Lawyer Gonzalo Boye's article on the illegal dissemination of the contents of Prof. Alay's mobile phone (5 SEPT 2021)

The illegal dissemination of the contents of Prof, Alay's mobile phone, by a court or the Spanish police, is a direct attack on citizens' fundamental rights.

Click here  if need be to access the whole text.

Original text: https://www.elnacional.cat/ca/opinio/gonzalo-boye-no-defensa-alay-sino-de-tots_642047_102.html 

Not in defence of Alay, but of everyone

Gonzalo Boye 

Barcelona. Sunday, September 5, 2021. 5:30 p.m. 

In the face of the brutal attacks of my own and strangers that my friend Josep Alay is suffering these days, I would like to come out in his defence, but I think that with his courage, commitment, intelligence and courage he does not need me, beyond rescuing what is essential in a case that is becoming customary: the illegal, indiscriminate and illegitimate access to the mobile phones of, for now, Catalan pro-independence activists and those who defend their rights. 

The Civil Guard, with the approval of Judge Aguirre and without any justification, reasoning or rule de justify sich action, seized, on October 28, 2020, Alay's mobile phone - and those of other people as well - as a year before the national police had done with my own cell phone. 

On both occasions the excuse was to try, prospectively, to investigate the possible commission of a crime. The reality is very different: they only intended to inspect private conversations and practise something that happens very often in Turkey: political espionage.

What did they take from Alay's cell phone or mine? All our communications, our data, our memories, our agendas, our photos, etc. and none of this has been to investigate concrete facts, not even crimes, it has been solely and exclusively to, first, spy on us and then try to discredit us.

What has happened to our mobiles not only affects us but all those who have communicated with us. But apart from this broad collective, it also affects society as a whole because red lines have been crossed that mark the difference between democratic systems and those that are not.

With the set of data, decontextualizing them, rearranging them and deleting everything that damaged the story they intended to rustle up, they have generated a report, supposedly of intelligence, which only demonstrates the essence of the case: political espionage. 

Finally, when even the prosecutor in the case considers that we are facing an illegal practice, instead of ceasing, it has been filtered to a couple of unscrupulous "journalists" who, protected by the credibility of the medium for which they work, proceed to construct a story that is only justified because either they are very well paid or they are not aware of the harm they are doing to their own system of which they present themselves as main defenders ... I don't know what option is given in this case.

As one journalist - who is not at all suspicious of being even close to independence, said: "I can't even imagine where there may be a crime or why these conversations that violate privacy without justification are reported" and it is precisely what this is all about: violating the right to privacy and secrecy of communications for political purposes.

No one, absolutely no one, would resist the scrutiny of their communications and their privacy en masse — we have both resisted it — and that is why democratic legal systems forbid it, although this has not been an impediment to the disclosure of a massive amount of data from a procedure that was secret and should never have existed.

Can you imagine what would come out of a massive phone analysis, for example, of Redondo or Bolaños, who have been advisers of Pedro Sánchez? I'm sure we would see a lot of things, some interesting and some very interesting, but honestly, I'm not interested in knowing this data, because it would amount to breaking the rules of the game.

What's more, can you imagine what would come out, for example, of the massive analysis of the phones of the two New York Times journalists who have written, as dictated to them, the chronicle that has appeared recently? Surely data would come out about their meetings with senior Spanish leaders, with important personalities from the far right or with more than one former senior official of the central government ... The truth is, I'm not interested either, because I prefer to live in a democratic society in which the rules are respected.

The fact that the far right and an important sector of the Spanish nationalist media make use of this data is not surprising to me, but that important criticisms have arisen, from supposedly pro-independence sectors — not to the criminal dynamics of espionage. political, but to the decontextualized and mutilated messages that have been published — is something that never ceases to amaze me by the marked collaborative character that it entails.

Many of these "critics" have not even deigned to contrast the information, they have jumped at the jugular vein, especially Alay's, to see their positions strengthened, even at the expense of legitimizing repression. This, in clear terms, is called collaborationism.

In my personal case, I honestly don't care what they post, because everything or almost everything has been said about me, and yet in the end everything ends up being false and oriented towards the same thing: weakening us in our defence of the exilees, and this is for one reason only: we are winning and we shall win.

The problem, the real problem, is neither the intimacy of Alay, nor mine, nor that of any of the many affected by the flawed general cause that Judge Aguirre is pursuing with an anti-democratic sector of the Civil Guard; what is really at stake here is the essence of a democratic system, which is based on a package of rights among which the right to secrecy of communications and personal privacy play a prominent role.

All the red lines have been crossed and in this process have embarked not only those who confiscated and filtered the data but also the famous disseminators of the data, who have not stopped, not even for a minute, to think if the story has the slightest logic, if it has the slightest support or if there is even a story. They couldn't care less.

The evidence is clear: the separate piece 'Alay telephone' was secret until Thursday, September 2, and at least on August 31 the two New York Times "pen nibs" already had the contents of that piece, not to investigate but because it was leaked to them, and this is clearly a crime of revealing secrets and those responsible will have to be sought in both the Court and the Civil Guard itself.

I insist, the issue is not about Alay, nor about me, nor about the many others affected by the said separate piece, but about fundamental rights and in the face of any violation of these, only two positions fit: to be with the perpetrators or with the victims. There is no room for equidistance, for everyone to draw their own conclusions. To be continued.

...ooo000ooo...

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/gonzalo-boye-no-defensa-alay-sino-de-tots_642047_102.html 

No en defensa d'Alay, sinó de tots

Gonzalo Boye
Barcelona. Diumenge, 5 de Setembre 2021. 05:30

Davant els brutals atacs de propis i estranys que està patint aquests dies el meu amic Josep Alay m'agradaria sortir en la seva defensa, però crec que amb la seva enteresa, compromís, intel·ligència i valentia no em necessita, més enllà de rescatar el que és essencial d'un cas que s'està convertint en costum: l'accés il·legal, indiscriminat i il·legítim als telèfons mòbils de, ara per ara, independentistes catalans i aquells que defensem els seus drets.

La Guàrdia Civil, amb el beneplàcit del Jutge Aguirre i sense cap tipus de justificació, raonament ni norma que l'empari es va apoderar, el 28 d'octubre de 2020, del mòbil d'Alay —també de més gent—, com un any abans havia fet la policia nacional amb el meu propi mòbil.

En ambdues ocasions l'excusa va ser intentar, prospectivament, indagar sobre la possible comissió d'un delicte. La realitat és molt diferent: només pretenien inspeccionar converses privades i practicar una cosa que a Turquia passa molt sovint, com és l'espionatge polític.

Què es van emportar del mòbil d'Alay o del meu? Totes les nostres comunicacions, les nostres dades, els nostres records, les nostres agendes, les nostres fotos, etc. i res d'això no ha estat per investigar fets concrets, ni tan sols delictes, ha estat únicament i exclusivament per a, primer, espiar-nos i després intentar desprestigiar-nos.

El que ha passat amb els nostres mòbils no només ens afecta a nosaltres sinó a tots aquells que s'han comunicat amb nosaltres. Però, a part d'aquest ampli col·lectiu, també afecta el conjunt de la societat perquè s'han traspassat línies vermelles que marquen la diferència entre els sistemes democràtics i aquells que no ho són.

Amb el conjunt de dades, descontextualitzant-les, reordenant-les i suprimint tot allò que perjudicava el relat que pretenien muntar, han generat un informe, suposadament d'intel·ligència, que només demostra l'essència del cas: l'espionatge polític.

Finalment, quan el mateix fiscal del cas considera que estem davant d'una pràctica il·legal, en lloc de cessar, s'ha procedit a filtrar-la a un parell de "periodistes" sense escrúpols que, emparats en la credibilitat del mitjà en el qual treballen, procedeixen a construir un relat que només es justifica perquè o bé estan molt ben pagats o no són conscients del mal que fan al propi sistema del qual es presenten com principals defensors... no sé quina opció es dona en aquest cas.

Com ha dit un periodista, gens sospitós de ser ni tan sols proper a l'independentisme: "no puc ni imaginar on hi pot haver delicte ni per què es divulguen aquestes converses que violen la intimitat sense justificació" i és que, justament, d'això va la història, de vulnerar el dret a la intimitat i al secret de les comunicacions amb finalitats polítiques.

Ningú, absolutament ningú, resistiria l'escrutini de les seves comunicacions i la seva intimitat de forma massiva —nosaltres dos l'hem resistit— , i per això els ordenaments jurídics democràtics ho prohibeixen, encara que això no ha estat impediment per a la divulgació massiva de dades d'un procediment que era secret i que mai hauria d’haver d'existir.

S'imaginen què sortiria d'una anàlisi massiva del telèfon, per exemple, de Redondo o Bolaños com a assessors que han estat de Pedro Sánchez? Segur que veuríem moltes coses, algunes d'elles interessants i altres de molt interessants, però, sincerament, no m'interessa conèixer aquestes dades, perquè seria tant com trencar les regles del joc.

És més, s'imaginen què sortiria, per exemple, de l'anàlisi massiva dels telèfons dels dos periodistes del New York Times que han escrit, al dictat, la crònica apareguda aquests dies? Segurament sortirien dades sobre les seves reunions amb alts caps espanyols, amb importants personalitats de l'extrema dreta o amb més d'algun ex alt càrrec del govern central... La veritat, tampoc no m'interessa perquè prefereixo viure en una societat democràtica en la qual les regles es respectin.

Que l'extrema dreta i un important sector dels mitjans nacionalistes espanyols facin ús d'aquestes dades és una cosa que no m'estranya, però que hagin sorgit importants crítiques, des de sectors suposadament independentistes —no a la dinàmica delictiva de l'espionatge polític, sinó als missatges descontextualitzats i mutilats que s'han publicat— és una cosa que no deixa de sorprendre'm pel marcat caràcter col·laboracionista que comporta.

Molts d'aquests "crítics" ni tan sols s'han dignat a contrastar la informació, han saltat al coll, especialment d'Alay, per veure enfortides les seves postures, fins i tot a costa de legitimar la repressió. Això, en termes clars, es diu col·laboracionisme.

En el personal, sincerament poc m'importa el que publiquin, perquè de mi s'ha dit de tot o gairebé de tot i, tanmateix, al final tot acaba sent fals i orientat al mateix: debilitar-nos en la defensa que estem fent de l'exili i això per un únic motiu: anem guanyant i guanyarem.

El problema, l'autèntic problema, no són ni la intimitat d'Alay, ni la meva, ni la de cap dels molts afectats per la viciosa causa general que està duent a terme el Jutge Aguirre amb un sector antidemocràtic de la Guàrdia Civil; aquí el que realment està en joc és l'essència d'un sistema democràtic, que es fonamenta en un paquet de drets entre els quals ocupen un paper destacat el dret al secret de les comunicacions i a la intimitat personal.

S'han creuat totes les línies vermelles i en aquest procés s'han embarcat no només els qui es van apropiar i van filtrar les dades sinó també els insignes divulgadors d'aquestes que no s'han parat, ni un minut, a pensar si la història té la més mínima lògica, si té el més mínim suport o si ni tan sols existeix una història. Els hi ha estat igual.

Les proves són evidents: la peça separada 'telèfon Alay' era secreta fins el dijous 2 de setembre i, com a mínim, el 31 d'agost els dos "plomins" del New York Times ja disposaven del contingut de l'esmentada peça, no per investigar sinó que perquè se’ls va filtrar, i això és, clarament, un delicte de revelació de secrets i caldrà buscar els responsables tant al Jutjat com a la mateixa Guàrdia Civil.

Insisteixo, el tema no va d'Alay, ni de mi, ni dels altres molts afectats a l'esmentada peça separada, sinó de drets fonamentals i davant qualsevol vulneració d'aquests només caben dues postures: estar amb els perpetradors o amb les víctimes. No hi ha marge per a l'equidistància, que cadascú tregui les seves pròpies conclusions. Seguim.