Cercar en aquest blog

Compte enrere

9 de des. 2018

Open letter by Minister Romeva's father

Here is the text, translated into English by M.S., of the open letter sent by Minister Raül Romeva's father to Elisenda Paluzie (President of the Catalan National Assembly), Marcel Mauri, (Vice-President of Òmnium Cultural) and Josep Maria Carreras (President of the Association of Local Authorities for Independence). 

click here if need be


Dear friends,

My name is Jordi, I am 74 and I was born in Barcelona. I am the son of Jesús Romeva Romeva and Mercè Manadé Raventós. At the end of this month I'll celebrate that I got married 50 years ago, and I have two children.

I don't belong to any political party and I haven't asked anyone for advice or permission to write this letter. 

I write to you, representatives of the civic organizations that have been key in the independence movement and not to the Government, Parliament or the political parties, because I think they now have other priorities: exchanging official posts, appointing candidates and leaders for the coming elections (in separate lists, just in case); arguing over whether or not the MPs being held hostage may get their salary or if they can vote (right now, neither one nor the other); negotiating the budget (with the fiscal deficit included), or simply waiting, waiting fot the economic investments and infrastructure that for years Spain has blocked and withheld; hoping that the Catalan tax agency will become operational, waiting for the trial to be held and the verdict issued, waiting for the social base to broaden, etc.

As you may appreciate, if our current leaders have taken no notice of the words of Lluís Llach nonless, when they demand coordination and unity, there's no point in my asking for it again.
I belong to those that think that if we wait for the trial will begin, we will have made a mistake again.
From the beginning of the trial until the judgments are issued (we already know that they will be convicted), until the European courts can be accessed and resolve, until Spanish justice cares to listen to the. and, above all, until they are taken into consideration (which I doubt), many, many years may pass.

Some lawyers believe it is possible and convenient to challenge this so-called 'trial' and I agree and understand that everything possible should be done to stop it, for two reasons:

For dignity; that of the prisoners and that of their counsel, but also that of all the citizens of Catalonia that demonstrated on September 20 in front of the Department of Economy, that organized the referendum on the first of October and that voted there, that mobilized on October 3 and that laughed and wept on October 10 and 27.

I consider that if the defendants and their counsel act as if it were a normal trial, as if it were serious and had the approved guarantees, they would be accepting de facto all the irregularities committed by the Spanish courts, and they and we would be recognizing its validity.

But there is yet another reason: one must not forget that having the prisoners in Estremera, Soto del Real or Alcalá Meco meant for the prisoners, their families and friends serious economic, physical and psychological consequences and I dread the possibility of this situation being repeated, because if they return to Spanish prisons, apart from the humiliations that will have to endure while the trial lasts, the most likely outcome is that they will remain there.

This anxiety is shared by people in a constant unflinching way, singing, playing music running racrs, raising money, demonstrating every day, every week, every month, now for over a year, in squares, in streets, in front of town and city halls Catalonia, cling for the release of the prisoners and the return of the exiled.

I know some believe that the trial has to be held to expose Spain. I think some of the defendants and their counsel agree. But I can't share this point of view. The trial is not only to the nine people being held. They have been, are and continue to being in prison, to be sure, but there are many more of us that also feel imprisoned and will feel tried and convicted, and we also have the right to give our opinion and refuse to accept that this lack of freedom will remain indefinitely. 

Those who are now political prisoners are leaders of civil society, there is the Speaker of Parliament, there are the vice-President and ministers, who were democratically elected and represent us. If their rights are violated, so too are the rights of all those that voted for them violated

And as I do not recognize this Justice and do not accept this trial, I don't want them to go back to Spanish prisons. I'm neither weeping for them nor clamouring for them, I voted for them when they were free and I want them free, with their families and their friends, and going back to work, if they so choose, serving Catalonia.

Till when will we have to build up our case?

Till when will we continue to wear yellow ribbons? 

Till when will we continue to sing the 'Song of the Birds' or 'The Stake', in all imaginable ways? 

Till when we will have to drag about this anguish? 

Till when will we display 'freedom' placards in front  prisons, Spanish prisons? 

Till when will we continue to devote our time to these well-meaning, selfless mobilizations, leaving in them part of our life, our health, our hope? 

Enough anguish, enough ribbons, enough concentrations, enough moaning, enough beggin, enough complaining, enough words in memory, enough letters, enough tributes, enough thanks, enough speeches. 

I refuse to submit myself to a judicial system acting in bad faith. I don't want to be an accomplice to a judge who is an impostor, a liar, discredited, with a biassed investigation, that violates the rights of defence, that hides documentation. I don't want to collaborate with a constitutional court that admits but does not process appeals so as to block appeals to  European courts. I don't want to. 

Friends of the ANC, of Omnium and of the AMI, we ask you that consider these thoughts and to draw up a joint strategy to cope with this situation. 

The ANC has prepared a strategic plan. To discuss it could be a chance to start acting and to recover the leadership of the independence movement. 

Recently the President of the ANC said the drive for independence at the moment was more difficult because we had no 'carrot'. She referred to the fact that there is no date, no particular purpose, as there were for 9-Nov and 1-Oct. 

Dear friends, I propose one such 'carrot': to rebel against the trial and prevent the transfer of the prisoners to Madrid (always with peaceful resistance, of course). I look forward to your decisions. 


Jordi Rmeva Manadé


Carta oberta a Elisenda Paluzie, presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, Marcel Mauri, vice-president d’Òmnium Cultural, Josep Maria Carreras, president de l’Associació de Municipis per la Independència.
Benvolguda i benvolguts:
Em dic Jordi, fa 74 anys que vaig néixer a Barcelona, sóc fill de Jesús Romeva Romeva i Mercè Manadé Raventós. A final de mes farà cinquanta anys que sóc casat i que tinc dos fills.
No sóc de cap partit polític i no he consultat ni he demanat permís a ningú per a escriure aquesta carta.
M’adreço a vosaltres, representants de les entitats cíviques que heu estat referència en el moviment independentista i no m’adreço al govern, al parlament o a les formacions polítiques, perquè considero que ara tenen unes altres prioritats: intercanviar-se càrrecs, nomenar caps de llista i preparar candidatures per a les eleccions vinents (en llistes separades, no fos cas); discutir si els diputats segrestats poden cobrar la nòmina o si poden votar (de moment ni una cosa ni l’altra); negociar el pressupost (amb dèficit fiscal inclòs); o senzillament esperar, esperar que arribin les inversions econòmiques i en infrastructures que fa anys i panys que l’estat espanyol reté; esperar que l’Agència Tributaria Catalana sigui operativa; esperar que es faci el judici i que es dicti la sentència; esperar que s’ampliï la base social, etc.
Com podeu comprendre, si els nostres líders actuals no han fet cap cas de les paraules de tot un Lluís Llach quan els exigeix coordinació i unitat, jo no cal ni que em plantegi tornar-ho a demanar.
Sóc de les persones que penso que, si esperem que comenci el judici, ens haurem tornat a equivocar.
Del començament del judici fins que es publiquin les sentències (que ja sabem que  seran condemnatòries), fins que es pugui accedir a la justícia europea i resolgui, fins que la justícia espanyola se’n doni per assabentada i, sobretot, fins que la prengui en consideració (cosa que dubto), poden passar molts i molts anys.
Alguns juristes creuen en la possibilitat i conveniència d’impugnar aquest mal anomenat ‘judici’ i jo hi estic d’acord i entenc que s’hauria de fer tant com fos possible per aturar-lo. Per dues raons:
Per dignitat; la dels presos i la dels seus defensors, però també per la de tots els ciutadans de Catalunya que ens vàrem manifestar el 20 de setembre davant el Departament d’Economia, que vàrem organitzar el referèndum del primer d’octubre i hi vam votar, que ens vàrem mobilitzar el 3 d’octubre i que vàrem riure i plorar el 10 i el 27 de d’octubre.
Considero que si els acusats i els seus advocats actuen com en un judici normal, que fos seriós i tingués les garanties homologades, acceptaran de facto totes les irregularitats comeses per la justícia espanyola, i ells i nosaltres en reconeixerem la validesa.
Però encara hi ha un altra raó: no es pot oblidar que tenir els presos a Estremera, Soto del Real o a Alcalá Meco va implicar per als presos i per a les seves famílies i amics conseqüències econòmiques, físiques i psicològiques greus i m’angoixa la possibilitat que aquesta situació es repeteixi, perquè si tornen a les presons espanyoles, a banda les humiliacions que hauran de suportar mentre duri el judici,  la cosa més probable es que s’hi quedin.
Aquesta angoixa és compartida per persones que d’una manera constant, sense defallir, canten, fan música, fan curses, recullen diners, es manifesten cada dia, cada setmana, cada mes, de ja fa més un any, a les places, als carrers, davant els ajuntaments dels pobles i ciutats de Catalunya, per demanar l’alliberament dels presos i el retorn dels exiliats.
Ja sé que hi ha qui pensa que el judici s’ha de fer per posar en evidència l’estat espanyol. Fins i tot ho pensen alguns dels encausats i els seus advocats. Però jo no puc compartir aquest punt de vista. El judici no es fa tan sols a les nou persones empresonades. Elles han estat, estan i continuaran estant a la presó, d’acord; però som molts més els qui també ens sentim empresonats i ens sentirem jutjats i condemnats i que també tenim dret d’opinar i de negar-nos a acceptar que aquesta manca de llibertat es mantingui indefinidament.
Els qui ara són presos polítics són els líders de la societat civil, és la presidenta del parlament, són el vice-president i els consellers, que varen ser escollits democràticament i que ens representen. Si se’n vulneren els drets, també es vulneren els de tots els qui els vàrem votar.
I com que no reconec aquesta justícia i no accepto aquest judici, no vull que tornin a les presons espanyoles. Ni els ploro ni els reivindico, els vaig votar lliures i els vull lliures, amb les seves famílies i els seus amics i tornant a treballar, si ho decideixen, al servei de Catalunya.
Fins quan ens hem de ‘carregar de raons’?
Fins quan haurem de continuar posant llaços grocs?
Fins quan haurem de continuar interpretant el ‘Cant dels ocells’ o ‘L’estaca’,  de totes les maneres imaginables?
Fins quan continuarem arrossegant aquesta angoixa?
Fins quan haurem de mostrar els cartells de ‘Llibertat’ davant presons, espanyoles?
Fins quan continuarem dedicant el nostre temps a aquestes mobilitzacions voluntaristes i abnegades mentre hi perdem part de la nostra vida, la salut i l’esperança?
Prou angoixa, prou llaços, prou concentracions, prou plorar, prou suplicar, prou queixes, prou paraules de record, prou cartes, prou homenatges, prou agraïments, prou discursos.
Em rebel·lo a sotmetre’m a una justícia que actua de mala fe. No vull ser còmplice d’un jutge impostor, mentider, desacreditat, d’una  instrucció esbiaixada, que es vulnerin els drets de la defensa, que s’amagui documentació. No vull col·laborar amb un Tribunal Constitucional que accepta però que no tramita els recursos d’empara per a blocar l’apel·lació als tribunals europeus. No ho vull.
Amics de l’ANC, d’ÒC i de l’AMI, us demano que valoreu aquestes reflexions i que elaboreu una estratègia conjunta per a fer front a aquesta situació.
L’ANC ha preparat un pla estratègic. Comentar-lo podria ser una possibilitat de començar a actuar i recuperar el lideratge de l’independentisme.
No fa gaire la presidenta de l’ANC va dir que lluitar per la independència en aquests moments era més difícil perquè no teníem cap ‘pastanaga’. Es referia al fet que no hi ha una data, un objectiu concret, com varen ser el 9-N o l’1-O.
Benvolguda i benvolguts, jo us en proposo una, de ‘pastanaga’: rebel·lar-nos contra el judici i impedir el trasllat dels presos i preses a Madrid (sempre amb una resistència pacífica, és clar).
Resto pendent de les vostres decisions.
Ben cordialment,
Jordi Romeva Manadé

Cap comentari:

Publica un comentari