Cercar en aquest blog

Compte enrere

14 d’ag. 2017

UCE 2017 1 - Index i Textos

De manifest en manifest. L'evolució social de la llengua catalana i de les perspectives de normalització.

Miquel Strubell

***** Clica a "Més informació" per a llegir la resta de l'entrada *****

Sessió 1. "La veu social"

Sessió 2. "La veu legislativa"


Sessió 3. "La veu jurídica"

Proposta inicial:



  • 1. Competències, presència i usos de la llengua.
  • 2. Els discursos (públics) sobre la política lingüística. Manifestos i contramanifestos.
  • 3. Els factors externs a la llengua que en determinaran el seu futur.
  • 4. Poder i sobirania: perspectives per a noves polítiques i noves relacions entre territoris.

    • Albert Branchadell es demana, en la seva tesi: "Quines formes de política lingüística són moralment permissibles en una democràcia liberal?" (p.1), i recorda que "La pregunta sobre els límits és tan antiga com la reflexió sobre la protecció de la diversitat cultural. Kymlicka (1989: 198. Liberalism, Community, and Culture. Oxford: Clarendon Press) la plantejava així: "Are there any limits on what can be done in the name of protecting cultural membership?"

    El quebequès Jean-Claude Corbeil (1988), en una memorable ponència professada en el I Simposi Catalunya-Quebec, a Barcelona, deia que la política lingüística és una fuga perpètua a tres veus, on ara hi predomina una, ara una altra: la veu social, la veu legislativa i la veu jurídica. Destacava tant l'estreta interrelació (cap veu només es pot entendre en funció de les altres dues) -i d'aquí la metàfora de la fuga- com la corresponent necessitat de posar tota la cura possible a l'hora de dissenyar la veu legislativa, és a dir la formulació pròpiament política de la política lingüística. (Strubell 1992) 

    Corbeil ens diu, i seguim sempre el treball esmentat, que una política lingüística és com una fuga musical on hi ha una interacció de tres veus : la social, la legislativa i la jurídica. La veu social, diu, és la que «assoleix un to major ja que, en definitiva, és la que determina les altres dues». En donar aquesta importància a la veu social, i en insistir en altres treballs posteriors sobre la importància del món sòcio-econòmic, creiem que el professor donava un seriós toc d'atenció a la política lingüística de la Generalitat. Certament en els últims anys ha calgut enfocar més la nostra atenció en aquests àmbits, i actualment som, doncs, en aquest procés. (Reniu 1994).


    No em dedicaré a una anàlisi de la situació sociolingüística de la llengua catalana, consultable, per altra banda, a diferents fonts:


                                       Sessió 1. La veu social.
    Manifestos.

     1979: Manifest d'Els Marges: Una nació sense estat, un poble sense llengua?. Autors: Joan A. Argente, Jordi Castellanos, Manuel Jorba, Joaquim Molas, Josep Murgades, Josep M. Nadal i Enric Sullà



  • http://webs.racocatala.cat/cat1714/d/marges.pdf
  • https://ca.wikipedia.org/wiki/Manifest_d%27Els_Marges
    •
    La situació de conjunt de la llengua catalana resulta, de molt, força més precària i inquietant avui dia que no pas durant el transcurs dels decennis immediatament anteriors. Aquesta paradoxa implacablement real i tràgica neix del fet que, en l’actualitat, la societat viu en una estructura estatal que aspira a equiparar-se a la vigent dins les democràcies burgeses occidentals i compta, alhora, amb uns organismes institucionals teòricament representatius –entre els quals de moment una delegació governamental relativament autònoma–, mentre que, tot al llarg de vora els quaranta anys precedents, en canvi, aquesta societat va veure’s sotmesa a una dictadura que fixava entre els seus objectius primordials l’exterminació, mitjançant la repressió més brutal i directa –al començament– o mitjançant l’ofec i l’alienació sistemàtica –en les èpoques posteriors–, e qualsevol vestigi de la llengua, la cultura i la consciència nacional de Catalunya. Que sigui justament després dels primers assaigs liberalitzadors empresos per tal de superar la dictadura quan hom constati alarmat –però amb la lucidesa que permet la perspectiva històrica disponible– que la llengua i la cultura catalanes es troben més que mai amenaçades de mort és un fenomen que requereix d’explicacions i d’anàlisis que permetin d’esbrinar com s’ha arribat a la situació present, si aquesta constitueix o no el preàmbul d’un estat definitivament agònic de la llengua i la cultura de tot un poble i si s’albiren possibilitats històricament viables de redreçament per al futur. A partir del tombant dels anys quaranta i cinquanta, quan la dinàmica de Catalunya i el País Basc desborda la política restrictiva i centralitzadora del règim franquista, els moviments migratoris d’espanyols, expulsats de llurs llocs d’origen per la misèria i atrets a Catalunya per la necessitat de mà d’obra, esdevenen un corrent inestroncable i ascendent. Encara tot al llarg dels anys cinquanta la integració lingüística de bona part dels immigrats es fa possible en la mesura en què el català, malgrat la seva exclusió de la vida pública, s’associa amb els status sòcio-culturals més elevats i és, en definitiva, la llengua de la majoria de la població. Després, però, a mesura que van sorgint barriades senceres habitades per immigrats i, sobretot, a partir del Pla d’Estabilització (1959) i de l’arribada posterior de la televisió, òbviament emesa tan sols en la llengua oficial de l’estat franquista, la integració esdevé impracticable i ja només es dóna en comptats casos individuals motivats per raons voluntaristes. L’alt índex de natalitat de la massa immigrada espanyola prova un espectacular increment demogràfic que tendeix a anivellar la composició nacional de la societat del Principat alhora que se susciten noves necessitats que comporten la creació dels serveis corresponents, molts dels quals es troben ja en mans d’immigrats, que inicien així la seva promoció vers status sòcio-econòmics més elevats. Apareixen capes socials mitjanes de mentalitat i llengua espanyoles, absolutament al marge de les realitats històriques i culturals del país.
    ...
    [A] conseqüència de les grans immigracions dels darrers decennis, la composició ètnica del Principat s’ha vist radicalment alterada, fins al punt que avui la seva societat no resulta ni de molt homogènia, sinó tot al contrari, car es troba escindida en dos grans grups més que diferents entre si. Aquesta nova situació no tan sols ha originat i origina una llarga sèrie de problemes pràctics relatius a la mútua convivència d’uns i altres, sinó que també fa trontollar les bases suara adduïdes d’homogeneïtat ètnica en què de sempre s’havia fonamentat el catalanisme històric. La incertesa resultant, teòrica i ideològica, es tradueix essencialment en una crisi del concepte d’identitat catalana i en nous motius de recel i incomoditat davant la llengua autòctona.
    ...
    Els arguments clàssics i tradicionals de què s’havia servit inveteradament el catalanisme històric per tal de justificar i exigir la normalització en l’ús de la llengua ("escriure i parlar en la llengua del poble", "ensenyament en llengua materna", etc.) es giren ara en contra d’ell mateix, atès que aquest "poble" i aquesta "llengua materna" són en bona part espanyols. No cal dir com el neolerrouxisme –que podria ser definit com aquest capgirament sistemàtic dels conceptes configuradors del catalanisme per tal d’aplicar-los, ara que ja disposa d’una base real i natural i no té per què recórrer a sofismes retòrics, a la massa espanyola establerta a Catalunya– s’aprofita d’aquest desconcert i el fomenta...
    ...
    Si durant la dictadura hom podia atribuir les causes del ràpid deteriorament de la llengua catalana a la política repressora del règim –al temps que hom confiava ingènuament en un no menys ràpid redreçament tan aviat com s’aconseguís d’acabar amb la barbàrie feixista–, a hores d’ara, tres anys llargs després de la fi nominal del franquisme, en vista de quines han estat i no han estat les mesures empreses fins al present per tal de reparar la llengua i la cultura catalanes dels greus danys que li han estat infligits i en vista també de les perspectives existents en aquest sentit de cara al futur immediat, és de constatar, en primer lloc, com els actuals responsables de saldar efectivament el règim anterior i de bastir-ne un de nou (és a saber, el govern central espanyol en tant que detenidor del poder d’estat i les forces polítiques del Principat en tant que representants dels interessos del poble de Catalunya) negligeixen o entrebanquen amb concessions distractives la inqüestionable i més que mai urgent necessitat de procedir a normalitzar l’ús de la llengua catalana per assegurar-li un tractament prioritari i restituir-la, així, de facto, en la seva inalienable condició de llengua nacional de Catalunya...
    ...
    Els polítics catalans s’estan de comprometre’s decididament en una acció políticocultural que meni a la progressiva equiparació a tots els nivells del català i de l’espanyol –la qual cosa comportaria un tracte preferencial de la llengua catalana per tal de fer-la del tot accessible i utilitzable als espanyols de Catalunya–, així com de desentendre’s d’aquesta llengua autòctona i d’abandonar-la definitivament a la incessant fagocitosi de què és objecte per part de l’espanyol. Els polítics catalans juguen a voler nedar i guardar la roba i adopten, doncs, davant el problema de la llengua, actituds híbrides i contemporitzadores...

    1981: Manifest "dels 2.300"
    Barcelona, 25 de enero de 1981

    Los abajo firmantes, intelectuales y profesionales que viven y trabajan en Cataluña, conscientes de nuestra responsabilidad social, queremos hacer saber a la opinión pública las razones de nuestra profunda preocupación por la situación cultural y lingüística de Cataluña. Llamamos a todos los ciudadanos demócratas para que suscriban, apoyen o difundan este manifiesto, que no busca otro fin que restaurar un ambiente de libertad, tolerancia y respeto entre todos los ciudadanos de Cataluña, contrarrestando la tendencia actual hacia la intransigencia y el enfrentamiento entre comunidades, lo que puede provocar, de no corregirse, un proceso irreversible en el que la democracia y la paz social se vean gravemente amenazadas.
    No nace nuestra preocupación de posiciones o prejuicios anticatalanes, sino del profundo conocimiento de hechos que vienen sucediéndose desde hace unos años, en que derechos tales como los referentes al uso público y oficial del castellano, a recibir la enseñanza en la lengua materna o a no ser discriminado por razones de lengua (derechos reconocidos por el espíritu y la letra de la Constitución y el Estatuto de Autonomía), están siendo despreciados, no sólo por personas o grupos particulares, sino por los mismos poderes públicos sin que el Gobierno central o los partidos políticos parezcan dar importancia a este hecho gravísimamente antidemocrático, por provenir precisamente de instituciones que no tienen otra razón de ser que la de salvaguardar los derechos de los ciudadanos.
    No hay, en efecto, ninguna razón democrática que justifique el manifiesto propósito de convertir el catalán en la única lengua oficial de Cataluña, tal como lo muestran, por ejemplo, los siguientes hechos: presentación de comunicados y documentos de la Generalidad exclusivamente en catalán; uso casi exclusivo del catalán en reuniones oficiales, con desprecio público del uso del castellano, como ha ocurrido en el mismo Parlamento Catalán, en el que un parlamentario abandona ostensiblemente airado la sala en cuanto alguien hablaba en castellano; nuevas rotulaciones públicas exclusivamente en catalán; declaraciones de organismos oficiales y de responsables de cargos públicos que tienden a crear confusión y malestar entre la población castellanohablante, como las recientes del Colegio de Doctores y Licenciados de Cataluña y otras emanadas de responsables de las Consejerías de Cultura y Educación de la Generalidad; proyectos de leyes, como el de «normalización del uso del catalán», tendentes a consagrar la oficialidad exclusiva del catalán a corto o medio plazo, etc.
    Partiendo de una lectura abusiva y parcial del artículo 3 del Estatuto, que habla del catalán como «lengua propia de Cataluña» -afirmación de carácter general y no jurídico-, se quiere invalidar el principio jurídico que el mismo articulado define a renglón seguido al afirmar que el castellano es también lengua oficial de Cataluña. No podemos aceptar su desaparición de la esfera oficial, sencillamente porque la mitad de la población de Cataluña tiene como lengua propia el castellano y se sentiría injustamente discriminada si las instituciones no reconocieran -de hecho- la oficialidad de su lengua. El principio de cooficialidad, pensamos, es jurídicamente muy claro y no supone ninguna lesión del derecho a la oficialidad del catalán, derecho que todos nosotros defendemos hoy igual que hemos defendido en otro tiempo, y acaso con más voluntad que muchos de los personajes públicos que ahora alardean de catalanistas.
    No nos preocupa menos contemplar la situación cultural de Cataluña, abocada cada día más al empobrecimiento, de continuarse aplicando la política actual tendente a proteger casi exclusivamente las manifestaciones culturales hechas en catalán, como lo mostraría una relación de las ayudas económicas otorgadas a instituciones oficiales o particulares, grupos de teatro, revistas, organización de actos públicos, jornadas, conferencias, etc. La cultura en castellano empieza a carecer de medios económicos e institucionales no ya para desarrollarse, sino para sobrevivir. Esta marginación cultural se agrava si pensamos que la mayoría de la población castellanohablante está concentrada en zonas urbanísticamente degradadas, donde no existen las más mínimas condiciones sociales, materiales e institucionales que posibiliten el desarrollo de su cultura.
    Resulta en este sentido sorprendente la idea, de claras connotaciones racistas, que altos cargos de la Generalidad repiten últimamente para justificar el intento de sustitución del castellano por el catalán como lengua escolar de los hijos de los emigrantes. Se dice sin reparo que esto no supone ningún atropello, porque los emigrantes «no tienen cultura» y ganan mucho sus hijos pudiendo acceder a alguna. Sólo una malévola ignorancia puede desconocer que todos los grupos emigrantes de Cataluña proceden de solares históricos cuya tradición cultural en nada, ciertamente, tiene que envidiar a la tradición cultural catalana, si más no, porque durante muchos siglos han caminado juntas construyendo un patrimonio cultural e histórico común.
    Que una desgraciada situación económica y social obligue a ciento de miles de familias a dejar su tierra, es ya lo bastante grave como para que, además, quiera acentuarse su despojo con la pérdida de su identidad cultural. Cuando esta situación se da, cumple a la sociedad el remediar en los hijos la injusticia cometida con sus padres. Nadie, sea cual sea su origen, nace culto, pero todos nacen con el inalienable derecho a heredar y acrecentar la cultura que sus padres tuvieron o debieron tener. Nadie nace con una lengua, pero todos tienen derecho a acceder a la cultura mediante ese vínculo afectivo que une al niño con sus padres y que, además, comporta toda una visión del mundo: su lengua. Que este principio pedagógico elemental tenga que ser hoy reivindicado en Cataluña prueba nuevamente la gravedad de la situación.
    Resulta, por tanto, insostenible la torpe maniobra de pretender que esa inmensa mayoría de emigrantes, que comparte la lengua castellana, no forma una comunidad lingüística y cultural, sino que sólo posee retazos de culturas diversas reducidas a folklore. Que digan esto los mismos y razonables defensores de la unidad idiomática de Cataluña, Valencia y Baleares -unidad si acaso, menor que la de las diversas hablas del castellano- resultaría risible si la intención no fuera disgregar esa conciencia cultural común. ¿Habrá que recordar que pertenecemos a una comunidad lingüística y cultural de cientos de millones de personas y que la lengua de Cervantes, en la actualidad, no es ya el viejo romance castellano, sino el fruto de aportaciones de todos los pueblos hispánicos? ¿En virtud de qué principio puede negarse a los hijos de los emigrantes de cualquier lugar de España el acceso directo a esa lengua y a ese patrimonio cultural? ¿Acaso en nombre del mismo despotismo que pretendió borrar de esta misma tierra una lengua y una cultura milenarias? La historia prueba que esto fracasa.
    No parece, por tanto, que la integración que se busca pretenda otra cosa que la sustitución de una lengua por otra, sustitución que ha de realizarse «de grado o por fuerza», como se empieza a decir, mediante la persuasión, la coacción o la imposición según los casos, procurando, eso sí, que el proceso sea «voluntariamente aceptado» por la mayoría. Se dice que la coexistencia de dos lenguas en un mismo territorio es imposible y que, por tanto, una debe imponerse a la otra; principio éste no sólo contrario a la experiencia cotidiana de la mayoría de los ciudadanos de Cataluña -que aceptan de forma espontánea la coexistencia de las dos lenguas-, sino que, de ser cierto, legitimaría el genocidio cultural de cerca de tres millones de personas.
    Se suele presentar en contra de las afirmaciones dichas hasta aquí, el hecho conocido de que gran parte de los medios de comunicación (cine, televisión, prensa), siguen expresándose en castellano, por lo que esta lengua no corre ningún peligro. No creemos que pueda ser negativo el que existan medios de comunicación que se expresen en castellano; si acaso, sería deseable que su castellano fuera mejor y que no informaran tan poco y tan mal sobre la comunidad de lengua castellana y sus problemas. Lo único negativo sería que no se crearan otros tantos medios, o más, de expresión en catalán.
    Por otra parte, de esta falta de medios de comunicación en catalán no son responsables los castellanohablantes. Póngase remedio a esta situación en sentido positivo, construyendo y desarrollando la lengua y cultura catalanas, y no intentando empobrecer y desprestigiar la lengua castellana. Se evidencia cierta falta de honestidad para afrontar las verdaderas causas lingüísticas, culturales y políticas que puedan impedir el desarrollo de la cultura catalana en este intento de culpabilizar a los castellanohablantes de la situación por la que atraviesa la lengua catalana. Hay, por ejemplo, razones comerciales evidentes a las que nunca se alude y cuya responsabilidad no recae precisamente en los no catalanes.
    No podemos pasar por alto en este análisis la situación de la enseñanza y los enseñantes. El ambiente de malestar creado por los decretos de traspasos de funcionarios ha puesto de manifiesto una problemática a la que ni el Gobierno central ni el Gobierno de la Generalidad quieren dar una respuesta seria y responsable. No se quiere reconocer la existencia de dos lenguas en igualdad de derechos y que, por tanto, la enseñanza ha de organizarse respetando esta realidad social bilingüe, mediante la aplicación estricta del derecho inalienable a recibir la enseñanza en la propia lengua materna en todos los niveles. El derecho a recibir la enseñanza en la lengua materna castellana ya empieza hoy a no ser respetado y a ser públicamente contestado, como si no fuera este derecho el mismo que se ha esgrimido durante años para pedir, con toda justicia, una enseñanza en catalán para los catalanoparlantes.
    De llevarse adelante el proyecto de implantar progresivamente la enseñanza sólo en catalán -no del catalán, que indudablemente sí defendemos-, los hijos de los emigrantes se verán gravemente discriminados y en desigualdad de oportunidades con relación a los catalanoparlantes. Esto supondrá, además, y como siempre se ha dicho, un «trauma» cuya consecuencia más inmediata es la pérdida de la fluidez verbal y una menor capacidad de abstracción y comprensión.
    Se intenta defender la enseñanza exclusivamente en catalán con el argumento falaz de que, en caso de que se respetara también la enseñanza en castellano, se fomentaría la existencia de dos comunidades enfrentadas. Falaz es el argumento porque el proyecto de una enseñanza sólo en catalán puede ser acusado -y con mayor razón- de provocar esos enfrentamientos que se dice querer evitar. Se quiere ignorar, por otra parte, que actualmente ya existe esa doble enseñanza en castellano y catalán, para demostrar lo cual bastaría hacer una estadística de los colegios en los que se dan clases exclusivamente en catalán y aquéllos en los que se sigue dando en castellano. Mayor causa de enfrentamientos será, indudablemente, que se respeten los derechos lingüísticos de unos y no los de otros.
    Tampoco podrán achacarse a la coexistencia de las dos lenguas los posibles conflictos nacidos de las diferencias sociales que coinciden en gran parte con las existentes entre catalano y castellanohablantes. Desde esta perspectiva no cabe duda de que la lengua se ha convertido en un excelente instrumento para desviar legítimas reivindicaciones sociales que la burguesía catalana no quiere o no puede satisfacer, aunque la deuda que la sociedad catalana tiene para con la emigración sea inmensa y en justicia merezca mucho mejor trato. Sin embargo, en este momento de crisis el conocimiento del catalán puede ser utilizado - y ya lo está siendo-, como arma discriminatoria y como forma de orientar el paro hacia otras zonas de España. En efecto, el ambiente de presiones y de malestar creado ha originado ya una fuga considerable no sólo de enseñantes e intelectuales, sino también de trabajadores.
    No es menos criticable el acoso propagandístico creado en torno a la necesidad de hablar catalán si se quiere «ser catalán» o simplemente vivir en Cataluña. Se ha pretendido con esta propaganda identificar a la clase obrera con la causa nacionalista, y aunque se ha fracasado en este empeño, la mayoría de los trabajadores se están viendo obligados a aceptar que las expectativas, no ya de promoción social, sino simplemente de que sus hijos prosperen, no pueden pasar por serlo. Se llega así a la degradante situación de avergonzarse de su origen o su lengua ante los propios hijos, a cambiarles el nombre, etc. Esta humillante situación constituye una afrenta a la dignidad humana y es hora ya de denunciarla públicamente.
    Mientras no se reconozca políticamente la realidad social, cultural y lingüísticamente plural de Cataluña y no se legisle pensando en respetar escrupulosamente esta diversidad, difícilmente se podrá intentar la construcción de ninguna identidad colectiva. Cataluña, como España, ha de reconocer su diversidad si quiere organizar democráticamente la convivencia. Es preciso defender una concepción pluralista y democrática, no totalitaria, de la sociedad catalana, sobre la base de la libertad y el respeto mutuo y en la que se pueda ser catalán, vivir enraizado y amar a Cataluña, hablando castellano. Sólo así podrá empezarse a pensar en una Cataluña nueva, una Cataluña que no se vuelque egoísta e insolidariamente hacia sí misma, sino que una su esfuerzo al del resto de los pueblos de España para construir un nuevo Estado democrático que respete todas las diferencias. No queremos otra cosa, en definitiva, para Cataluña y para España, que un proyecto social democrático, común y solidario.

    Firmas: Amando de Miguel, Carlos Sahagún, Federico Jiménez Losantos, José Luis Reinoso, Pedro Penalva, Esteban Pinilla de las Heras, José María Vizcay, Jesús Vicente, Santiago Trancón, Alberto Cardín y 2.300 firmas más.

    1981: La Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes (o Crida a la Solidaritat, o la Crida). Presentat el 18 de març de 1981.

     1986: Ferran Toutain i Xavier Pericay. Verinosa llengua.

    Nota preliminar 


    [C]reiem que en l'afany de depuració i fixació, en alguns casos, es va retallar més del compte o es va actuar amb criteris més aviat ideològics. Per exemple, les qualificacions que Fabra usava sovint («menys bo», «tolerable en determinats casos», etc.) per donar preferència a una sola forma quan la llengua en presentava dues o més, no veiem com poden tenir avui justificació. Si s'arriba a determinar que una solució és pròpia del nostre sistema lingüístic (perquè l'ha creada o l'ha assimilada) hi ha el dret d'usar-la quan convingui. Igualment trobem que Fabra es va preocupar massa per les distincions ni va fer prevaler sempre la lògica gramatical davant el fet natural quan una cosa entrava en conflicte amb l'altra (p. 24).

    El control d'una cultura a través del seu instrument bàsic, la llengua, assegura la perpetuació de les estructures que permeten l'autocomplaença d'una minoria amb afany de poder. Amb això no volem dir que creiem en una maquinació deliberada per evitar que el català sigui donat d'alta d'una vegada, però els interessos inconfessats no tenen per què ser conscients; es poden sublimar en forma d'ideologia, i des d'una visió essencialista de les coses no és possible entendre la naturalesa dinàmica de la llengua. Podríem concloure, amb Aracil, que «potser és fútil tot l'esforç de dir públicament coses en un idioma que no és ben bé públic, i que un Cercle Familiar vol absolutament que sigui privat i confidencial». En altres paraules: no hem d'esperar que la normalització ens vingui de les altures. Ens vindrà a través de l'ús sense restriccions de la llengua, i poden tenir-hi un paper els mitjans de comunicació suposant que sàpiguen complir-lo: forçar les institucions acadèmiques a reconsiderar els seus plantejaments amb una política de fets consumats; no pas servir de corretja de transmissió amb objectius pedagògics com és el cas del diari Avui. (p. 25)

    1990: El futur de la llengua catalana, per Modest Prats, Albert Rossich i August Rafanell. Biblioteca Universal Empúries. 

    [S]i a Catalunya s'imposava el pensament nacionalista, es condemnava el país a perdre el tren del futur i a instal·lar-se en un provincianisme ridícul. Als primers anys de la transició, va funcionar relativament una línia de defensa muntada sobre tres peus: la convicció satisfeta de la superioritat econòmica, civil i cultural d'una Catalunya moderna enfront d'una Espanya endarrerida i folklòrica; la denúncia del nacionalisme espanyolista que s'amagava, disfressat de modernor, darrere dels arguments dels acusadors; la queixa constant, sovint en un to de ploramiques inconsolable, contra la mala fe de Madrid. No s'ha anat mai més enllà d'un nacionalisme a la defensiva, sense renovar-ne les bases teòriques tal com exigien els canvis polítics, socials i culturals del món on vivim. A poc a poc, però amb una gran eficàcia, s'ha estès la convicció que la proposta nacionalista és simplement una tossuda i enfadosa reivindicació que necessita el recurs constant al passat i al greuge per mantenir-se i engreixar-se... (p. 13) 

    Si l'única proposta que podem oferir és la resistencial, estem perduts. Ningú no pot viure anys i més anys en la tensió heroica dels grans gestos tràgics. Més ben dit: ningú — fora d'alguns suïcides — no té ganes de fer- ne ni un, d'aquests gestos. O entrem aviat en una vida normal o podem passar a la història com els darrers que han parlat català. Pel que fa als registres més cultes de la llengua, no ens podem pensar que l'abandonisme a la misèria de determinats usos, per generalitzats que siguin, ens resoldrà els greus problemes que tenim plantejats. Jo opto pel rigor i l'exigència. Mai no se m'acudirà de carregar en el compte d'unes preteses limitacions de la llengua allò que és fruit de la nostra ignorància, de la nostra incapacitat. Deixeu-me repetir la darrera pregunta: cap on anem? Si no fem un canvi radical, anem de dret cap a l'extinció del català — i així manllevo una expressió que uns bons amics repeteixen sovint — . Però no hi ha cap fat inexorable que ens hi meni. Si no assolim un futur reconfortant de plena normalitat, no és pas perquè no hi sigui: és perquè no hem sabut — o no hem volgut — fer-lo possible. (p. 28)Hem de renovar el vell — i a vegades envellit — discurs catalanista. Perquè la defensa del català, com a vincle i signe identificador d'una comunitat, només queda justificada si va associada a un projecte de construcció d'una societat nova, feta a la mesura d'aquesta col·lectivitat. Es evident que aquest projecte no pot ser conservador, merament folklòric o tradicionalista, perquè això no faria sinó reforçar l'actual situació. I no es pot oblidar que el futur del català depèn decisivament dels joves, que no tenen tantes coses per conservar com coses per guanyar. Si volem que arreli entre totes les capes de la societat, inclosos naturalment els immigrants, ha de ser la marca d'un desig — ben legítim — de sobirania, amb un programa integrador d'emancipació nacional i de progrés. Ha d'aparèixer com a element imprescindible d'un projecte de país modern, obert ambiciosament cap al futur. Tot això, és clar, no passa de ser una declaració de bones intencions. O pot semblar una fantàstica volada de coloms. Potser aquí trobaríem la raó per què, en la polèmica (re)suscitada per aquests dos textos nostres, s'ha (re)produït un fenomen molt pintoresc que (re) apareix gairebé sempre en la confrontació entre intel·lectuals -passeu-nos el mot, si us plau- i polítics: ens han exigit solucions concretes, fins i tot molts dels qui neguen prèviament que hi hagi el problema. Nosaltres no ens sentim obligats, avui per avui, a explicar i detallar quins passos s'han de fer per resoldre el conflicte. I si algú, des de la responsabilitat del govern, ens torna a retreure la «comoditat» de la nostra posició, amb la mateixa barra li respondrem que ell ha triat ben lliurement la «incomoditat» de la seva. Amb això no pretenem, de tota manera, defugir l'esforç de dibuixar amb més precisió els camins del futur, per bé que no volem abandonar la perspectiva general que ens hem fixat. (p. 78) 

    1997: Foro Babel ("una iniciativa cívica de intelectuales y artistas catalanes en defensa del bilingüismo en Catala y en contra de la política nacionalista orientada a asentar la hegemonía del catalán en detrimento del castellano"):  

    Primer Manifiesto o Documento sobre el uso de las lenguas oficiales en Cataluña, abril de 1997.
    Promotors: Francesc de Carreras, Félix Pérez Romera, Miguel Riera, José Ribas, Félix de Azúa, Victoria Camps, Gabriel Jackson, Juan Marsé, Rosa Regàs, Ana María Moix...



    Documento sobre el uso de las lenguas oficiales en Catalunya 
    Primer manifiesto del Foro Babel – Abril 1997 
    Los síntomas de intranquilidad con que una parte de nuestra sociedad ha acogido el anuncio del contenido de una ley sobre el uso de las lenguas oficiales de Cataluña ponen de manifiesto la dificultad para legislar en esta delicada materia. En los últimos años, y desde posiciones muy diversas, se ha reconocido que el conjunto de la sociedad catalana ha realizado un notable ejercicio de convivencia civil. Hay que destacar y valorar especialmente la actitud abierta y tolerante de muchos ciudadanos a quienes los cambios lingüísticos les ha supuesto un notable esfuerzo de adaptación. 
    Los firmantes de este documento creemos que esta convivencia nunca debería ser puesta en peligro por una acción de los poderes públicos que podría crear problemas allí donde no los hay. El derecho de un ciudadano a utilizar una de las dos lenguas oficiales tiene como límite el derecho de otro ciudadano a utilizar, también, la otra lengua oficial. Sólo una legislación, y una aplicación de la ley, que haga compatible el ejercicio en igualdad de los derechos de todos podrá dar lugar a una sociedad auténticamente basada en los valores de libertad, justicia y pluralismo, que son el fundamento de toda convivencia democrática. 
    Han sido muchos los cambios que, en el terreno lingüístico, se han producido en nuestra sociedad desde la aprobación de la ley vigente. Esta tenía como finalidad principal garantizar el uso oficial del catalán y el castellano con objeto de asegurar especialmente los derechos lingüísticos de los ciudadanos catalanohablantes, derechos inexistentes en el régimen anterior. Se trataba, por lo tanto, de crear las condiciones y desarrollar los mecanismos adecuados para pasar a una situación de plena normalidad después de un período de grave excepcionalidad. Hoy se puede decir que la situación de excepcionalidad ha sido superada y que el catalán ha entrado en una fase de normalidad. 
    Este documento, suscrito por un grupo de ciudadanos de Cataluña preocupados por esta problemática y dirigido al Gobierno de la Generalitat, a los grupos parlamentarios y, en general, a la opinión pública catalana, pretende, sencillamente, señalar los presupuestos y los principios que, a nuestro entender, han de configurar una legislación democrática en este ámbito, así como también su interpretación y aplicación.
     
    Presupuestos básicos.




  • Cataluña constituye una comunidad de ciudadanos que, por razones históricas diversas, es socialmente bilingüe. En una correcta aplicación del principio de igualdad, nadie ha de ser discriminado por razón de lengua: ni en su relación con las instituciones políticas y administrativas ni en su vida social y laboral. 





  • Según el Estatuto de Autonomía, el catalán es la lengua propia de Cataluña. Esto significa que la sociedad catalana tiene en la lengua catalana un elemento que la identifica, la especifica culturalmente y la diferencia de otras comunidades. El texto estatutario excluye, sin embargo, que el castellano sea una lengua impropia o jurídicamente subalterna respecto a la lengua catalana, ya que ello sería discriminatorio para muchísimos catalanes. La lengua castellana es la lengua materna y de identidad cultural de una parte sustantiva del pueblo catalán, y su uso es, obviamente, normal. La realidad cultural y la norma estatutaria no pueden diferir cuando se califica al catalán como una lengua propia de Cataluña : “propia” no quiere decir “única” ni “preferente”, cosa que constituiría una evidente discriminación, sino lengua “diferenciadora” y “específica”. 
  • La finalidad primordial de cualquier nueva ley ha de ser que todos y cada uno de los ciudadanos catalanes puedan tener plena capacidad e igual facilidad para expresarse correctamente en las dos lenguas. Sin embargo, la consecución de esta finalidad no puede considerarse como un objetivo que se pueda alcanzar de manera inmediata, sino que requiere un plazo suficiente para que las personas de diferentes orígenes y clases sociales – en especial, en lo que respecta a los sectores sociales más marginados – puedan llegar a este conocimiento de las dos lenguas en un clima social sin crispaciones y sin discriminaciones de ningún tipo. Imprimir el ritmo adecuado y encontrar los instrumentos precisos para llegar a este objectivo es el elemento clave de una adecuada política lingüística. 
  • Esta realidad bilingüe se ha de proyectar también a los poderes públicos, es decir, a las instituciones políticas y administrativas que son producto de la voluntad de los ciudadanos expresada democráticamente. Estas instituciones deben utilizar de igual forma ambas lenguas oficiales y deben atender a los ciudadanos también en las dos lenguas, única manera de no tratar discriminatoriamente a una parte importante de la población catalana. 
  • En las relaciones entre particulares en la vida laboral y económica, los poderes públicos no tienen legitimidad para obligar a usar una u otra lengua. 
  • La producción cultural en lengua catalana ha de ser objeto de una protección específica por parte de los poderes públicos, tanto estatales como autonómicos y locales. Las medidas que se tomen en esta dirección no han de afectar al principio de libertad de uso de las lengues sino que deberán ser medidas de fomento, necesarias para que todos los ciudadanos puedan acceder a los bienes culturales en igualdad de condiciones. 
  • Así mismo, el Parlamento de Cataluña ha de tomar las iniciativas legislativas pertinentes para promover que las leyes estatales y las instituciones generales del Estado respeten la pluralidad lingüística en España y, más concretamente, en Cataluña, instando a la modificación o derogación de las normas que la vulneren.  


    • Principios configuradores. 
    Partiendo de estos supuestos, toda política lingüística se ha de vertebrar de acuerdo con los siguientes principios: 
    •  Todo ciudadano de Cataluña tiene derecho a usar libremente cualquiera de las dos lenguas, tanto en sus relaciones con particulares como en sus relaciones con las instituciones políticas y con la Administración pública.
    • El deber de conocer las dos lenguas oficiales se hará efectivo de forma progresiva y los niveles exigibles serán proporcionales a la formación lingüística recibida por cada uno de los ciudadanos. Las instituciones políticas y las administraciones públicas con sede en Cataluña están obligadas a atender a los ciudadanos, con igualdad de condiciones, en las dos lenguas oficiales, y no es legítimo considerar como propia de estas instituciones y administraciones públicas solamente una de las dos lenguas. 
    • Las relaciones entre particulares están regidas por el principio de autonomía individual de las partes y, en consecuencia, se ha de aplicar el principio de libre uso de las lengues. Los poderes públicos sólo pueden incidir en ellas, si procede, por medio de medidas de fomento. 
    • El objetivo de todos los centros de enseñanza, públicos y privados, en lo que respecta a la lengua, ha de ser que los alumnos, al final de los estudios obligatorios, utilicen de forma normal y correcta tanto el catalán como el castellano. Con esta finalidad, tanto la una como la otra serán lenguas vehiculares a lo largo de todos los ciclos de la enseñanza obligatoria. La proporción entre una y otra lengua será similar, pero podría variar en función del entorno lingüístico y cultural de cada centro escolar. En ningún caso los alumnos serán separados, en la escuela o los institutos, por razón de lengua. 
    • El acceso a la función pública ha de ser en igualdad de condiciones y, por lo tanto, con independencia de la lengua materna del aspirante. En la asignación de lugares de trabajo, la exigencia del conocimiento de las lenguas será proporcional a las necesidades de la función desarrollada. Sometemos este documento a la consideración de la sociedad catalana, con el afán de contribuir a un debate abierto y democrático sobre esta materia, un debate que creemos que es especialmente necesario en la Cataluña actual.

    1998: Segundo Manifiesto o Manifiesto por un nuevo modelo de Cataluña, juny de 1998.
    • http://www.alternativaciudadana.es/1998/06/30/foro-babel-segundo-documento/
    2004: "L'ús social de la llengua catalana". 
    Declaració de l'Institut d'Estudis Catalans.*

    ... Les diferents polítiques estatals continuen posant el català en una aclaparadora inferioritat de condicions en el seu propi territori.
    A l'Estat espanyol, en comptes d'avançar cap a plantejaments favorables al plurilingüisme igualitari, els poders centrals han decidit fins ara aprofundir d'una manera sistemàtica en els aspectes més desigualitaris dels mateixos textos constitucionals. Molt especialment, s'ha maldat per consolidar la diferència entre dues menes de ciutadans: d'una banda, els castellanoparlants, als quals es reconeix el dret al monolingüisme; d'una altra, tota la resta, als quals s'imposa el deure de conèixer una segona llengua —la de l'Estat espanyol. A l'Estat francès i a l'italià la situació és encara més greu. La política lingüística del Govern espanyol, en una complexa combinació d'actuacions i absència d'actuació molt lligada a la conjuntura partidista, ha cercat d'afermar aquesta distinció tot reforçant la supremacia del castellà a costa de les altres llengües. De fet, una vegada i una altra constatem que les demandes de «bilingüisme» es tradueixen en una combinació d'obligatorietat i supremacia per al castellà al costat de l'optativitat i la marginalitat per a la resta de les llengües.
    Si la major responsabilitat d'aquesta situació és dels governs dels estats centralistes, per la seva banda els governs autonòmics i els regionals no han mostrat ni mostren, en general, una actitud gaire decidida en pro de la defensa i l'extensió del coneixement i, sobretot, de l'ús social de la llengua catalana. En el cas de Catalunya, fins ara ni tan sols ha estat possible que fos plenament aplicada la Llei de política lingüística del 1998, perquè els responsables polítics, en nom d'una convivència pacífica, s'han inhibit de fer-la complir escrupolosament; el Govern de la Generalitat de Catalunya ha preferit descarregar els seus propis deures en els ciutadans i en el Govern de Madrid. Pitjor és encara la situació en els altres territoris dels estats espanyol, francès i italià.
    ...
    5. Proposta de l'Institut d'Estudis Catalans
    Davant aquesta situació, i en la mesura que la política i la planificació lingüístiques formen una part indestriable de la gestió global del país, l'Institut d'Estudis Catalans convida els diferents actors de la vida política, social, econòmica, cultural i científica a reflexionar a fons sobre els nous desafiaments que es plantegen en la nostra societat pel que fa a l'ús del català i a prendre les mesures pertinents per a respondre-hi. És per això que:
    1. L'IEC reclama de totes les institucions públiques d'arreu del territori que prenguin consciència de la gravetat dels desafiaments a què ens enfrontem a propòsit de la supervivència del català, que manifestin explícitament llur preocupació i que assumeixin el lideratge que els correspon a l'hora d'avançar en la recuperació i l'impuls de l'idioma, cadascuna en el seu camp d'actuació respectiu. Molt especialment, l'IEC insta els responsables polítics a prendre les mesures necessàries perquè es vegi plenament garantida la seguretat lingüística imprescindible per a la sostenibilitat de la comunitat lingüística catalana en el conjunt del seu territori.
    2. L'IEC recorda a les institucions de la societat civil llur deure cívic de promoure l'ús de la llengua i la necessitat que aquest ús prengui un nou impuls, com a única via perquè esdevingui una veritable eina d'integració col·lectiva.
    3. L'IEC convida la ciutadania a prendre consciència de les dimensions del problema i de les seves arrels, a reforçar el consens social entorn de la necessitat d'impulsar l'autoestima i la consideració social de la nostra llengua tant en la vida pública com en la privada, a protagonitzar aquest progrés i a reclamar-lo a les institucions del país. Molt especialment, l'IEC vol alertar dels perills que representa fer habitual el canvi de llengua per a la supervivència mateixa del català. Caldria fer ben explícit que només la implicació personal de cadascú, independentment de la llengua d'origen, podrà ajudar a superar aquest perill.
    4. L'IEC recalca la gran responsabilitat que tenen les nostres universitats en la defensa de l'ús del català, no solament en relació amb el fet que sigui emprat a les aules, sinó també pel que fa a la seva presència en les publicacions que es generen dins els departaments. És especialment greu la manca d'atenció a les publicacions acadèmiques en català a l'hora d'avaluar currículums professionals.
    5. L'IEC recorda que els nostres representants polítics tenen l'obligació de projectar la nostra cultura i la nostra llengua arreu del món. L'IEC creu fermament en les nostres possibilitats de projecció exterior i insta els nostres governants a dedicar un pressupost ambiciós a la seva promoció escrita i audiovisual, tant de la cultura científica com de la humanística.
    6. L'IEC recorda igualment als nostres representants polítics que han d'exigir del Govern de l'Estat espanyol el compliment del mandat constitucional de protegir totes les llengües del seu territori i el respecte al criteri de l'IEC, que és el de la romanística internacional i el de la Real Academia Española sobre la unitat del català.
    7. L'IEC insta les autoritats polítiques a establir que hi hagi requisits legals eficaços de coneixement del català per a tots els funcionaris que exerceixin en els territoris de parla catalana.
    8. L'IEC insta també tots els professionals a emprar el català en la correspondència i en els informes i escrits que generi la pràctica de llur professió, especialment en els àmbits de la medicina i de la jurisprudència, que són aquells on la presència del català és crucial.
    9. Igualment, l'IEC demana a totes les empreses del país que mostrin activament i de manera prioritària un capteniment favorable a l'ús parlat i escrit de la llengua catalana en totes les actuacions.'
    10. L'IEC fa una crida a totes les institucions oficials dels estats en què el català és una de les llengües existents per tal que facilitin les condicions que menin a l'aparició d'una lleialtat lingüística que es basi en criteris de sostenibilitat, respecte i apreciació de la diversitat lingüística com a forma d'enriquiment mutu.
    11. L'IEC entén que, malgrat que és imprescindible la col·laboració dels ciutadans dels territoris de llengua catalana i dels estats centrals de què depenen, al capdavall l'existència normal del català no es pot basar només en el voluntarisme militant dels seus parlants ni en el canvi ideologicopolític dels governs estatals. És essencial el compromís dels governs autonòmics de les comunitats de llengua catalana.
    12. L'IEC reclama a les administracions dels territoris de llengua catalana que reflecteixin en la legalitat llurs pròpies planificacions lingüístiques i, consegüentment, que creïn les condicions que facin del tot necessari i imprescindible el coneixement i l'ús social de la llengua catalana per a poder viure en qualsevol dels seus territoris.

    2008: El Manifiesto por la lengua común.*


    Manifiesto por la lengua común 
    Desde hace algunos años hay crecientes razones para preocuparse en nuestro país por la situación institucional de la lengua castellana, la única lengua juntamente oficial y común de todos los ciudadanos españoles. Desde luego, no se trata de una desazón meramente cultural –nuestro idioma goza de una pujanza envidiable y creciente en el mundo entero, sólo superada por el chino y el inglés- sino de una inquietud estrictamente política: se refiere a su papel como lengua principal de comunicación democrática en este país, así como de los derechos educativos y cívicos de quienes la tienen como lengua materna o la eligen con todo derecho como vehículo preferente de expresión, comprensión y comunicación. Como punto de partida, establezcamos una serie de premisas: 
    1. Todas las lenguas oficiales en el Estado son igualmente españolas y merecedoras de protección institucional como patrimonio compartido, pero sólo una de ellas es común a todos, oficial en todo el territorio nacional y por tanto sólo una de ellas –el castellano- goza del deber constitucional de ser conocida y de la presunción consecuente de que todos la conocen. Es decir, hay una asimetría entre las lenguas españolas oficiales, lo cual no implica injusticia (?) de ningún tipo porque en España hay diversas realidades culturales pero sólo una de ellas es universalmente oficial en nuestro Estado democrático. Y contar con una lengua política común es una enorme riqueza para la democracia, aún más si se trata de una lengua de tanto arraigo histórico en todo el país y de tanta vigencia en el mundo entero como el castellano.
    2. Son los ciudadanos quienes tienen derechos lingüisticos, no los territorios ni mucho menos las lenguas mismas. O sea: los ciudadanos que hablan cualquiera de las lenguas co-oficiales tienen derecho a recibir educación y ser atendidos por la administración en ella, pero las lenguas no tienen el derecho de conseguir coactivamente hablantes ni a imponerse como prioritarias en educación, información, rotulación, instituciones, etc… en detrimento del castellano (y mucho menos se puede llamar a semejante atropello “normalización lingüística”). 
    3. En las comunidades bilingües es un deseo encomiable aspirar a que todos los ciudadanos lleguen a conocer bien la lengua co-oficial, junto a la obligación de conocer la común del país (que también es la común dentro de esa comunidad, no lo olvidemos). Pero tal aspiración puede ser solamente estimulada, no impuesta. Es lógico suponer que siempre habrá muchos ciudadanos que prefieran desarrollar su vida cotidiana y profesional en castellano, conociendo sólo de la lengua autonómica lo suficiente para convivir cortésmente con los demás y disfrutar en lo posible de las manifestaciones culturales en ella. Que ciertas autoridades autonómicas anhelen como ideal lograr un máximo techo competencial bilingüe no justifica decretar la lengua autonómica como vehículo exclusivo ni primordial de educación o de relaciones con la administración pública. Conviene recordar que este tipo de imposiciones abusivas daña especialmente las posibilidades laborales o sociales de los más desfavorecidos, recortando sus alternativas y su movilidad. 
    4. Ciertamente, el artículo tercero, apartado 3, de la Constitución establece que “las distintas modalidades lingüísticas de España son un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección”. Nada cabe objetar a esta disposición tan generosa como justa, proclamada para acabar con las prohibiciones y restricciones que padecían esas lenguas. Cumplido sobradamente hoy tal objetivo, sería un fraude constitucional y una auténtica felonía utilizar tal artículo para justificar la discriminación, marginación o minusvaloración de los ciudadanos monolingües en castellano en alguna de las formas antes indicadas. 
    Por consiguiente los abajo firmantes solicitamos del Parlamento español una normativa legal del rango adecuado (que en su caso puede exigir una modificación constitucional y de algunos estatutos autonómicos) para fijar inequívocamente los siguientes puntos: 
    1. La lengua castellana es común y oficial a todo el territorio nacional, siendo la única cuya comprensión puede serle supuesta a cualquier efecto a todos los ciudadanos españoles. 
    2. Todos los ciudadanos que lo deseen tienen derecho a ser educados en lengua castellana, sea cual fuere su lengua materna. Las lenguas cooficiales autonómicas deben figurar en los planes de estudio de sus respectivas comunidades en diversos grados de oferta, pero nunca como lengua vehicular exclusiva. En cualquier caso, siempre debe quedar garantizado a todos los alumnos el conocimiento final de la lengua común. 
    3. En las autonomías bilingües, cualquier ciudadano español tiene derecho a ser atendido institucionalmente en las dos lenguas oficiales. Lo cual implica que en los centros oficiales habrá siempre personal capacitado para ello, no que todo funcionario deba tener tal capacitación. En locales y negocios públicos no oficiales, la relación con la clientela en una o ambas lenguas será discrecional. 
    4. La rotulación de los edificios oficiales y de las vías públicas, las comunicaciones administrativas, la información a la ciudadanía, etc…en dichas comunidades (o en sus zonas calificadas de bilingües) es recomendable que sean bilingües pero en todo caso nunca podrán expresarse únicamente en la lengua autonómica. 
    5. Los representantes políticos, tanto de la administración central como de las autonómicas, utilizarán habitualmente en sus funciones institucionales de alcance estatal la lengua castellana lo mismo dentro de España que en el extranjero, salvo en determinadas ocasiones características. En los parlamentos autonómicos bilingües podrán emplear indistintamente, como es natural, cualquiera de las dos lenguas oficiales. 
    Firmas (orden alfabético): Mario Vargas Llosa, José Antonio de la Marina, Aurelio Arteta, Félix de Azúa, Albert Boadella, Carlos Castilla del Pino, Luis Alberto de Cuenca, Arcadi Espada, Alberto González Troyano, Antonio Lastra, Carmen Iglesias, Carlos Martínez Gorriarán, Jose Luis Pardo, Alvaro Pombo, Ramón Rodríguez, Jose Mª Ruiz Soroa, Fernando Savater 

    2009: Discurs de Joan Solà al Parlament de Catalunya (1 de juliol).

    "... La llengua catalana no està bé de salut: ni de salut política ni de salut social ni desalut filològica.

    a) Per salut política em refereixo al marc estatal de referència. Quan es va pactar la Constitució es va cometre la gran debilitat d'acceptar la desigualtat legal de les llengües de l'Estat. El castellà esdevenia sobirà, indiscutible, obligatori, amb drets il·limitats. Les altres llengües ipso facto esdevenien subordinades, inferiors, voluntàries, vergonyants.

    Però em refereixo també a l'actitud secular de la immensa majoria dels espanyols monolingües envers la diversitat de tota mena, i concretament envers la diversitat lingüística. La ideologia estatal ha sigut monolítica en aquest punt: s'ha escampat de mil maneres durant els darrers segles i ha creat o reforçat un sentiment advers, sovint de rebuig clar. Ho sap tothom i tots ho diem amb la boca petita i amb pena profunda: els «espanyols» no acceptaran mai que els bascos, els gallecs i nosaltres parlem una altra llengua.

    Tampoc no sembla que puguin acceptar mai altres diferències, sobretot una: la diferència de sentiment patriòtic. Almenys en dues coses els «espanyols» se senten tots units enfront dels altres: en la bandera i en la llengua.

    Per tant, els altres vivim contínuament amb un sentiment d'impotència, de limitació radical de la nostra vida ordinària respecte de la resta d'espanyols; de no ser iguals que els altres espanyols, sinó inferiors pel que fa a drets i a tranquil.litat interior i exterior. Quan sortim del nostre territori, els qui hem nascut aquí i sentim com a prioritària la nostra terra i la nostra llengua, ens movem per les Espanyes amb un sentiment d'inseguretat, de neguit, sempre tement que algú ens interpel.li negativament sobre la nostra manera de ser i de parlar. Això hauria de tenir conseqüències polítiques clares en els partits dels territoris catalanoparlants, en el sentit que ens és imprescindible i urgent de modificar les nostres relacions i les regles de jocamb Espanya. Però deixaré aquesta branca de pensament, que ens distrauria del tema principal.

    b) La salut social es podria concretar en aquella frase que hem repetit infinitat de vegades: s'estudia català en el sagrat clos de les aules però es parla castellà en l'àmbit lliure, obert i alegre del pati. Hem convertit la frase en eslògan però no hem aconseguit que ens mogués gaire d'una manera de fer que només ens condueix a empitjorar la situació.

    Fa trenta anys que, sense treva, els uns afirmen la mort del català i els altres la neguen amb la mateixa vehemència. ¿Han sentit mai, senyors diputats, una polèmica semblant per al francès, per a l'italià, per a l'alemany, per al castellà? Per al castellà sí, però precisament referida als territoris on aquesta llengua no és o no era patrimonial.

    Cínicament, sarcàsticament ha esdevingut també un eslògan que en aquests territoris ofeguem el castellà. Que fàcil és crear eslògans!; que fàcil és llançar sarcasmes contra els qui no poden defensar-se perquè no tenen els totpoderosos mecanismes de les lleis, de l'exèrcit, dels vots majoritaris, dels grans mitjans d'intoxicació (anava a dir d'informació)! I si aquest eslògan, aquest dard enverinat, el llança una persona que viu entre nosaltres, aleshores aquesta persona és un cínic, un sarcàstic i un enemic d'aquest poble. És un enemic d'aquest poble perquè, actuant així, no pretén altra cosa que enfrontar les persones que vivim aquí i debilitar una de les dues llengües, sempre la mateixa.

    Fa trenta anys que diem, que ens diem, que aquí no hi ha conflicte lingüístic, que nosaltres som un exemple de convivència. I fa trenta anys que sabem que això és un altre sarcasme, que només serveix per fer callar la meitat del país, que ha heretat i vol conservar la llengua del país. Aquesta meitat del país ha mig callat, potser sí, però al preu de constatar amargament com la seva llengua anava tenint un espai vital cada cop més reduït, que s' anava, ara sí, ofegant.

    Fa trenta anys que esmercem energies reclamant el català a Europa, perquè no podem reclamar-lo on caldria, al Congrés dels Diputats; i perquè ens hem fatigat reclamant-lo als carrers de Barcelona, de Palma de Mallorca, de València, de Perpinyà, d'Alacant, de l'Alguer o de Fraga.

    Cada any, precisament en aquesta època, ens hem de sentir humiliats o desorientats per la mateixa cançó de l'enfadós que l'examen de català de selectivitat és més difícil que el de castellà. Els mitjans de comunicació ens intoxiquen en lloc de clarificar la situació: en lloc de denunciar que falla un sistema educatiu que no pot proporcionar a la llengua catalana tota la força i l'exigència que necessita en aquesta societat; en lloc de denunciar que no hi ha pas una qüestió de dificultat sinó d'ideologia: el català no és digne de ser, no té dret a ser una llengua tan «difícil» i tan estrictament exigible com qualsevol altra matèria; en lloc de subratllar que el castellà és hegemònic pertot arreu (als mitjans de comunicació, als locals i ambients lúdics i de relació social, etc.) i que en aquesta llengua es pot fer i es pot expressar tot."
    ...
    "I sembla innegable que una comunitat no pot tenir una vida normal, plena, tranquil.la i optimista mentre se senti subordinada, mentre visqui amb la sensació que hem dit d'inseguretat, de dependència. Mentre d'una manera o altra accepti aquesta situació i en parteixi com a principi polític d'actuació. No: l'actuació, amb aquest punt de partida, serà sempre limitada, insatisfactòria, ineficaç, irritant."
    ...
    "[N]eguem que la llengua recula de manera alarmant, neguem que els catalanoparlants tinguem problemes lingüístics. Negant la realitat no tindrem mai ni voluntat ni recursos per millorar-la i superar-la. Al capdavall, la realitat és la que és, i el polític té la missió de millorar-la per als ciutadans, no pas de lamentar-la.

    Cal, doncs, plantejar la situació de manera clara i radical: no podem acceptar de viure més temps amb l'estigma de ser una col.lectivitat mal encaixada en l'espai polític que ens ha tocat; de ser uns individus disminuïts respecte dels que se senten plenament i orgullosament espanyols; de tenir una llengua que ens produeix la sensació i la inquietud que no és ben bé una llengua, que és, com a molt, una cosa d'anar per casa, una cosa que no mereix el màxim respecte de tothom, una cosa que en realitat tampoc no ens fa cap falta per viure ni tan sols al territori on és patrimonial.

    La primera condició, la bàsica i imprescindible, per arribar a alguna solució és que ens creguem plenament que ens cal preservar la nostra personalitat, i per tant, que estiguem disposats a arribar fins allà on calgui per aconseguir-ho."
    ...

    2011: Manifest per la TV3 al País Valencià (manifest de La Plataforma per la Llengua Vallès Occidental, la Coordinadora d'Associacions per la Llengua Catalana -CAL- i Òmnium Cultural Sabadell).
    S'hi reclama que es pugui veure TV3 al País Valencià. *

    2013: Plataforma de Defensa de l'Escola Pública (2013). "Tsunami verd contra la imposició del trilingüisme".30 Setembre 2013. 


    2013: Manifest en defensa de la llengua catalana (per les organitzacions sindicals STEI-i, USTEC-STEs i STEPV-Iv, (sindicats majoritaris a l’ensenyament públic de les Illes Balears, Catalunya i País Valencià)*


    2016: Manifest "POR LA IGUALDAD DE LOS DERECHOS LINGÜÍSTICOS DE LOS CASTELLANOHABLANTES EN TODA ESPAÑA".
    Los que promovemos este manifiesto somos ciudadanos castellanohablantes que residimos en comunidades autónomas con diversidad lingüística: Cataluña, Aragón, Comunidad Valenciana, Baleares, Navarra, País Vasco, Asturias y Galicia.
    El castellano está reconocido como lengua oficial en toda España. Nuestra peculiaridad consiste en que compartimos espacio con otros ciudadanos que tienen como lengua materna o de identificación otra lengua española, también reconocida como oficial en toda o en parte de una comunidad autónoma, o bien una modalidad lingüística que se habla en ciertas zonas.
    Para nosotros, las políticas de los poderes públicos deben basarse en el respeto a la diversidad, en el principio de paz lingüística entre las distintas comunidades lingüísticas que comparten un territorio, y en el reconocimiento de los derechos lingüísticos de sus integrantes.
    Los castellanohablantes de territorios monolingües tienen reconocidos estos derechos y pueden ejercerlos sin dificultad. Sin embargo, esto no sucede en las comunidades autónomas donde coexisten diversos idiomas oficiales. En ellas se está confundiendo el legítimo derecho al uso de las lenguas regionales, con la marginación y creciente vulneración de los derechos lingüísticos de la comunidad castellanohablante que allí reside.
    La Constitución reconoce el derecho de los españoles a no ser discriminados por razón de origen, y establece que ninguna autoridad podrá adoptar medidas que directa o indirectamente obstaculicen la libertad de circulación y establecimiento en el territorio nacional. El ejercicio de este derecho actualmente no es completo, y su limitación perjudica, especialmente, a quienes tienen hijos en edad escolar.
    El conflicto lingüístico existe y tiene su base, entre otras razones, en el desigual tratamiento dado a los derechos la comunidad castellanohablante en algunas zonas de España, lo que ha ocasionado situaciones de evidente discriminación.
    Por lo tanto, consideramos esencial sentar las bases para solventar este problema. Corresponde a los Poderes Públicos del Estado regular las condiciones básicas que garanticen la igualdad de todos los españoles en el ejercicio de sus derechos. En este sentido, PROCLAMAMOS:
    1. Que todas las lenguas y modalidades lingüísticas españolas deben ser objeto de una regulación equilibrada y garantista para sus hablantes.
    2. Que la declaración constitucional de lengua oficial del castellano conlleva el reconocimiento legal de, al menos, los siguientes derechos lingüísticos a la comunidad castellanohablante en toda España:
    • El derecho a recibir la enseñanza en castellano.
    • El derecho a dirigirnos en castellano a cualquier Administración Pública, y a ser atendido en nuestro idioma sin demora y sin obligaciones añadidas.
    • El derecho a disponer en castellano de impresos oficiales, información y rotulación pública, así como de las indicaciones escritas en la señalización viaria.
    • El reconocimiento de la oficialidad plena del castellano en la redacción de cualquier documento público.
    • El derecho de las empresas privadas a establecer el castellano como lengua de trabajo y a relacionarse y comunicarse con sus clientes en este idioma.
    • El derecho a desarrollar actividades culturales y a disponer de servicios culturales en castellano, así como a una presencia equilibrada de nuestro idioma en los medios públicos de comunicación.
    • Que los Poderes Públicos y las Administraciones Públicas, en el ámbito de sus respectivas competencias, deben actuar como garantes y facilitar el ejercicio de estos derechos en todo el territorio nacional.
    • Que el reconocimiento y el ejercicio de estos derechos ha de ser compatible con el respeto y pleno desarrollo de los derechos de los ciudadanos de otras comunidades lingüísticas en los territorios con cooficialidad lingüística.
    En Madrid, a seis de junio de dos mil dieciséis.

    2016: "«Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent» del Grup Koiné.
    Promotors: Joaquim Arenas i Sampera, Joan-Pere Le Bihan Rullan, Diana Coromines i Calders, Lluís De Yzaguirre i Maura, Josep Ferrer i Ferrer, Àngels Folch i Borràs, Enric Larreula i Vidal, Mercè Lorente i Casafont, Margarida Muset i Adel, Dolors Requena Bernal, Silvia Senz Bueno, Blanca Serra i Puig, Pau Vidal Gavilán i Josep M. Virgili Ortiga. Presentat el 31 de març de 2016.*

    PER UN VERITABLE PROCÉS DE NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA A LA CATALUNYA INDEPENDENT
    Els sotasignats, estudiosos de la llengua, filòlegs, lingüistes, docents, escriptors, traductors, juristes i professionals d'àmbits afins, considerant la situació real de la llengua catalana i en la perspectiva del procés constituent que ben aviat s'encetarà a Catalunya, pel mandat democràtic expressat aquest 27 de setembre passat, es creuen en el deure ciutadà d'exposar a l'opinió pública això que segueix.
    CONSTATEM:
    • Que la llengua catalana és la llengua de Catalunya, en el sentit que és la llengua endògena del territori de Catalunya, on s'ha format i ha evolucionat històricament, i des d'on es va estendre als territoris contigus del País Valencià i les Illes Balears. És la llengua en què sempre ha parlat el poble català.
    • Que la llengua catalana no està, tanmateix, en la situació normal d'una llengua territorial en el propi territori; perquè, a causa de l'annexió del Principat de Catalunya al Regne de Castella d'ençà del 1714, el castellà, com a llengua de dominació, li disputa coercitivament aquest estatus de llengua territorial i ha intentat i continua intentant repressivament de desplaçar-la dels àmbits d'ús lingüístic general. Igualment s'esdevé al País Valencià des del 1707, a Mallorca i Eivissa des del 1715 i a Menorca des del 1802. De la mateixa manera, s'ha anat imposant el francès als comtats del nord (ara coneguts com a Catalunya del Nord), a partir de l'annexió d'aquesta part del Principat el 1659 al Regne de França.
    • Constatem també que, com sol ser típic dels processos de dominació política lingüística, el mecanisme per a aconseguir la implantació del castellà a Catalunya va ser i continua essent la bilingüització forçosa de la població. Un procés que va costar segles i que fins el 1939 encara era força precari, pel que fa a la major part de les classes populars. El règim dictatorial del general Franco va completar tanmateix en dues generacions aquest procés de bilingüització forçosa mitjançant la repressió politicojurídica de l’ús del català, l’ensenyament obligatori i l’extensió dels nous mitjans de comunicació, tots dos absolutament en castellà, i la utilització d’una immigració arribada de territoris castellanoparlants com a instrument involuntari de colonització lingüística.
    • Constatem que el règim constitucional del 1978 ha refermat la continuïtat de la imposició politicojurídica del castellà a Catalunya. La legislació de la Generalitat restablerta i la política lingüística consegüent han servit per a superar en certs àmbits i força precàriament la minorització total soferta pel català a mans del franquisme, però no pas per a revertir la norma social d’ús subordinat del català al castellà que condiciona l’ús lingüístic quotidià de la immensa majoria dels parlants i que porta a una indefectible substitució de la llengua del país per la llengua imposada per l’Estat.
    • Constatem que aquest procés de substitució s’ha anat accelerant, de manera que la situació actual de la llengua catalana en la majoria d’àmbits d’ús general és extremament crítica, fins al punt que el català no és a hores d’ara, a Catalunya, la llengua no marcada, aquella que espontàniament qualsevol habitant empra per adreçar-se a un desconegut. Tampoc no és la llengua predominant entre les generacions de la dita «immersió»: en les zones més poblades la coneixen però l’usen mínimament. I, en paral·lel a l’arraconament social, la degradació qualitativa, estructural, de la llengua no ha parat de créixer en el camí de convertir-se en una mena de dialecte del castellà.
      • DENUNCIEM:
      • La profunda anormalitat que significa que a Catalunya (i a tots els altres països de llengua catalana), la realitat lingüística normal en un país amb immigració aparegui en certa manera capgirada: la llengua de la immigració (però només l’espanyola) pren a tots els efectes el rol de llengua per defecte, de llengua del país, de llengua nacional, i, contràriament, la llengua del país va esdevenint privativa d’una comunitat closa, que es va reduint i acabarà desapareixent, com sol passar amb les llengües d’immigració. Aquesta anormalitat resta distorsionada per la major part de les enquestes lingüístiques que es promouen.
      • Denunciem la ideologia política de l’anomenat «bilingüisme», que s’ha anat inoculant des de les esferes de poder a tota la població catalana d’ençà del 1978 per justificar el règim jurídic establert per la Constitució i l’Estatut d’autonomia fent creure que la coexistència de dues llengües a Catalunya, totes dues amb un suposat mateix estatus d’oficialitat i igualtat de drets, és un fet natural, positiu, enriquidor i democràtic. En realitat, aquesta ideologia bilingüista no és res més que una forma d’encobrir i legitimar la subordinació d’una llengua a l’altra i el consegüent procés de substitució lingüística que pateix la societat catalana. La lentitud d’aquest procés fomenta entre la població el miratge que el bilingüisme social pot permetre el reeiximent de la llengua minoritzada i una situació d’equilibri permanent entre la llengua endògena i l’exògena.
      • Denunciem les manifestacions d’alguns grups polítics que, sota la capa de la ideologia bilingüista, proposen per a la futura República Catalana que l’anormalitat lingüística actual continuï essent garantida i esdevingui la falsa normalitat de la república.
    • MANIFESTEM:
    • La urgència d'una presa de consciència del problema social que constitueix per a la societat catalana el desballestament lingüístic creat per la dominació espanyola, una consciència que ara manca en la majoria dels ciutadans i en molts dirigents polítics. Cal que tothom entengui que un dels grans problemes d'estat de la nova república, potser el més important, serà el problema lingüístic, perquè afecta la base mateixa de la cohesió social.
    • Manifestem la necessitat que aquesta consciència lingüística informi el debat ciutadà del procés constituent i el consens constitucional, si no es vol que la nova constitució sigui una forma de tancar en fals el problema lingüístic i entrebanqui o fins impossibiliti de començar a solucionar-lo per les úniques vies possibles: 
        • a) la restitució al català de l'estatus de llengua territorial de Catalunya (i igualment per a l'occità a la Vall d'Aran), 
        • b) la reversió de la pràctica de la subordinació sistemàtica i generalitzada de l'ús del català (o de l'occità) a l'ús del castellà, i 
        • c) la recuperació progressiva de la genuïnitat de la llengua.
    • Manifestem finalment la necessitat, com a fruit de la presa de consciència lingüística, de la creació d'un ampli moviment ciutadà per la normalització lingüística que aplegui com més vagi més voluntats compromeses en una conducta superadora de la subordinació lingüística; un moviment en què cal que vagi confluint tothom, sigui quin en sigui l'origen i sigui quina sigui la seva llengua inicial.
    • Manifestem la necessitat, en definitiva, que s'incorpori al procés constituent la voluntat d'articular la llengua catalana com a eix integrador de la nostra ciutadania en un marc d'assumpció pública del multilingüisme com a riquesa individual i social, amb totes les mesures necessàries per a garantir que tothom se senti reconegut i inclòs en la construcció d'un país normal, també pel que fa a la llengua.


    Bibliografia

    Jean-Claude Corbeil (1988). La política lingüística quebequesa: una fuga petpètua a tres veus", a Catalunya, Quebec. Dues nacions, dos models culturals. Ponències del I Simposi, maig de 1985. Generalitat de Catalunya. Entitat Autònoma del Diari Oficial i de Publicacions: 117-136.

    Isidor Marí (2015). Conflicte lingüístic i normalització?  Conceptes vigents per a les polítiques públiques?", Treballs de SociolingüísticacCatalana, 26: 219-230. www.raco.cat/index.php/REAF/article/download/292399/380933

    Isidor Marí (2015). "Notes sobre l'ordenament lingüístic d'una catalunya sobirana. Quin model? Quin procés?", Revista d'Estudis Autonòmics i Federals, 21, abril 2015, p. 237-253. https://dialnet.unirioja.es/descarga/articulo/5093730.pdf


    Joan Solà (2009). Discurs de Joan Solà al Parlament de Catalunya: La Paraula. 1 de juliol de 2009.
    http://www.vilaweb.cat/2565/forums/detall/1011539/discurs-joan-sola-parlament-catalunya-paraula.html


    Miquel Strubell (1992). Les campanyes de normalització lingüística de la Generalitat de Catalunya (1980-1990). Revista de Llengua i Dret, Núm. 18 (Desembre 1992), p. 181-192 (Estudis política lingüística i sociolingüística). revistes.eapc.gencat.cat/index.php/rld/article/download/1096/n18-strubell-ca.pdf

    Pau Vidal (2007) Les polèmiques de la llengua. El País , 4 d'octubre de 2007.
    https://elpais.com/diario/2007/10/04/quaderncat/1191458721_850215.html     
    Publicat per a

    Cap comentari:

    Publica un comentari a l'entrada

    Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)