Cercar en aquest blog

22 d’abr. 2017

MIDAS GENERAL ASSEMBLY MEETING - Catalan

SATURDAY, 22 APRIL 2017
Hotel AYRE Caspe, 
carrer de Casp 103
Barcelona
9.45 Presentation by Miquel Strubell, sociolinguist
http://estudiscatalans.blogspot.com/2017/04/midas.html
Senyores i senyors,
Primer de tot, gràcies als organitzadors de fer possible que sentiu, els que vulgueu, intervencions fetes en la llengua que des de fa mil anys ha caracteritzat el poble català. És un gest de reconeixement pràctic del valor que associeu a la diversitat lingüística i a la seva conservació. Com els que em coneixeu sabeu prou bé, l’anglès és la meva llengua materna (hauria de dir, paterna”!) i no m’hauria presentat cap problema adreçar-vos aquestes paraules en anglès. En nom dels molts que defensem aquests valors, gràcies de nou!

**** CLIQUEU A "més informació" A SOTA PER LLEGIR LA RESTA DEL DOCUMENT **** 
M’és un gran honor poder parlar amb vosaltres, vinguts de molts països i, encara més important, de moltes cultures diferents. Sovint, si no sempre, de les llengües i cultures oblidades, o arraconades, o fora del “mainstream” de les societats on viviu i heu viscut, quasi sempre, des d’abans de l’establiment de les fronteres actuals entre els Estats europeus.
M’és un gran honor també perquè després dels parlaments més protocolaris, sóc el primer de només quatre catalans que us faran (us farem) presentacions sobre diferents aspectes de la realitat del país que avui us acull amb l’escalfor del foc del drac que fa fer famosa la persona de qui demà diumenge, dia 23 d’abril, celebrarem el sant al carrer amb llibres i roses; Sant Jordi.
Entre els quatre mirarem de contextualitzar la realitat actual de Catalunya, des de diferents punts de mira. I entre els quatre, espero que podreu entendre molt més bé què està passant aquí i com pot afectar el futur dels membres de la vostra associació que viuen i treballen a Catalunya.
A mi se m’ha fet un encàrrec concret, de fer-vos una “descripció de la realitat lingüística del país (un tema que per motius obvis els interessa molt)”. Naturalment, aquesta realitat té uns aspectes pròpiament lingüístics que interessen els filòlegs i que tenen a veure amb la gramàtica, la sintaxi, l’ortografia... Però crec que el que us interessa realment és més aviat la presència de la llengua en la societat catalana (o en el conjunt dels territoris on es parla) i una idea aproximada de la seva evolució recent.
El resum més sintètic seria aquest, pel que fa a Catalunya, i referit a l’any 2013[1] El 94,3% de la població de Catalunya entén el català, el 80,4% el sap parlar, el 82,4% el sap llegir i el 60,4% el sap escriure”.



Hi ha una versió de l’enquesta en anglès.[1]

El IXè Informe sobre la Llengua Catalana[2] que va publicar l’any passat el CRUSCAT (Universitat de Barcelona) té un apartat sobre les “fortaleses, debilitats, amenaces i oportunitats de la llengua catalana” en cadascun dels seus territoris. 

Entre els “Factors estructurals negatius” (o amenaces) se subratlla el context socioeconòmic de la dècada dels anys 2000 que “va dibuixar un panorama amb una arribada molt important de població al·loglota”. Un milió de creixement net de població estrangera, en només deu anys![3]

 

Els “Factors estructurals positius” (o oportunitats) són de fet les conseqüències de la crisi (en altres aspectes dramàtics: l’any 2013, una quarta part de la població activa de Catalunya buscava feina): els fluxos demogràfics van fer que l’any 2012 s’arribés a un màxim històric de població, i que després hi hagi hagut una certa reducció dels estrangers censats.






Pel que fa als “Factors interns negatius”, (o febleses) continua havent-hi bosses de població que no saben parlar el català a cada territori. A la Catalunya Nord, a França, estan morint els darrers catalanoparlants d’origen. S’estén l’ús del castellà en segments socials on abans predominava el català, fins i tot a Catalunya. És més: A Catalunya, en els darrers anys i per primer cop, s’ha reduït el nombre absolut de catalanoparlants inicials. S’hi afegeix una emigració per raons laborals de grans nombres de catalans cap a altres països, fruit de la crisi; i la formació més tardana i més reduïda de famílies, per la incertesa laboral i per la manca crònica –i per a mi, suïcida- d’incentius públics per tenir fills, la qual cosa ha destruït la forma de l’antiga “piràmide d’edats”. Aquí hi ha dades per a 2013, on es veuen els nascuts a Catalunya, els nascuts a la resta de l’Estat espanyol, i els nascuts a la resta del món, per a cada franja d’edat.[1]






També s’ha afeblit la disponibilitat lingüística (linguistic availability), en l’atenció al públic a les botigues de proximitat, entre els metges, en els bancs i en els centres comercials. 
Finalment, també hi ha “Factors interns positius” a l’informe, com ara l’extensió del coneixement del català entre els joves i, al País Valencià, a les Illes Balears i a Aragó, el fet que hagi passat a l’oposició en els governs regionals el Partit Popular. Aquest partit s’ha destacat per una forta bel·ligerància contra la llengua catalana, fins al punt de negar-ne la unitat, i una voluntat d’imposar o mantenir en una posició de privilegi oficial la llengua espanyola. L’informe remarca que al País Valencià, “el potencial de la llengua catalana resideix en la classe mitjana, i el coneixement de la llengua s’associa amb l’ascens social”: dos factors importants de cara al futur.
Quan a l’ús oficial de la llengua, hi ha una clara diferenciació, amb Andorra al capdamunt, lògicament (essent que el català hi és l’única llengua oficial), seguit de Catalunya (Generalitat i administracions locals), de les Illes Balears i del País Valencià. La presència és molt reduïda a l’Aragó oriental, a la Catalunya del Nord, i a l’Alguer (Sardenya).    
Per a mi la qüestió demogràfica és clau si mirem cap al futur de la llengua. Una altra font[1] ens diu que a Catalunya
Cada any, entren una mitjana de 85.000 immigrants...; i Catalunya perd unes 150.000 persones a l'any que van a viure a Espanya o la resta del món. A més, cada any, vénen uns 50.000 espanyols a viure a Catalunya.”
Es tracta, doncs, d’un procés de substitució etnolingüística encara en marxa. Sense el reclutament de nous parlants, el futur és incert. Al llarg del segle XX, ha anat creixent el nombre de persones nascudes a Catalunya (no necessàriament la proporció) però dins aquest grup ha pujat molt la proporció dels descendents de les migracions espanyoles, principalment entre els anys 50 i 75:[1]



 
Quina és l’escala d’aquest reclutament, si és que es produeix? L’enquesta sobre Usos Lingüístics, que es fa cada 5 anys, el 2013 indicava que a la població adulta, de cada 65,7 persones que no havien tingut el català com a llengua inicial (o una llengua inicial), 9,7 l’havien incorporat com a la llengua d’ús habitual (o una llengua d’ús habitual): un de cada set.  Aquesta xifra és molta més alta a Andorra, però és molt millor a Catalunya que als altres territoris de llengua catalana. 

 


En la resta del meu parlament (i esperant deixar temps per a un breu intercanvi d’opinions), em vull dedicar al tema del reclutament. Quins factors el poden estimular? Quins el poden frenar o impedir? 

  • a.       La utilitat i la necessitat de saber la llengua; i la utilitat i la necessitat d’utilitzar la llengua.
En l’actual estat de coses (en els actuals Estats, i em limitaré a l’espanyol), la utilitat de fer servir el català als tribunals Constitucional i Suprem és nul·la: no s’admet aquest ús.
La utilitat de fer servir el català al Parlament és nul·la: no s’admet aquest ús ni al Congrés ni al Senat (tret d’una ocasió quasi anecdòtica).
La utilitat de fer servir el català davant la policia espanyola és molt dubtosa: (cas recent) et poden multar €600 per dir “Bon dia” en català al control de passaports  i mantenir-se ferm en l’exercici del dret constitucional de triar l’idioma oficial que vulguis. L’organització Plataforma per la Llengua té ben documentades dotzenes de casos de flagrant discriminació lingüística on, de vegades i paradoxalment, qui rep una sanció és el catalanoparlant.
La utilitat –en aquest cas, la necessitat- de saber el català és evident en proves per esdevenir funcionari (civil service exams) a nivell tant local com de la Generalitat. En canvi, no s’exigeix per assignar un jutge a un jutjat.
La utilitat de saber el català és evident si vols veure les notícies que emet (broadcast) la televisió pública catalana, però no ho és per veure les notícies de Televisió espanyola, Antena Tres, Telecinco, La Sexta, La Cuatro, i les altres cadenes monolingües. No ho és per anar al cinema, on gairebé tots els films es doblen només a l’espanyol.

  • b.      El prestigi social de la llengua i del parlant.
Són qüestions diferents. Kathryn Woolard, en els seus excel·lents treballs de camp en el darrer quart del segle passat, va demostrar que era més valorada, per la seva mostra de joves a Catalunya, una persona quan parlava en català que en castellà. I també que era més valorada la persona percebuda com a catalanoparlant, parlés en la llengua que parlés.


 



      c. El poder, al final, és qui afecta les conductes, preferències, oportunitats, de la gent, en les tries lingüístiques i en moltes altres aspectes.
Els catalans som molt conscients que la sort de la nostra llengua, cultura i identitat val molt lligades amb el poder. Quan el poder les ha atacades, hem patit. Quan hem tingut un cert nivell de poder, la nostra llengua, cultura i identitat s’han consolidat.
És per això, entre moltes coses més, que una gran part de la població de Catalunya, començant des de la societat civil no militant i per tant d’una forma “bottom-up”, vol la independència de Catalunya. En molts sentits som un curiós miracle. A Europa cap poble tan gran ha resistit, sense perdre la seva identitat, una pressió assimilacionista, uniformista, durant més de tres segles. O millor dit, tots els altres pobles han guanyat la seva sobirania. Però aquest terreny, més polític, correspon més als meus companys, i especialment a la Liz, d’explicar amb més detall.
     d. Permeteu-me, tot i així, comentar la gran relació entre l’origen de la població de Catalunya (que té tant d’impacte sobre els seus coneixements i usos lingüístics) i les seves preferències polítiques.



Aquest gràfic mostra el percentatge de vots emesos a favor de la independència en les darreres eleccions catalanes (el 2015). Tot i que no podien votar els estrangers, és només allà on hi ha les grans concentracions de famílies d’origen no català (Baix Llobregat, Tarragonès, Alt Camp, Barcelonès, Vallès occidental, Garraf, Vallès oriental i Baix Camp) i a la Vall d’Aran per raons en part diferents, que el vot a la independència no va obtenir el 50% dels vots. Ara bé, fruit d’aquests mateixos moviments migratoris, en aquestes comarques s’hi concentra més del 60% de la població de Catalunya!  

       e.       Els hàbits lingüístics.

     Un dels punts crítics que poden fer decantar el reclutament de nous parlants depèn dels hàbits lingüístics dels catalanoparlants. Hi ha una tendència gairebé automàtica de canviar de llengua davant un desconegut o algú de qui no consta que entengui el català. Em seria fàcil dir que això és fruit de la repressió política del passat: el general Primo de Rivera, el general Franco... però segurament, sense una experiència de repressió tan dura, aquest fenomen es produeix en moltes de les vostres comunitats: és molt possible que sigui un tret característic de totes les comunitats minoritzades del món.
Canviar aquest hàbit, superar-lo, és molt més fàcil de plantejar quan l’interlocutor, amb tota probabilitat, parla una llengua propera i entendrà –més o menys- la nostra. En el nostre cas, fins fa vint anys, quasi tots els residents a Catalunya d’origen no català parlaven una altra llengua de la família romànica (Romance): l’espanyol. La realitat és molt més complexa avui, però també ho és, per desgràcia, que la gran majoria dels nouvinguts d’altres països aprenen primer l’espanyol...i que gairebé tots els catalanoparlants ho donem per suposat, a l’hora d’adreçar-nos-hi.
En canvi, en el cas basc, o el gal·lès, o l’irlandès, la distància és molt més gran.
Però també és probable que la mateixa proximitat lingüística entre el català i l’espanyol faci més difícil per a la persona bilingüe de ser conscient de la seva tria. Em temo que moltes persones que a les enquestes sobre usos lingüístics fan servir molt més l’espanyol del que diuen (i creuen sincerament). 
b           f.      Política i voluntat popular
El que ha distingit Catalunya (i Andorra) dels altres territoris ha estat una voluntat molt més majoritària de protegir i promocionar la nostra llengua (i cultura). En altres territoris els partits polítics no han adoptat d’una manera tan clara i tan consensuada la política lingüística: més aviat ha estat un camp de batalla, de disputa. Mirant en alguna ocasió què deien els programes electorals de la política lingüística de cada opció, a Catalunya sovint era difícil de diferenciar entre els diferents partits. La promoció del català ha estat una reivindicació en bona part compartida per tots els partits (dic “en bona part”: amb matisos en la política educativa, en sancions per incompliment de la normativa –non-compliance-, o en exigir competència entre els funcionaris), i ha estat més fàcil legitimar la política lingüística com a democràtica i transversal en la mesura que trencava amb rutines imposades per una o més dictadures.
Per acabar, és una pràctica habitual criticar els partits per les seves polítiques lingüístiques, però els partits es deuen a l’electorat. Per tant, és crucial que percebin que la defensa i la promoció del català és una reivindicació que va més enllà de la política de partits. Les entitats de la societat civil que promouen la llengua hi tenen un paper essencial. Un cop conclòs el procés cap a la independència –espero que amb èxit, i aviat- és d’esperar que a Catalunya es reactivin amb noves energies les polítiques per garantir la futura salut de la nostra llengua. Sobretot, que es puguin eliminar les limitacions posades pel govern espanyol a polítiques sectorials que afecten la llengua, com ara les impugnacions davant els tribunals de les lleis d’educació, d’acolliment dels immigrants, o dels drets dels consumidors.
Però sempre cal tenir present, com he dit abans, que hi ha molts factors externs a la llengua, de caire econòmic, social, demogràfic, etc. que poden tenir impactes superiors al que pugui tenir una política específicament lingüística.

Gràcies.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada