic des d'un punt de vista merament quantitatiu, permetria considerar que els seus efectes han estat limitats o reduïts (un article parcialment inconstitucional, per causa d'un sol terme, quatre apartats i un article sotmesos a una interpretació conforme, i la resta d'articles impugnats, en tots els seus extensos apartats, declarats plenament constitucionals); tanmateix, una valoració més acurada del contingut de la decisió permet constatar que el text estatutari no ha resultat tan indemne de la seva revisió per la justícia constitucional, sinó al contrari. El model d'ordenació lingüística establert per l'EAC resulta afectat de manera important en el seu desenvolupament i la seva concreció possible si es té en compte que aquest desenvolupament en realitat ja existia, per mitjà de la Llei de política lingüística (LPL), els trets bàsics del disseny de la qual s'incorporaven al text estatutari. Aquest impacte greu es produeix perquè la Sentència, en els fonaments jurídics dedicats a judicar els preceptes impugnats en matèria lingüística, formula interpretacions, encara que no totes són portades a la resolució, amb la consegüent problemàtica que això pot causar, que posen en qüestió la regulació recollida en la LPL. L'elevació d'aquest model a rang estatutari no sols li proporcionava estabilitat i el convertia en un element estructural de l'autogovern,sinó que tenia el valor addicional de comprometre l'Estat en el seu desenvolupament, en la mesura que l'EAC és una norma estatal, fruit del pacte amb les Corts Generals, a diferència de la LPL, compromís estatal que ara, a conseqüència de la interpretació continguda en la Sentència, queda en dubte." p. 139
"L'article 6.2* EAC és objecte d'una interpretació de conformitat amb la CE pel que fa a la inclusió del deure de coneixement del català. Atès que la jurisprudència constitucional ja va descartar en el seu dia que el legislador ordinari autonòmic pogués imposar aquest deure, per als recurrents tampoc no podia establir-se en l'Estatut, sinó, si de cas, en la CE. La Sentència salva la constitucionalitat de la norma amb un raonament contradictori, perquè dóna un sentit diferent a aquest deure quan fa referència al castellà. Quan es tracta del castellà, aquest deure significa que el ciutadà no pot oposar-se a les notificacions practicades únicament en aquesta llengua (llevat del cas del dret de defensa en judici). Doncs bé, atribuir aquest mateix sentit al deure de coneixement del català és inconstitucional i, per tant, les notificacions practicades exclusivament en català no són vàlides si el ciutadà al·lega desconeixement. Per salvar la constitucionalitat del deure referit al català, en minimitza el sentit, que resta limitat al deure d'aprendre'l en el sistema educatiu i a imposar-lo en relacions de subjecció especial. En definitiva, es redueix a una potestat limitada de l'Administració en determinats casos; raonament, per cert, que és el que es podia considerar apuntat per l'advocat de l'Estat. Aquesta comprensió del «deure» crea una situació de desigualtat entre el castellà i el català, sense altra justificació que la no-inclusió en l'article 3.1 CE (i, al meu entendre, en contradicció amb la resta de l'article)." p. 142
"Quant a l'article 35 EAC**, que regula la llengua en l'educació, crec que la Sentència segueix la jurisprudència anterior, principalment la darrera sentència important en aquesta matèria, la STC 337/1994, que accepta la constitucionalitat del fet que el català sigui llengua vehicular, però conjuntament amb el castellà, amb el pal·liatiu que el català pugui ser el «centre de gravetat» per raons de normalització lingüística. Per tant, el castellà ha de tenir un grau de presència com a llengua vehicular, però quin grau? Potser més greu que la insistència en l'ús del castellà com a llengua vehicular (que ja apareixia en la STC 337/1994, però menys) és que ara es diu que aquesta condició s'ha d'aplicar a «el conjunto del proceso educativo», mentre que en la Sentència anterior, en referir-se a l'antiga Llei de normalització lingüística, es parlava només del «primer ensenyament». Aquesta extensió del període computat per a la consideració del castellà com a llengua vehicular podria afectar la constitucionalitat de la Llei d'educació, o, si més no, suscita dubtes sobre el significat de la Sentència també en aquest punt." p. 142
Amb referència als preceptes que pretenien l'efectivitat del dret d'opció lingüística, hem de distingir els dos grups esmentats abans. D'una banda, els articles 33, 50.4 i 102 EAC, que imposen el deure d'atendre en català i, d'aquí, el deure de coneixement del català per determinats servidors públics, i la validesa dels actes en aquesta llengua. S'accepta aquesta consagració estatutària de normes prèviament recollides en la LPL, que obliga, en general, el legislador estatal. Ara bé, no queda clar si es devalua el contingut del manament adreçat a aquest legislador, perquè els preceptes esmentats estableixen que «en tot cas» aquest ha de recollir les previsions estatutàries, mentre que en la Sentència se salva la constitucionalitat dels preceptes perquè es diu que el legislador estatal disposa de «sencera llibertat» per portar a terme el manament estatutari. Significa que pot decidir desenvolupar o no les previsions estatutàries? O, de manera diferent, que ho ha de fer, encara que lliurement? Si el Tribunal hagués considerat l'EAC una norma superior a qualsevol llei orgànica, crec que no hi hauria dubte en favor del segon sentit, és a dir, que l'EAC obligaria al desenvolupament de les previsions estatutàries. Com que no ha estat així, aquesta opció sembla més improbable, cosa que redueix la virtualitat de la previsió estatutària. Una argumentació específica, i també aparentment contradictòria, es dóna en relació amb l'article 33.5 EAC. Es nega l'extraterritorialitat de la llengua catalana utilitzant com a criteri no el lloc on s'exerceix el dret d'ús de la llengua, sinó el de la competència territorial del poder o la institució receptora (primer, però, es fa referència a la localització de la seu de l'òrgan, i després es relativitza aquest fet en favor del criteri de la competència). I s'acaba admetent la possibilitat del dret d'ús del català per decisió del legislador estatal, una vegada més «amb sencera llibertat», obviant si això significa que pot reconèixer efectes jurídics o no lliurement o que ho ha de fer però de la manera que cregui.
Finalment, respecte dels articles 34*** i 50.5 EAC****, que regulen la disponibilitat lingüística, deure correlatiu al dret d'opció lingüística, s'admet la constitucionalitat com a proclamació abstracta i general, sens perjudici de l'ulterior valoració de les normes que ho desenvolupin en els seus termes concrets.Amb tot, en una ambigüitat més, es rebutja com a deure «general, immediat i directe», la qual cosa sembla indicar que no és possible imposar l'ús del català a tots els dependents d'un establiment (o a tota mena d'establiment?), però caldrà veure què significa més concretament (es pot entendre que la LPL tampoc no ho exigeix,sinó que el deure s'imposa a l'establiment en correspondència amb el dret de l'usuari o consumidor)." p. 143
* Estatut d'Autonomia de Catalunya
Article 6. La llengua pròpia i les llengües oficials
1. La llengua pròpia de Catalunya és el català. Com a tal, el català és la llengua d'ús normal i preferent de les administracions públiques i dels mitjans de comunicació públics de Catalunya, i és també la llengua normalment emprada com a vehicular i d'aprenentatge en l'ensenyament.
2. El català és la llengua oficial de Catalunya. També ho és el castellà, que és la llengua oficial de l'Estat espanyol. Totes les persones tenen el dret d'utilitzar les dues llengües oficials i els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer-les. Els poders públics de Catalunya han d'establir les mesures necessàries per a facilitar l'exercici d'aquests drets i el compliment d'aquest deure. D'acord amb el que disposa l'article 32, no hi pot haver discriminació per l'ús de qualsevol de les dues llengües.
...
** Estatut d'Autonomia de Catalunya
Article 35. Drets lingüístics en l'àmbit de l'ensenyament
1. Totes les persones tenen dret a rebre l'ensenyament en català, d'acord amb el que estableix aquest Estatut. El català s'ha d'utilitzar normalment com a llengua vehicular i d'aprenentatge en l'ensenyament universitari i en el no universitari.
2. Els alumnes tenen dret a rebre l'ensenyament en català en l'ensenyament no universitari. També tenen el dret i el deure de conèixer amb suficiència oral i escrita el català i el castellà en finalitzar
...
*** Estatut d'Autonomia de Catalunya
Article 34. Drets lingüístics dels consumidors i usuaris
Totes les persones tenen dret a ésser ateses oralment i per escrit en la llengua oficial que elegeixin en llur condició d'usuàries o consumidores de béns, productes i serveis. Les entitats, les empreses i els establiments oberts al públic a Catalunya estan subjectes al deure de disponibilitat lingüística en els termes que estableixen les lleis.
**** Estatut d'Autonomia de Catalunya
Article 50. Foment i difusió del català
...
5. La Generalitat, l'Administració local i les altres corporacions públiques de Catalunya, les institucions i les empreses que en depenen i els concessionaris de llurs serveis han d'emprar el català en llurs actuacions internes i en la relació entre ells. També l'han d'emprar en les comunicacions i les notificacions dirigides a persones físiques o jurídiques residents a Catalunya, sens perjudici del dret dels ciutadans a rebre-les en castellà si ho demanen.
- Llei de Política Lingüística 1998: https://www.upf.edu/llengues/_pdf/2015_llei_1_1998.pdf
- Estatut 2006: https://www.parlament.cat/document/cataleg/48089.pdf
- Sentència TC 2010: https://boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2010-11409
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada