https://www.vilaweb.cat/noticies/17-a-els-dies-que-van-posar-espanya-en-alerta/
On August 17, 2017 and the following days, Spain saw the snake's fangs of the Catalan independent state, because the wolf was really real
16.08.2019 21:50
Vicent Partal
A prior issue about the controversy created by some media close to the Spanish government on a supposed conspiratorial treatment of the events of August 17, 2017 in Barcelona and Cambrils. Let's clarify: this sort of thing is not resolved by newspapers, but by irrefutable official investigations and the unlimited release of confidential information held by all the authorities. After acknowledging that the Ripoll imam had relations with the CNI, Spain should have allowed the parliaments to access all possible and necessary documentation and, instead, it reacted by denying, thanks t the parties of the Regime, investigative commissions that are relevant in cases such as this and that are common throughout the world when there are attacks of this magnitude. Given this very serious action, which only a will to cover up can explain, no accusation that can be made precisely against those who demand the clarification of the facts can be at all credible. And it does not deserve a single line more of discussion.
Now to the nitty-gritty.
There is one thing about the events of 17August that is not substantial but that had a great influence later on, yet it has not been sufficiently highlighted. That's why I would like to focus my comment on it today, exactly two years after the attacks.
I am talking about the absolute control of the territory and of the institutions that the Generalitat de Catalunya had between the 17th and 19th of August 2017, a State-style control that made the Principality act as a completely independent state on those two days. I am convinced that this fact triggered all the alarms in Madrid and that it set off repression as of September 20 and the action on October 1. Rajoy could have chosen to ignore them, as he did with the 9 November 2014 vote, but this time he opted for a violent confrontation. I think one of the reasons was what he saw immediately after the attacks.
++++++
I think that everyone has in mind the extreme coordination and capacity of the mechanism of reaction to the attack. All public services worked in a synchronized manner, despite being in full swing. The Mossos deployed for the first time - and this is not an anecdote - the Cronos plan, designed to take full control of the territory. The hospitals and all the health services coordinated with great efficiency. Public transportation throughout the country was coordinated, and especially in the metropolitan area. In all public media, an information system was established, and the fight against misinformation, which was later internationally highlighted as an exemplar. The government of Catalonia turned its face from the first minute and generated a climate of confidence with the interventions of President Puigdemont, of the advisors Forn, Comín and Romeva and the major Trapero. And, of course, it was quickly investigated who the authors were, who were persecuted at a great rate - the famous fifty hours - to eradicate the threat of new attacks, in a way that, although controversial and arguable (it was necessary to kill them all?), no one can describe either slow or ineffective.
The absence, in all this, of the Spanish government was clamorous. He did not paint anything. International media only had reference to the Catalan government and the 'Catalan ministers' that appeared now and there to give explanations. Rajoy took seven hours to come to Barcelona and did not know what to do. He agreed to appear at the Department of the Interior and not to the delegation of his government at an event organized by the Generalitat, after a lecture with the logo of the four bars, which broke the whole protocol. And two specific moments, which everyone should remember, seems to trigger all the alarms at the Moncloa.
The first was when, on the 18th in the afternoon, the counselor Raül Romeva officially received the French and German Foreign Affairs Ministers, Jean-Yves Le Drian and Sigmar Gabriel, respectively, at the airport in Barcelona. The Generalitat organized the entire stay of the two ministers in Barcelona - in the case of Sigmar Gabriel with some complication that was able to be resolved sharply - and coordinated all the assistance to the tourists affected by the attack. Romeva even accompanied them to a meeting with the vice president of the Spanish government, Soraya Sáenz, who merely played a secondary role. Remember that at that time, Spain, a month and a half short before the referendum on self-determination, was damaging to avoid any contact between the Catalan government and those of the European Union. The efficiency and treatment of Councilor Romeva were recognized by their colleagues.
The second - and I believe the definitive - great moment of alarm came a few days later, specifically on August 26, as a result of the demonstration on the Passeig de Gràcia condemnation of the attacks. All the manoeuvres by Moncloa and Zarzuela to reconvert this manifestation failed and the act was a sign of the rejection of the country and the Catalan institutions of the king of Spain and of the cynicism of the state, while becoming at the same time a popular tribute for the Mossos d'Esquadra, who saw their vehicles flooded with flowers. This happened in an atmosphere that recalled quite unique historical episodes of complicity between the armed forces and the population.
It was that atmosphere and that reality that triggered subsequent violence against the referendum. Because if nobody doubted the preparation and the capacity of Catalonia to face the future all alone, at that time he obtained a good response. For a few hours and a few days Catalonia worked as a completely independent state, with all the attributes of a state, with an efficiency, coordination and capacity that impressed.
And a final comment. There is a famous discussion about whether everything was ready or not. For independence. The answer is on the 17-A. Nobody works, under that tension, as an independent state if he has not done the homework beforehand to do so. I understand that everything that happened from the first of October has given rise to criticism and doubts. But if you look at what happened after the attacks, some of the discussions that you still want to support do not seem very sensible. On 17 August and the following days, Spain saw the ears in the wolf of the Catalan independent state because the wolf was real. And that is why, and not the events of the first of October, that the body of Mossos d'Esquadra was crushed by 155. And for this reason, and not because of the events of the first of October, the Department of Foreign Affairs was demolished For that reason, the minister Forn and the greater Trapero are at the point of view of the regime, and not for the events of the first of October. That is why they want to weaken the Generalitat in all possible ways, and not by the first of October. And that is why the Puigdemont is the enemy to go down. Because it was the president who directed a government of the Generalitat who worked for a few days as a de facto State.
But, above all, from here comes the absolute urgency that has forced Spain to undress desperate before society and the world, taking on a brutally repressive, violent and undemocratic paper that no one, any state of the planet, it never assumes if it is not like a last resort, when it has no choice but to do it. Think about it ...
El 17 d'agost de 2017 i els dies següents, Espanya va veure les orelles al llop de l'estat independent català, perquè el llop era ben real
16.08.2019 21:50Vicent Partal
Una qüestió prèvia sobre la polèmica creada per alguns mitjans pròxims al
govern espanyol sobre un presumpte enfocament conspirador dels fets del
17 d’agost de 2017 a Barcelona i Cambrils. Aclarim-nos: aquesta mena de
coses no les resolen els diaris, sinó les investigacions oficials
irrefutables i l’obertura sense reserves de la informació confidencial
en poder de totes les autoritats. Després d’haver reconegut que l’imam
de Ripoll tenia relacions amb el CNI, l’estat espanyol hauria hagut de
permetre l’accés dels parlaments a tota la documentació possible i
necessària i, en canvi, va reaccionar-hi denegant, mitjançant els
partits del règim, les comissions d’investigacions que són pertinents en
un cas com aquest i que a tot el món són habituals quan hi ha atemptats
d’aquesta magnitud. A partir d’aquesta gravíssima actuació, que tan
sols pot explicar una voluntat encobridora, cap acusació que es puga fer
precisament contra els qui reclamem l’esclariment dels fets no té gens
de credibilitat. I no mereix ni una ratlla més de discussió.
Ara, al gra.
Hi ha una cosa dels fets del 17-A que no és substancial però que va tenir una gran influència posterior i que, tanmateix, no ha estat prou remarcada. Per això m’agradaria centrar-hi el meu comentari, avui que fa dos anys dels atemptats.
Parle del control absolut del territori i de les institucions que la Generalitat de Catalunya va tenir entre el 17 i el 19 d’agost de 2017, un control de caràcter estatal que va fer que aquells dos dies el Principat actuàs com un estat completament independent. Estic convençut que aquest fet va disparar totes les alarmes a Madrid i que va precipitar la repressió a partir del 20 de setembre i l’actuació del primer d’octubre. Rajoy hauria pogut optar per desentendre-se’n, com va fer amb el 9-N, però aquesta vegada es decantà cap a l’enfrontament violent. Crec que una de les raons fou allò que observà immediatament després dels atemptats.
Pense que tothom té en el record l’extrema coordinació i capacitat del mecanisme de reacció a l’atemptat. Tots els serveis públics van funcionar d’una manera sincronitzada, malgrat estar en plenes vacances. Els Mossos varen desplegar per primera volta –i això no és cap anècdota– el pla Cronos, destinat a prendre el control complet del territori. Els hospitals i tots els serveis sanitaris es van coordinar amb una gran eficàcia. Es va coordinar el transport públic a tot el país, i sobretot a l’àrea metropolitana. A tots els mitjans públics, s’hi va establir un sistema d’informació, i de combat contra la desinformació, que més endavant fou destacat internacionalment com a exemplar. El govern de Catalunya va donar la cara des del primer minut i generà un clima de confiança amb les intervencions del president Puigdemont, dels consellers Forn, Comín i Romeva i del major Trapero. I, evidentment, es va investigar ràpidament qui eren els autors, que foren perseguits amb una gran velocitat –les famoses cinquanta hores– per eradicar l’amenaça de nous atacs, d’una manera que, si bé és polèmica i discutible (era necessari matar-los tots?), ningú no pot qualificar ni de lenta ni d’ineficaç.
L’absència, en tot això, del govern espanyol va ser clamorosa. No hi pintava res. Els mitjans internacionals tan sols tenien de referència el govern català i els ‘Catalan ministers’ que apareixien ara i adés per a donar explicacions. Rajoy va trigar set hores a venir a Barcelona i no sabia què fer. Va acceptar de comparèixer al Departament d’Interior i no a la delegació del seu govern en un acte organitzat per la Generalitat, rere un faristol amb el logotip de les quatre barres, cosa que trencava tot el protocol. I dos moments concrets, que tots deveu recordar, em sembla que van desencadenar totes les alarmes a la Moncloa.
El primer va ser quan, el dia 18 a la vesprada, el conseller Raül Romeva va rebre de manera oficial a l’aeroport de Barcelona els ministres d’Afers Estrangers francès i alemany, Jean-Yves Le Drian i Sigmar Gabriel, respectivament. La Generalitat va organitzar tota l’estada dels dos ministres a Barcelona –en el cas de Sigmar Gabriel amb alguna complicació que es va saber resoldre brillantment– i va coordinar tota l’assistència als turistes afectats per l’atemptat. Romeva fins i tot els va acompanyar a una reunió amb la vice-presidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz, que es va limitar a fer un paper secundari. Recordeu que en aquell moment l’estat espanyol, un mes i mig escàs abans del referèndum d’autodeterminació, maldava per evitar qualsevol contacte del govern català amb els de la Unió Europea. L’eficàcia i el tracte del conseller Romeva van ser reconeguts pels seus col·legues.
El segon gran moment d’alarma, i jo crec que definitiu, arribà pocs dies més tard, concretament el 26 d’agost, a conseqüència de la manifestació al passeig de Gràcia de condemna dels atemptats. Totes les maniobres de la Moncloa i la Zarzuela per a reconvertir aquella manifestació van fracassar i l’acte fou una mostra del rebuig del país i de les institucions catalanes al rei d’Espanya i al cinisme de l’estat, alhora que esdevingué un homenatge popular als Mossos d’Esquadra, que varen veure els seus vehicles inundats de flors. En un ambient que recordava episodis històrics, molt únics, de complicitat entre forces armades i població.
Van ser aquell ambient i aquella realitat que desencadenaren la violència posterior contra el referèndum. Perquè si ningú dubtava de la preparació i la capacitat de Catalunya per a encarar el futur tota sola, en aquell moment va obtenir una bona resposta. Durant unes quantes hores i uns quants dies Catalunya funcionà com un estat completament independent, amb tots els atributs d’un estat, amb una eficàcia, una coordinació i una capacitat que impressionaven.
I un comentari final. Hi ha la famosa discussió sobre si tot era a punt o no. Per a la independència. La resposta està en el 17-A. ningú no funciona, sota aquella tensió, com un estat independent si abans no ha fet els deures per a ser-ho. Entenc que tot allò que va passar a partir del primer d'octubre haja suscitat critiques i dubtes. Però si mireu què va passar després dels atemptats, algunes de les discussions que segons qui continua volent sostenir no semblen gaire sensates. EI 17-A i els dies següents, Espanya va veure les orelles al llop de l'estat independent català perquè el llop era ben real. I és per això, i no els fets del primer d'octubre, que el cos de Mossos d'Esquadra fou trinxat pel 155. I per això, i no pels fets del primer d'octubre, el Departament d'Afers Exteriors va ser derruït. Per això el conseller Forn i el major Trapero són al punt de mira del règim, i no pels fets del primer d'octubre. Per això volen afeblir la Generalitat per totes les vies possible i no pel primer d'octubre. I per això el Puigdemont és l'enemic a abatre. Perquè fou el president que dirigí un govern de la Generalitat que durant uns quants dies va funcionar com un estat de fet.
Però, per damunt de tot, d’ací ve la urgència absoluta que ha obligat l’estat espanyol a despullar-se a la desesperada davant la societat i davant el món, assumint un paper brutalment repressor, violent i antidemocràtic que ningú, cap estat del planeta, no assumeix mai si no és com un últim recurs, quan no té cap més remei que fer-ho. Penseu-hi…
Ara, al gra.
Hi ha una cosa dels fets del 17-A que no és substancial però que va tenir una gran influència posterior i que, tanmateix, no ha estat prou remarcada. Per això m’agradaria centrar-hi el meu comentari, avui que fa dos anys dels atemptats.
Parle del control absolut del territori i de les institucions que la Generalitat de Catalunya va tenir entre el 17 i el 19 d’agost de 2017, un control de caràcter estatal que va fer que aquells dos dies el Principat actuàs com un estat completament independent. Estic convençut que aquest fet va disparar totes les alarmes a Madrid i que va precipitar la repressió a partir del 20 de setembre i l’actuació del primer d’octubre. Rajoy hauria pogut optar per desentendre-se’n, com va fer amb el 9-N, però aquesta vegada es decantà cap a l’enfrontament violent. Crec que una de les raons fou allò que observà immediatament després dels atemptats.
Pense que tothom té en el record l’extrema coordinació i capacitat del mecanisme de reacció a l’atemptat. Tots els serveis públics van funcionar d’una manera sincronitzada, malgrat estar en plenes vacances. Els Mossos varen desplegar per primera volta –i això no és cap anècdota– el pla Cronos, destinat a prendre el control complet del territori. Els hospitals i tots els serveis sanitaris es van coordinar amb una gran eficàcia. Es va coordinar el transport públic a tot el país, i sobretot a l’àrea metropolitana. A tots els mitjans públics, s’hi va establir un sistema d’informació, i de combat contra la desinformació, que més endavant fou destacat internacionalment com a exemplar. El govern de Catalunya va donar la cara des del primer minut i generà un clima de confiança amb les intervencions del president Puigdemont, dels consellers Forn, Comín i Romeva i del major Trapero. I, evidentment, es va investigar ràpidament qui eren els autors, que foren perseguits amb una gran velocitat –les famoses cinquanta hores– per eradicar l’amenaça de nous atacs, d’una manera que, si bé és polèmica i discutible (era necessari matar-los tots?), ningú no pot qualificar ni de lenta ni d’ineficaç.
L’absència, en tot això, del govern espanyol va ser clamorosa. No hi pintava res. Els mitjans internacionals tan sols tenien de referència el govern català i els ‘Catalan ministers’ que apareixien ara i adés per a donar explicacions. Rajoy va trigar set hores a venir a Barcelona i no sabia què fer. Va acceptar de comparèixer al Departament d’Interior i no a la delegació del seu govern en un acte organitzat per la Generalitat, rere un faristol amb el logotip de les quatre barres, cosa que trencava tot el protocol. I dos moments concrets, que tots deveu recordar, em sembla que van desencadenar totes les alarmes a la Moncloa.
El primer va ser quan, el dia 18 a la vesprada, el conseller Raül Romeva va rebre de manera oficial a l’aeroport de Barcelona els ministres d’Afers Estrangers francès i alemany, Jean-Yves Le Drian i Sigmar Gabriel, respectivament. La Generalitat va organitzar tota l’estada dels dos ministres a Barcelona –en el cas de Sigmar Gabriel amb alguna complicació que es va saber resoldre brillantment– i va coordinar tota l’assistència als turistes afectats per l’atemptat. Romeva fins i tot els va acompanyar a una reunió amb la vice-presidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz, que es va limitar a fer un paper secundari. Recordeu que en aquell moment l’estat espanyol, un mes i mig escàs abans del referèndum d’autodeterminació, maldava per evitar qualsevol contacte del govern català amb els de la Unió Europea. L’eficàcia i el tracte del conseller Romeva van ser reconeguts pels seus col·legues.
El segon gran moment d’alarma, i jo crec que definitiu, arribà pocs dies més tard, concretament el 26 d’agost, a conseqüència de la manifestació al passeig de Gràcia de condemna dels atemptats. Totes les maniobres de la Moncloa i la Zarzuela per a reconvertir aquella manifestació van fracassar i l’acte fou una mostra del rebuig del país i de les institucions catalanes al rei d’Espanya i al cinisme de l’estat, alhora que esdevingué un homenatge popular als Mossos d’Esquadra, que varen veure els seus vehicles inundats de flors. En un ambient que recordava episodis històrics, molt únics, de complicitat entre forces armades i població.
Van ser aquell ambient i aquella realitat que desencadenaren la violència posterior contra el referèndum. Perquè si ningú dubtava de la preparació i la capacitat de Catalunya per a encarar el futur tota sola, en aquell moment va obtenir una bona resposta. Durant unes quantes hores i uns quants dies Catalunya funcionà com un estat completament independent, amb tots els atributs d’un estat, amb una eficàcia, una coordinació i una capacitat que impressionaven.
I un comentari final. Hi ha la famosa discussió sobre si tot era a punt o no. Per a la independència. La resposta està en el 17-A. ningú no funciona, sota aquella tensió, com un estat independent si abans no ha fet els deures per a ser-ho. Entenc que tot allò que va passar a partir del primer d'octubre haja suscitat critiques i dubtes. Però si mireu què va passar després dels atemptats, algunes de les discussions que segons qui continua volent sostenir no semblen gaire sensates. EI 17-A i els dies següents, Espanya va veure les orelles al llop de l'estat independent català perquè el llop era ben real. I és per això, i no els fets del primer d'octubre, que el cos de Mossos d'Esquadra fou trinxat pel 155. I per això, i no pels fets del primer d'octubre, el Departament d'Afers Exteriors va ser derruït. Per això el conseller Forn i el major Trapero són al punt de mira del règim, i no pels fets del primer d'octubre. Per això volen afeblir la Generalitat per totes les vies possible i no pel primer d'octubre. I per això el Puigdemont és l'enemic a abatre. Perquè fou el president que dirigí un govern de la Generalitat que durant uns quants dies va funcionar com un estat de fet.
Però, per damunt de tot, d’ací ve la urgència absoluta que ha obligat l’estat espanyol a despullar-se a la desesperada davant la societat i davant el món, assumint un paper brutalment repressor, violent i antidemocràtic que ningú, cap estat del planeta, no assumeix mai si no és com un últim recurs, quan no té cap més remei que fer-ho. Penseu-hi…
See alsoTwitter thread: https://twitter.com/rcallimachi/status/956231090007617537?s=20
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada