Dialogue, repression and the date of independence
Barcelona. Tuesday, July 20, 2021.
Right now, the pro-independence world is seeing and preparing for the mobilizations of the symbolic dates in autumn: September 11th and October 1st. However, if we could look through a hole at the most important day in the Catalonia of the future, that of the brightest fireworks, we would surely see that this year the date is still a working day. The day of Catalonia's independence has not yet arrived. The date has yet to be set. Independence is yet to be achieved.
The two historical days that take us out into the streets have in common that they were occasions when the citizens of Catalonia defended and tried to achieve the effective independence from the Spanish state. Real action. Not just thinking. They are also the maximum points of Spanish repression against the citizens of Catalonia. We know that now.
What has changed? Can pardons and dialogue in a democracy mark a hitherto unknown scenario? Are there real options for achieving an agreed independence of Catalonia? Observing legal-political messages provides us with some analytical data.
A closer look at the discourse over time reveals that the position of the Spanish state powers is quite clear and stable. Undemocratic at times, yes, but consistent. Specifically, with the so-called “Transition”, and with the approval of the Constitution of 1978, the Catalanist, and even the pro-independence, ideology was legalized on the basis of the fundamental rights of ideological freedom and of expression and opinion, and the democratic principle. This was alleged before the European Court of Human Rights, on the occasion of the challenge to the law of political parties of 2002, exhibiting in the lawsuit "the peaceful coexistence in Spanish territory of nationalist and pro-independence parties, which exercise their activity with normality ”. That normality came to an abrupt end when the independence of Catalonia was to become effective. Even when trying to be democratic. In fact, in CTJ 459/2019, and in the jurisprudence dictated by the Constitutional Court on issues of the process, it is denied that there is any democratic means to be able to achieve independence. It would only exist if the Constitution were to be reformed. Any action that seeks it, even if it originates in democratic institutions, will be criminally prosecuted, either through the Court of Auditors, or any other means possible. And you can’t even talk about it in the Parliament of Catalonia. In fact, fundamental rights are also challenged whether their purpose is to question the unity of the Spanish state or, even worse, to seek the effective independence of Catalonia.
The recent change of Spanish government indicates that they have already made the "gesture" towards Catalonia. Now they just want to reap the rewards of political support and a dialogue based on not trying to achieve independence again.
The previous philosophy provoked a seamless reaction in relation to the referendum of October 1, 2017, which led to the imposition of the maximum possible penalties of the Penal Code, whether or not they fit the behaviours in the criminal types, and making a judgment of proportionality based on their alleged condition as enemies of the unity of Spain and of Spanish coexistence. This pattern of analysis extended to all levels of the legal system, as the President of the General Council of the Judiciary and the Supreme Court, Carlos Lesmes, pointed out. The goal is typical of repression: the entire populationto must understand that there can be no independence for Catalonia, and that it should not be attempted. All that can be done is to just think about it.
The continued mobilization of the independence movement and the great variety and extreme harshness of the repression exercised, along with the exiled, have contributed to the internationalization of the cause and that of violations of fundamental rights. Finally, the Spanish government has assessed that perhaps it is time to nuance the discourse, grant pardons, and apply the Lampedusan maxim of changing so that everything remains the same. They say it clearly. This is the new normality, as usual: to reach agreements (or pretend to), budgets and specific regional and state laws, with the strength of those who have all the powers on their side.
Right now, the recent change of Spanish government indicates that they already believe they have made the "gesture" towards Catalonia. Now they just want to reap the rewards in the form of political support and dialogue based on the fact that independence will not be siught again. Tolerate the thought and enough. As always. There is no deception.
Where does all this leave independence? How is it to react to this tactic?
This legislature is born marked by a first stage of dialogue, and this should serve to determine a second stage of decision-making. The danger is immobility.
First of all, it would be good not to underestimate the Spanish institutional position, and to understand that the real dialogue that has been proposed to try during these first two years of legislature can only take place in the form of a constitutional challenge, as already happens in other countries. such as Canada or France in relation to self-determination and plurinational elements. Remember that the Parliament of Catalonia has the power of initiative to reform all or part of the Spanish Constitution. Any other position will make us fall into repression or autonomy.
Secondly, the Spanish state is arrogant and believes itself invincible. And it is not. It did not know how to recognize the opportunity for pacification and agreement that was offered with the Statute of Autonomy of 2006, and now it does not recognize the effort of proposing a referendum on self-determination after already having voted on 1 October 2017. A referendum means a pro-independence commitment to respect a result favourable to unity. Nevertheless, referenda can make sense when the pro-independence will borders on 50%, as is the case in Catalonia today. But support for independence continues to grow in Catalonia. In the last parliamentary elections, 52% of pro-independence votes were registered, even with more than half a million abstentions by people with this ideology. And referenda are not the only way to express the will of a people.
The repression of the last four years has been very harsh and, despite the pardons, it has not ended. This is evidenced by the current onslaught by the Court of Auditors, and the lawsuits against activists, politicians, officials, artists and protesters. If we stop striving for independence, we will be defeated by repression.
This legislature was born marked by a first stage of dialogue, and this should serve to determine a second stage of decision. The danger is immobility. The challenge is to find a date to do it again. Not even on the last day of the legislature. That of the next election. The pending date of Catalonia's independence.
...ooo000ooo...
El diàleg, la repressió i la data de la independència
Dolors Feliu
Barcelona. Dimarts, 20 de Juliol 2021.
En aquests moments el món independentista albira i prepara les mobilitzacions de les simbòliques dates de la tardor: l’11 de setembre i l’1 d’octubre. Tanmateix, si poguéssim mirar per un forat el dia més important de la Catalunya del futur, el dels focs artificials més lluïts, segurament veuríem que enguany aquesta data és encara un dia feiner. El dia de la independència de Catalunya no ha arribat encara. La data està per fixar. La independència està per fer.
Les dues diades històriques que ens fan sortir al carrer tenen en comú que van ser ocasions on la ciutadania de Catalunya va defensar i intentar la independència efectiva de l’estat espanyol. Acció real. No només pensament. Són també punts màxims de repressió espanyola contra la ciutadania de Catalunya. Ja ho anem sabent.
Què ha canviat? Els indults i el diàleg en democràcia poden marcar un escenari fins ara desconegut? Hi ha opcions reals d’aconseguir una independència de Catalunya acordada? L’observació dels missatges juridicopolítics ens proporcionen algunes dades d’anàlisi.
Una mirada atenta al discurs al llarg del temps ens revela que la posició dels poders estatals espanyols és força clara i estable. Antidemocràtica en forces ocasions, sí, però coherent. Concretament, amb l’anomenada “Transició”, i amb l’aprovació de la Constitució del 78, es va legalitzar la ideologia catalanista, i fins i tot independentista, sobre la base dels drets fonamentals de la llibertat ideològica i d’expressió i opinió, i el principi democràtic. Així es va al·legar davant del Tribunal Europeu de Drets Humans, en ocasió de la impugnació de la llei de partits polítics del 2002, exhibint en el plet “la coexistència pacífica en territori espanyol de partits nacionalistes i independentistes, que exerceixen la seva activitat amb normalitat”. Normalitat que es va acabar abruptament quan s’ha volgut fer efectiva la independència de Catalunya. Fins i tot quan s’intenta per mitjans democràtics. De fet, a la STS 459/2019, i a la jurisprudència dictada pel Tribunal Constitucional sobre temes del procés, es nega que hi hagi cap mitjà democràtic per poder assolir la independència. Només n’hi hauria si es reformés la Constitució. Tota actuació que la pretengui, encara que s’origini en les institucions democràtiques, serà perseguida penalment, o a través del Tribunal de Comptes, o qualsevol via possible. I no se’n pot ni parlar al Parlament de Catalunya. De fet, els drets fonamentals també estan en qüestió si la seva finalitat és qüestionar la unitat de l’estat espanyol o, pitjor encara, pretendre la independència efectiva de Catalunya.
El canvi de govern espanyol recent indica que entenen ja fet el “gest” vers Catalunya. Ara només volen recollir fruits en forma de suport polític i un diàleg basat en el fet que no es torni a provar de fer la independència.
L’anterior filosofia va provocar una reacció sense fissures en relació al referèndum de l’1 d’octubre de 2017, que va comportar la imposició de les penes màximes possibles del Codi Penal, encaixessin o no les conductes en els tipus delictius, i fent un judici de proporcionalitat basat en la seva suposada condició d’enemics de la unitat d’Espanya i de la convivència espanyola. Aquesta pauta d’anàlisi es va estendre a tots nivells de l’ordenament jurídic, com es va cuidar d’assenyalar el mateix president del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Suprem, Carlos Lesmes. L’objectiu, el típic de la repressió: que entengui tota la població que no hi pot haver independència de Catalunya, i que no l’han d’intentar. Només la poden pensar.
La mobilització continuada de l’independentisme i la gran varietat i duresa extrema de la repressió exercida, junt amb l’exili, han contribuït a la internacionalització de la causa i a la de les vulneracions de drets fonamentals. Finalment, el govern espanyol ha valorat que potser era hora de matisar el discurs, atorgar els indults, i aplicar la màxima lampedusiana de canviar perquè tot continuï igual. Ho diuen clarament. Aquesta és la nova normalitat, igual que la de sempre: pactar, o fer-ho veure, pressupostos i lleis autonòmiques i estatals concretes, amb la força de qui té tots els poders al costat.
Així es va expressar el president P. Sánchez el 16 de juny d’enguany al Congrés, retraient als polítics del PP que eren “indolents” amb la unitat d’Espanya quan governaven, mentre ell treia pit que amb el govern espanyol de coalició PSOE-Podemos s’havia aconseguit erradicar els referèndums d’autodeterminació, les declaracions d’independència, i el parlar d’aquests temes al Parlament de Catalunya. Un discurs semblant el va fer el passat 30 de juny al Congrés, quan va comparèixer per donar compte dels indults, on va deixar clar que estaven en contra totalment del referèndum d’autodeterminació, només possible amb una reforma de la Constitució a la qual no pensaven donar suport mai. La realitat és que totes les institucions espanyoles avalen aquesta postura: legislatiu, executiu i poder judicial. És una posició tangible, no amagada ni dissimulada. I emmarca tots els escenaris de reunions i diàlegs que hi ha a l’horitzó.
Ara mateix, el canvi de govern espanyol recent indica que entenen ja fet el “gest” vers Catalunya. Ara només volen recollir fruits en forma de suport polític i un diàleg basat en el fet que no es torni a provar de fer la independència. Tolerar el pensament i prou. Com sempre. No hi ha engany.
Tot plegat on deixa l’independentisme? Com reaccionar davant aquesta tàctica?
Aquesta legislatura neix marcada per una primera etapa de diàleg, i aquesta hauria de servir per determinar-ne una segona de decisió. El perill és l’immobilisme.
D’entrada estaria bé no menystenir la posició institucional espanyola, i entendre que el diàleg real que s’ha plantejat d’intentar durant aquests dos primers anys de legislatura només es pot produir en forma d’embat constitucional, com ja passa en altres països com el Canadà o França en relació amb l’autodeterminació i els elements plurinacionals. Recordar que el Parlament de Catalunya té poder d’iniciativa de reforma de tota la Constitució espanyola o part d’ella. Qualsevol altra posició ens farà caure en la repressió o en l’autonomisme.
En segon lloc, l’estat espanyol és prepotent i es creu invencible. I no ho és. No va saber reconèixer l’oportunitat de pacificació i acord que es va oferir amb l’Estatut d’Autonomia del 2006, i ara tampoc reconeix l’esforç de proposar un referèndum d’autodeterminació després d’haver ja votat l’1 d’octubre de 2017. Un referèndum significa un compromís independentista de respectar un resultat favorable a la unitat. Tanmateix, els referèndums poden tenir sentit quan la voluntat independentista voreja el 50%, com és el cas actual de Catalunya. Però l’independentisme no para de créixer a Catalunya. En les darreres eleccions al Parlament el 52% de vots indepes es van registrar fins i tot amb més de mig milió d’abstencions de persones amb aquesta ideologia. I els referèndums no són l'única manera d’expressar la voluntat d’un poble.
La repressió d’aquests darrers quatre anys ha estat duríssima i, tot i els indults, no ha acabat. Així ho demostra l’actual embat del Tribunal de Comptes, i les causes contra persones activistes, polítics, funcionaris, artistes i manifestants. Si deixem d’intentar la independència, la repressió ens haurà vençut.
Aquesta legislatura neix marcada per una primera etapa de diàleg, i aquesta hauria de servir per determinar-ne una segona de decisió. El perill és l’immobilisme. El repte és trobar una data per tornar-ho a fer. Ni que sigui l’últim dia de la legislatura. El de les properes eleccions. La data pendent de la independència de Catalunya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada