Howard Zinn - Civil Obedience (1970)

La desobediència civil, segons Howard Zinn (1970).
Clica aquí si cal, per llegir el text sencer i veure el vídeo

https://youtu.be/zTJV9AFjKcs

...ooo000ooo...

"El Problema És l'Obediència Civil"

Per Howard Zinn (novembre de 1970)

https://www.historyisaweapon.com/defcon1/zinnproblemobedience.html

[en negreta, els extractes llegit per Matt Damon]

El novembre de 1970, després del meu arrest juntament amb altres que havien participat en una protesta a Boston a una base de l'exèrcit per blocar els soldats que s'havien d'enviar a Vietnam, vaig volar a la Universitat Johns Hopkins a Baltimore per participar en un debat amb el filòsof Charles Frankel sobre la desobediència civil. Jo havia de comparèixer davant d'un tribunal aquell dia en connexió amb els càrrecs que van resultar de la protesta a la base de l'exèrcit. Vaig haver de triar: o comparèixer davant el tribunal i perdre aquesta oportunitat d'explicar—i practicar—el meu compromís a desobediència civil, o fer front a les conseqüències de desobeir l'ordre del tribunal, anant a Baltimore. Vaig escollir anar-hi. L'endemà, quan vaig tornar a Boston, vaig anar a ensenyar la meva classe del matí a la Universitat de Boston. Dos detectius m'esperaven a la porta de l'aula i em van dur davant el tribunal, on vaig ser sentenciat a uns quants dies de presó. Aquest és el text del meu discurs¹ aquella nit a la Johns Hopkins.

De "Voices of A People's History" (Veus de la història d'Unes Persones), editat per Zinn i Arnove

Començo amb el supòsit que el món es troba de caps per avall, que hi ha coses que estan del tot malament, que les persones equivocades són dins la presó i les persones equivocades són fora de la presó, que les persones  equivocades són al poder i les persones equivocades són fora del poder, que la riquesa és distribuïda en aquest país i el món de manera que no requereix senzillament una reforma petita sinó que requereix una reassignació dràstica de la riquesa. Començo des del supòsit que no hem de dir gran cosa sobre això perquè el que cal fer és només pensar sobre l'estat del món avui per adonar-nos que les coses de caps per avall. Daniel Berrigan és a la presó —un sacerdot catòlic, un poeta que s'oposa la guerra— i J. Edgar Hoover és lliure, ja ho veieu. David Dellinger, qui s'ha oposat a la guerra d'ençà que era un tap de bassa, i que ha utilitzat tot de la seva energia i passió en contra d'ella, corre el perill d'acabar a la presó. Els homes que són responsables de la massacre de My Lai no se'ls està jutjant; són a Washington, fent diverses funcions, primàries i subordinades, que han de fer amb el desencadenament de les massacres, les quals els sorprenen quan s'esdevenen. A Kent State University a Guàrdia Nacional va matar quatre estudiants van ser matats, i van ser acusats estudiants. A cada ciutat en aquest país, quan es produeixen manifestacions, els protestants, tant si s'han manifestat com si no, hagin fet el que hagin fet, són atacats i apallissats per la policia, i llavors són arrestats per assaltar un agent policial.

Aviam, he estat estudiant molt de prop què passa cada dia en els tribunals a Boston, Massachusetts. Us quedaríeu de pedra  —potser vosaltres no, potser heu vist món, potser t'ha viscut, potser t'ha pensat, potser us han colpejat— de com les rondes diàries d'injustícia fan la seva ruta al llarg d'aquesta meravellosa cosa que en diem degut. Bé, doncs, aquesta és la meva premissa.

Només cal llegir les Soledad Letters of George Jackson, qui va ser sentenciat a entre un any i cadena perpètua, del qual hi va passar deu anys, per robar setanta dòlars en una benzinera. I llavors hi ha el senador dels EUA del quals s'afirma que es queda amb 185.000 dòlars l'any, o a alguna cosa per estil, per la compensació per la reducció del petroli. Un és robatori; l'altre és legislació. Alguna cosa va malament, alguna cosa va terriblement malament quan transportem 10.000 bombes plenes de gas nerviós d¡una punta a l'altre del país, i deixar-los caure dins la piscina d'algú altre per tal de no incomodar la nostra. Així que perds la perspectiva al cap d'un temps. Si no penses, si només escoltes la televisió i llegeixes coses erudites, realment comences a creure que les coses no van tan malament, o que només unes cosetes van malament. Però te n'has d'allunyar un pèl, i llavors tornar i mirar el món, i t'horroritzes. Així que hem de començar d'aquell supòsit: que les coses estan realment de caps per avall.

I el nostre tema és caps per avall: la desobediència civil. Tan aviat com dius que el tema és la desobediència civil, estàs dient que el nostre problema és desobediència civil. Però això no és el nostre problema... El nostre problema és la obediència civil. El nostre problema és el gran nombre de persones arreu del món que han obeït els dictats dels dirigents dels seus governs, i ha anat a la guerra, i milions de persones han mort a causa d'aquesta obediència. I el nostre problema és aquella escena a Sin Novedad en el Frente on els escolars marxen disciplinadament en una línia cap a la guerra. El nostre problema és que les persones són obedients arreu del món, davant de la pobresa i la inanició i l'estupidesa, i la guerra i la crueltat. El nostre problema és que les persones són obedients mentre les presons són plenes de lladregots, i tot el mentre els grans lladres dirigeixen el país. Aquest és el nostre problema. Ho reconeixem per l'Alemanya nazi. Sabem que el problema hi era l'obediència, que les persones van obeir Hitler. Les persones van obeir; això era una equivocació. Haurien d'haver desafiat, i haurien d'haver resistit; i només que hi haguéssim estat nosaltres, els ho hauríem mostrat. Fins i tot a la Rússia de Stalin ho podem entendre; les persones són obedients, tot aquesta gent, com un ramat.

Però Amèrica és diferent. Així és com ens han educat a tots. Des de l'edat que fem així —i encara el sento ressonar en la frase de Frankel— anem posant que sí a una, dues, tres, quatre, cinc coses precioses sobre Amèrica que no volem que es destorbin gaire.

Però si hem après res en els darrers deu deu anys, és que aquestes coses precioses sobre Amèrica mai han estat precioses. Hem estat expansionistes i agressius i roïns amb altra gent des del principi. I hem estat agressius i roïns amb gent dins d'aquest país, i hem destinat la riquesa d'aquest país d'una manera molt injusta. Mai no hem tingut justícia en els tribunals per a les persones pobres, per a les persones negres, per als radicals. Així doncs: pot presumir que Amèrica és un lloc molt especial? No és tan especial. De debò que no ho és.

Bé, aquest és el nostre tema, aquest és el nostre problema: l'obediència civil. La llei és molt important. Estem parlant d'obediència a la llei —la llei, aquest meravellós invent dels temps moderns, que atribuïm a la civilització occidental, i del qual parlem amb orgull. L'estat de dret, oh, que n'és de meravellós, tots aquests cursos de civilització occidental per tot el país. Recordeu aquells temps terribles en què les persones eren explotades pel feudalisme? Tot era terrible a l'Edat Mitjana— però ara tenim la civilització occidental, l'estat de dret. L'estat de dret ha regularitzat i maximitzat la injustícia que va existir abans de l'estat de dret, això és el que l'estat de dret ha fet. Comencem mirant a l'estat de dret de forma realista, no amb aquella complaença metafísica amb què sempre l'havíem examinat abans.

Quan a totes les nacions del món l'estat de dret és la nineta dels ulls dels dirigents i la pesta de la gent, hauríem de començar reconeixent-ho. Hem de transcendir aquestes fronteres nacionals en el nostre raonament. Nixon i [Leonidas] Brezhnev tenen molt més en comú l'un amb l'altre que nosaltres amb Nixon; J. Edgar Hoover té moltíssim més en comú amb el cap de la policia secreta soviètica que amb nosaltres. És la dedicació internacional a la llei i l'ordre que lliga els dirigents de tots els països en un vincle de camaraderia. És per això que sempre ens sorprèn quan es reuneixen —somriuen, es donen la mà, fumen cigars, es cauen bé els uns als altres, diguin el que diguin. És com els partits Republicà i Demòcrata, qui afirmen que hi haurà una enorme diferència si guanya l'un o l'altre, però tots són iguals. Bàsicament, és nosaltres contra ells.

Yossarian va tenir raó, recordeu, a Catch 22? Se l'havia acusat de donar ajut i socors a l'enemic, cosa per a la qual ningú mai hauria de ser acusat, i Yossarian va dir al seu amic Clevinger: "L'enemic és aquell que aconseguirà que acabis mort, sigui d'un costat o de l'altre." Però això no ho va acabar de captar, així que va dir a Clevinger: "Aviam recorda això, o un dia d'aquests seràs mort." I recordeu? Al cap d'una estona Clevinger era mort. I hem de recordar que els nostres enemics no es divideixen amb criteris nacionals, que els enemics no són simplement persones que parlen llengües diferents i ocupen territoris diferents. Els enemics són persones que volen que acabem morts.

Se'ns pregunta: "Què passaria si tothom desobeís la llei?" Però una qüestió millor és: "Què passaria si tothom obeís la llei?" I la resposta a aquella qüestió és molt més fàcil de trobar, perquè tenim molta evidència empírica sobre què passa si tothom obeeix la llei, o si fins i tot si la major part de la gent obeeix la llei. El que passa és el que ha passat, el que està passant. Per què la gent venera la llei? I tots nosaltres en tenim; fins i tot jo hi haig de lluitar, perquè va ser ficat als meus ossos a una edat primerenca quan era un Scout. Un raó per venerar la llei és la seva ambivalència. En el món actual tractem amb frases i paraules que tenen significats múltiples, com ara "seguretat nacional". Oh, sí, ho hem de fer per seguretat nacional! Bé, què vol dir això? La seguretat nacional de qui? On? Quan? Per què? No ens molestem a contestar aquelles qüestions, no tan sols a fer-nos-les.

La llei encobreix moltes coses. La llei és la "Bill of Rights", o Carta de Drets. De fet, això és que pensem quan desenvolupem la nostra veneració per la llei. La llei és alguna cosa que ens protegeix; la llei és el nostre dret —la llei és la Constitució. El Dia de la "Bill of Rights", els concursos de treballs patrocinats per la Legió americana sobe la nostra "Bill of Rights": això és la llei. I això és bo.

Però hi ha una altra part de la llei que no suscita aquest enrenou:  la legislació que s'ha anat aprovant mes rere mes, any rere any, des del principi de la República, la qual destina els recursos del país de tal manera que deixa algunes persones molt ricz i altres persones molt pobres, i encara altres barallant-se com bojos per les poques enrunes que queden. Això és la llei. Si vas a la facultat de dret ho veuràs. Ho pots quantificar comptant els grans i pesats llibres que la gent porta al damunt i pots veure quants llibres de drets pots comptar que diuen "Drets Constitucionals" i quants que diuen "Propietat," "Contractes," "Greuges," "Dret corporatiu". D'això és el que va la llei majoritàriament. La llei és la de la compensació per la reducció del petroli —tot i que no tenim Dia de la compensació per la reducció del petroli, ni tenim assajos escrits en defensa de la compensació per la reducció del petroli. Per tant hi ha parts de la llei que es publiciten i per captivar-no —oh, això és la llei, la "Bill of Rights". I hi ha altres parts de la llei que només fan la seva feina furtiva, i ningú no en diu res.

Va començar molt de temps enrere. Quan la "Bill of Rights" es va aprovar, recordem-ho, en la primera administració de [George] Washington? Gran èxit. La "Bill of Rights" s'aprovava! Gran rebombori. Alhora es va aprovar el programa econòmic d'[Alexander] Hamilton. Bé, tranquils, diners per ser ric —simplifico una mica, però no gaire. El programa econòmic d'Hamilton ho va engegar. Pots dibuixar una línia recta des dl programa econòmic d'Hamilton a la compensació per la reducció del petroli a l'exempció fiscal per empreses en fallida. Des d'aleshores fins ara —aquesta és la història. La  "Bill of Rights" publicitada; la legislació econòmica sense publicitar.

Saps que l'aplicació de parts diferents de la llei és tan important com la publicitat relacionada amb les diferents parts de la llei. La "Bill of Rights", s'aplica? No gaire bé. Trobaràs que la llibertat d'expressió en dret constitucional és un concepte molt difícil, ambigu, complicat. Ningú realment sap quan et pots aixecar i parlar i quan no. Només cal repassar totes les decisions del Tribunal Suprem. Parla de la predibilitat en un sistema: no pots pronosticar què et passarà quan t'enfiles a la cantonada del carrer i parles. Mira si pots veure la diferència entre els casos Terminiello [Terminiello v. Chicago] i Feiner [Feiner v. Nova York], i si pots endevinar què passarà. Per cert, hi ha una part de la llei que no és gens imprecís: la que implica el dret de distribuir pamflets al carrer. El Tribunal Suprem ha estat molt clar en això. En una sentència rere una altra se'ns afirma un dret absolut de distribuir pamflets al carrer. Proveu-lo. Sortiu al carrer i comenceu a distribuir pamflets. I se us acosta un policia i diu, "Fora d'aquí." I dieu, "Aha! Coneix el cas Marsh v. Alabama, 1946?" Aquesta és la realitat de la "Bill of Rights". Aquesta és la realitat de la Constitució, aquella part de la llei que ens és retratada com una cosa preciosa i meravellosa. I set anys després de la "Bill of Rights" va ser aprovada, que va dir que "El Congrés no farà cap llei per esmenar la llibertat d'expressió", el Congrés va fer una llei esmenant la llibertat d'expressió. Recordeu? La Llei de Sedició de 1798².

Així que la "Bll of Rights" no va ser aplicada. El programa d'Hamilton va ser aplicat, perquè quan els grangers fabricants del whisky van sortir i es van rebel·lar -recordes, el 1794 a Pennsilvània-, Hamilton va pujar ell mateix el seu cavall i va sortir per suprimir la rebel·lió per assegurar que l'impost sobre ingressos seria aplicada. I pots traçar la història fins a l'actualitat, quines lleis s'apliquen, quines lleis no s'apliquen. Així que has de ser prudent quan dius, "Estic a favor de la llei, jo venero la llei". De quina part de la llei parles? No sóc contrari a tota llei. Però penso que nosaltres hauríem de començar a fer distincions molt importants sobre quines lleis fan quines coses al quines persones.

I hi ha altres problemes amb la llei. És una cosa estranya, pensem que la llei porta ordre. Llei no ho fa. Com sabem que la llei no porta ordre? Mirem al nostre voltant. Vivim en un estat de dret. Fixem-nos quant d'ordre tenim? La gent diu que ens hem de amoïnar amb la desobediència civil perquè conduirà a l'anarquia.Feu un cop d'ull al món actual en què predomina l'estat de dret. Això és el més proper a allò que anomenem anarquia en la ment popular: caos, delinqüència internacional. L'únic ordre que realment val res no ve a través de l'aplicació de les lleis, ve a través de l'establiment d'una societat que és just i en què s'estableixen relacions harmonioses i en què et cal un mínim de normatives per crear conjunts decents d'arranjaments entre les persones. Però l'ordre basat en la llei i en la força de la llei és l'ordre de l'estat totalitari, i inevitablement condueix o bé cap a la injustícia total o a la rebel·lió: finalment, dit d'una altra forma, a un desordre molt gran.

Tots nosaltres creixem amb la idea que la llei és sagrada. Van preguntar a la mare de Daniel Berrigan què va pensar quan el seu fill va infringir la llei. Va cremar els expedients del servei militar —un dels actes més violents d'aquest segle— per protestar contra la guerra, per la qual cosa va ser sentenciat a presó, tal com ha de ser amb els delinqüents. Van preguntar a la seva mare, que passa de la vuitantena, què pensave de la vulneració de la llei que havia fet el seu fill. I mirant directament als ulls de l'entrevistador, va dir: "No és la llei de Déu." Ara ho oblidem. No hi ha res sagrat en la llei. Penseu en qui fa les lleis. La llei no és feta per Déu, és feta per Strom Thurmond. Si tens cap noció sobre la santedat i la bellesa i reverència per la llei, mireu els legisladors arreu del país que fan les lleis. Presencia les sessions de les legislatures estatals. Presencia el Congrés, perquè aquesta és la gent que fa les lleis que llavors se suposa que hem de venerar.

Tot això es fa amb tanta rectitud que ens enganya. Aquest és el problema. En altres temps, les coses eren confoses; no ho sabies. Ara ho saps. Hi és tot, allà en els llibres. Ara passem pel procediment degut. Ara passen les mateixes coses que passaven abans, excepte que hem passat pels procediments correctes. A Boston un policia va entrar en un sala d'un hospital i va disparar cinc temps a un home negre que li havia fuetejat el braç: i el va matar. Es va celebrar la investigació. El jutge va decidir que el policia va ser justificat perquè si no ho feia, perdria el respecte dels seus agents companys. Bé, això és el que entenem per procediment degut: això és, que el xicot no se'n va sortir amb la seva. Vam passar per els procediments apropiats, i tot va ser muntat. El decòrum, la rectitud de la llei ens enganya.

Així que la nació es va fundar sobre la falta de respecte per la llei, i llavors va venir la Constitució i la idea d'estabilitat que agradava a [James] Madison i Hamilton. Però llavors vam trobar en certs moments crucials en la nostra història que no n'hi havia prou amb el marc legal, i per tal d'acabar amb l'esclavatge vam haver de sortir del marc legal, tal com vam haver de fer en temps de la Revolució Americana o la Guerra Civil. La Unió va haver de sortir fora del marc legal per tal d'establir certs drets en els anys 1930. I en el temps present, que poden ser més crítics que la Revolució o la Guerra Civil, els problemes són tan horrorosos que requereixen que sortim fora del marc legal per tal de fer una declaració, de resistir, de començar a establir la classe d'institucions i relacions que una societat decent hauria de tenir. No, no només enderrocant les coses; construint les coses. Però fins i tot si construeixes coses que se suposa que no hauries de construir —intentes construir un parc popular, això no és destruir un sistema; construeixes una cosa, però estàs fent-lo il·legalment— arriba la milícia i et fum fora. Això és la forma que la desobediència civil prendrà cada cop més, la gent intentant construir una societat nova enmig de la vella.

Però, i les votacions i les eleccions, què? La desobediència civil —no en necessitem gaire, se'ns diu, perquè podem passar pel sistema electoral. I a hores d'ara hauríem d'haver après, però potser no ho hem fet, perquè vam créixer amb la idea que la cabina de votació és un lloc sagrat, gairebé com un confessionari. Entres dins de la cabina de votació i en surts i et fan la fotografia i llavors la posen als diaris amb un beatífic somriure a la cara. Acabes de votar; això és la democràcia. Però només que llegeixis el que els politòlegs diuen —tot i que, qui ho pot fer?— sobre el procés de votar, trobes que el procés de votar és una farsa. Als estats totalitaris els encanten les votacions. Portes la gent a les urnes i ells deixen constància de la seva aprovació. Sé que hi ha una diferència: ells tenen un partit i nosaltres en tenim dos. Tenim un partit més que ells, ja veieu.

El que estem intentant fer, suposo, és realment tornar als principis i objectius i esperit de la Declaration of Independence. Aquest esperit és la resistència davant l'autoritat il·legítima i davant forces que priven la gent de la seva vida i llibertat i dret a perseguir la felicitat, i per això sota aquestes condicions, insta el dret d'alterar o abolir la seva forma actual del govern—i l'estrès havien estat damunt abolir. Però per establir els principis de la Declaration d'Independència, necessitarem sortir fora de la llei, per deixar d'obeir les lleis que reclamen matar o que destinen la riquesa de la manera com s'ha fet, o que fiquen gent a la presó per petits delictes tècnics i mantenen altres persones fora de la presó per delictes enormes. La meva esperança és que aquesta classe d'esperit tindrà lloc no només en aquest país sinó en altres països, perquè tots el necessiten. La gent a tots els països necessiten l'esperit de desobediència respecte de l'estat, el qual no és una cosa metafísica sinó una cosa amb força i riquesa. I necessitem una classe de declaració d'interdependència entre gent de tots els països del món que aspiren a la mateixa cosa.

Notes

1 Howard Zinn, "The Problem is Civil Disobedience" (November 1970). Editat primer a Hugh Davis Graham, ed., Violence: The Crisis of American Confidence (Baltimore: Johns Hopkins Press, 1971), pp. 154-62. Reproduït a Howard Zinn, The Zinn Reader: Writings on Disobedience and Democracy (New York: Seven Stories Press, 1997), pp. 403-11.

2  The Alien and Sedition Act of 1798...

...ooo000ooo...

To Be Patriotic We Must Disobey The Government
https://blogs.umb.edu/joinercenter/2011/02/22/howard_zinn/

If patriotism were defined, not as blind obedience to government, nor as submissive worship to flags and anthems, but rather as love of one’s country, one’s fellow citizens (all over the world), as loyalty to the principles of justice and democracy, then patriotism would require us to disobey our government, when it violated those principles.

We have thrown away the most valuable asset we had — the individual’s right to oppose both flag and country when he believed them to be in the wrong. We have thrown it away; and with it, all that was really respectable about that grotesque and laughable word, Patriotism.


"Si es definís el patriotisme, no com una obediència cega al govern, ni el culte submissiu a les banderes i els himnes, sinó com a amor pel propi país, pels nostres conciutadans (arreu del món), com a lleialtat als principis de justícia i democràcia, llavors el patriotisme ens exigiria que desobeïssim el nostre govern, quan violés aquests principis.

Hem llençat l’actiu més valuós que teníem: el dret de l’individu a oposar-se a la bandera i al país quan cregui que s'equivoquen. L'hem llençat; i amb això, tot el que era realment respectable d'aquella paraula grotesca i risible, el Patriotisme."