"Carn Crua", text de Jaume Sastre de 1990

Font: S’Arenal de Mallorca, número 186, 1 de gener de 1990, pp. 3-6

http://ibdigital.uib.cat/greenstone/collect/premsaForanaMallorca/index/assoc/Arenal_d/e_Mallor/ca_1990_.dir/Arenal_de_Mallorca_1990_mes01_n0186.pdf

Els forasters estan mal acostumats. Avesats a tallar i a cosir, a manar i a imposar els seus criteris als indígenes, sempre s'han comportat com si fossin els amos de les ametles i dels ametlerars. Llegim a La Roqueta l'any 1887: "una cateyfa de forastés, des qui mos tractan de gent per conquistà, y a sa nostra roqueta la ténen per un corral de bous" (1). Ara, però, quan comproven que els negrets recuperen el sentit de la dignitat, l'autoestima i l'esperit de col·lectivitat, se desfan amb grans escarafalls, s'esqueixen els colls de la camisa i gisquen com una porcelleta tendra a qui han trepitjat la coa. La proposició no de llei aprovada dia 13 de desembre de 1989 pel Parlament de Catalunya i signada pels partits polítics CiU, CDS, IC i ERC, ha fet esclatar un talabastaix aborronador com poques vegades hem vist i que, és de preveure, a partir d'ara s'anirà repetint i accentuant. L'esmentada proposició deia el següent:

"a) El Parlament de Catalunya declara, solemnement, que Catalunya forma part d'una realitat nacional diferenciada en el conjunt de l'Estat, fet que el poble català ha mantingut en tot moment, tant des de les seves forces polítiques. des de les institucions culturals i civils del país, com des de la consciència de la majoria dels ciutadans i ciutadanes. 

b) El Parlament de Catalunya manifesta que l'acatament del marc constitucional vigent. resultat del procés de transició política des de la dictadura a la democràcia, no significa la renúncia del poble català al dret a l'autodeterminació, tal com estableixen els principis dels organismes internacionals i es dedueix del preàmbul de l'Estatut d'autonomia de Catalunya. 

c) El Parlament de Catalunya afirma, com a conseqüència, que en el moment oportú, i a través de les actuacions previstes en el mateix ordenament constitucional, podrà incrementar les cotes d'autogovern fins allà on cregui convenient i, en general. adequar la regulació dels drets nacionals a les circumstàncies de cada moment històric" (2).

 Aquestes paraules sobre el Dret d'Autodeterminació reconegut per l'ONU l'any 1960, han provocat un cataclisme de declaracions, rèpliques i contrarèpliques. Una vegada més els espanyols han demostrat que són afectats de revestir llurs actes d'una trompeteria patética i melodramàtica. Rosa Conde, portaveu del Govern nacional socialista espanyol, PSOE, s'ha apressat tot d'una a afirmar: "Mientras el PSOE esté gobernando, la unidad de España no se pone en questión" (3). Felipe González, president d'Espanya: la posició del PSOE "es y serà defender la unidad de España" (4). Alfonso Guerra, vice-president del Govern espanyol: "El Acuerdo de autodeterminación de Cataluña es un grave error" (5). Joaquín Almuina, ministre per a les administracions públiques: "defender o exigir el derecho de autodeterminación es incompatible con el marco constitucional y estatutario" (6). Juan José Laborda, president del Senat espanyol: el dret d'autodeterminació "no cabe ni política ni jurídicamente en el marco legal en el qual nos movemos: estatutario, constitucional y europeo" (7). Davant la iniciativa del Parlament català, les diferencies entre els partits espanyols desapareixen. Així el líder del PP, Vidal-Quadras, i la integrant del Comité Federal del PSOE, Carmen García Bloise, han coincidit de qualificar aquesta acció d'"irresponsable" (8). Un diari de Madrid obria pàgina amb foto del rei i la següent asseveració: "Lo haremos todo para preservar la unidad de España" (9). El comentarista espanyol Secondat ha qualificat el mot "autodeterminació" de "palabra políticamente envenenada" (10). N'hi ha ja que es fan il·lusions i esperen ansiosos la sortida dels tancs espanyols al carrer: "Llama la atención el nerviosismo que, por lo visto, se respira en algunos cuarteles a causa de Martínez Inglés y la autodeterminación" (11). La premsa espanyola d'ocupació, com sempre que tracta aquest tema, ha destacat per la seva histèria i hem pogut llegir autèntiques barbaritats. El País: "Ha sido una declaración por sorpresa, vergonzante, mediante una simple proposición no de ley sacada de la manga en una comisión que trata de asuntos administrativos y no en un pleno. (...) contenido tan pobre de espíritu como aparatoso e inconcreto". ERC: "copada por un sector atrabiliario del irredentismo fundamentalista". CDS/IC: "patetismo oportunista". CiU: "insuperable muestra de incoherencia. (...) patinazo» (12). La Vanguardia: "Perplejidad (...) inquietud (...) inoportunidad (...) incongruencia (...) inoportuna tempestad" (13). La histèria, emperò, ha arribat al gran més alt a les pàgines de la premsa forastera de Ciutat: Diario de Mallorca: "rara manera de celebrar el décimo aniversarro de vigencia del estatuto de Sau, al endosar, de forma inopinada y un tanto vergonzante, una proposición no de ley (...) frívola, si no temeraria, aventura. (...) imprudencia que puede dar mucho juego negativo. (...) no abogamos por un impossible e indeseable independentismo, ni nos satisfacen posturas ambiguas e irresponsables que lanzan la piedra y esconden la mano, como cuando los insultos al Rey en Montjuich" (14). Baleares: "inoportunidad (...) cualquier alusión firme a un deseo de autodeterminación supone dar alas a la muerte y abrir la espita de la sangre. Esta es la monstruosa inoportunidad cometida por los políticos catalanes, en alarmante contradicción con el "seny" que en otros tiempos distinguía a su pueblo. (...) Cataluña, con su manifestación parlamentaria de anteayer, se suma sin duda a las aspiraciones que fueron de un bloque afroasiàtico y en el que militan desde hace tiempo los abertzales radicales de tan dramàtica historia. (...) hablar de autodeterminación es sencillamente una inoportunidad temeraria y criminal" (15). Antonio Alemany (Salutati): "Vaya por delante que todo esto de la 

Gabriel Canyelles, President de la Tribu, fotografiat vora d'altres autoritats (Joan Verger, Ramon Agulló...) enmig del trull i l'ambient que agrada a qualsevol mallorquí: sobrassades, camaiots, botifarrons i llengonisses. Amb motiu de les declaracions, famoses i històriques, efectuades el mes de gener de 1988, la revista forastera poca-latxa Interviú l'ha qualificat injustificadament com "este hombre que pretendía hacer política como sus antepasados hacían sobrasadas y butifarras". Aquesta frase última confirma la tesi segons la qual la colonització nega a l'indígena el més petit acte d'autoafirmació i ipso facto l'acusa de menjainfants i esgarriacries. (Fotografia de Pep Vicens extreta del D16 7.V.1989).

autodeterminación que, miméticamente, defiende aquí el Partit Socialista de Mallorca, me parece bastante peor que un error: me parece una tontería" (16). Les reaccions desbocades de DM i Baleares ens confirmen la dita colonial sel,ons la qual el capatàs negre que guarda el corral d'esclaus, sempre té un comportament més cruel i sanguinari que el que manifesta el gran amo blanc, propietari dels esclaus, de la presó i de l'encarregat. Si fa no fa, ens trobam davant un fenomen que ja s'ha repetit un parell de vegades i segur que aquesta no serà la darrera. Dia 31 de gener de 1988, el President de les Illes Balears, Gabriel Canyelles, va fer les següents declaracions al diari La Vanguardia: "Lo que nos faltaría es ver la manera, lo digo con sinceridad, de tratar de cambiar este apartado de la Constitución que dice que los españoles pueden fijar libremente su residencia". L'enrenou i el daltabaix que varen engegar aquestes: moderadíssimes declaracions, sempre emparades pel dret de la "llibertat d'expressió", és comparable al que ara ha passat amb la proposició aprovada pel Parlament sobirà del Principat. Ja en aquella ocasió varen trabucar contra Gabriel Canyelles tota mena d'insults i desqualificatius. Sens dubte un fet remarcable és que aleshores pràcticament ningú no va sortir en defensa del President, excepció feta d'alguns agosarats com J. Baltasar Llompart (17). Recordem el que va succeir: Carlos Martín Plasencia, virrei d'Espanya a les colònies d'ultramar (1982-1989), va esser qui va obrir la veda qualificant les declaracions de la màxima autoritat indígena de fet "preocupant i molt greu" (18). Josep Moll, líder del PSOE, va parlar de: "clara actitud fascista" (19). Paco Triay, un altre cap de brot del PSOE: "escasa talla y cultura (...) intereses mezquinos (...) actitud comparable a las de le Pen (...) racista y clasista (...) Cañellas está en el límite de la extrema derecha y es solamente comparable a Le Pen (...) quiere sustituir el apartado constitucional sobre la librt residencia por el apartheid" (20) Francisco Quetglas i Bartolomé Cerdà, líders de CDS: "declaraciones lepenistas (...) retrógrado, reaccionario, insolidario e inadmisible" (21). Francisco Obrador. batle de Calvià pel PSOE i secretari general d'UGT: "Cañellas crea con sus declaraciones un embrión de separatismo. Somos españoles de Mallorca, pero una sola nacionalidad. No podemos hablar de emigración dentro del mismo estado" (22). Manuel Càmara, secretari general de CCOO: "un insulto y una burla a los trabajadores y tenían un caràcter xenofóbico y fascistoide" (23). Diario de Mallorca: "Nuestro estupor ante tamaña aberración (...) afirmaciones deplorables (...), sospechosa de actitudes xenofóbicas hacia cuan tos españoles vienen a las Baleares en demanda de trabajo (...), frívolo o superficial (...) atentando contra un derecho humano consagrado por la historia constitucional (...) ridículo e irrelevante" (24). Interviu: Cañellas: "este hombre que pretendía hacer política como sus antepasados hacían sobrasadas y butifarras». (25). Antonio Tarabini, militant del PSOE: "Lo que sí sé son las afirmaciones del Molt Honorable Sr. Cañellas -de momento no negadas- acerca de la necesidad ck estudiar la posibilidad de cambiar la Constitución Española a fin de impedir ginlos immigrantes, els forasters, puedan trasladarse libremente a nuestras islas. Que tal afirmación la hiciera una persona privada me produciría estupor; que la haga una personalidad pública, y que ademàs sea nuestro President, me produce indignación y rabia" (26). Joan Manuel López Nadal, membre de la FSB-PSOE: "feixisme, racisme i la xenofòbia. (...) velles bubotes de l'odi, l'enfrontament, la guerra i el genocidi que ennegreixen moltes pagines de la nostra història comuna. (...) si em desagraden els nacionalismes no m'entusiasmen els localismes provincians, o de "pa amb fonteta" com deim a Mallorca, com els que, sens dubte, han inspirat les paraules atribuïdes al President Cañellas segons les quals caldria restringir el dret constitucional dels espanyols a establir-se a qualsevol lloc del territori nacional. (...) tuferada pudent de xenofòbia. (...) paraules (...) malsonants (...) intolerables" (27). Sebastià Serra líder del PSM: "dialèctica demagògica (...). Sobra demagògia i manquen programes. (...) declaracions disbaratades i fora de to. (...) Les conseqüències d'aquestes actuacions poden esser greus. (...) són com a bombes de rellotgeria que poden esclatar de manera imprevisible. (...) Lluny de qualsevol casta de primitivisme" (28) etc.

Un altre cas a citar dins aquesta línia de reaccions histèriques són les que es varen produir amb motiu dels siulets a l’acte inaugural del Campionat Mundial d'Atletisme, celebrat dia 8 de setembre propassat a l'Estadi Olímpic de Montjuïc. Com a exemples significatius n'hem escollides tres:

a) José Ma. García, locutor de ràdio espanyol, especialista en esports i treballador d'Antena 3: "Y realmente, hay que ser hijo de muy mala madre (...) cuando está en juego el nombre de España, cuando está presente el primero de los españoles, el rey, y cuando hay una bandera, para ir al estadio, aprovechando un acontecimiento deportivo, para silbar a nuestro rey, para putear con perdón, a nuestros deportistas i para mojarse en nuestra bandera". "...cuando se fueron estos cornudos y estos hijos de mala madre". "Hay algo mas penoso que la intervención de Maragall inaugurando en catalán los Juegos?" (29).

b) Llegim a la secció Canes al Director d'El País: "Pitos y abucheos dignos de pocilga", "arrebato de locura colectiva", "bochornosa manifestación política", "grupo que de una manera organizada silbaba, chillaba y berreababa contra el Rey, el alcalde, la selección española y sus atletas" (30).

c) Revista Panorama: Jordi Pujol: "Igual cometía la grosera descortesía de no acudir a la recepción real con motivo de la Fiesta Nacional del 12 de octubre, que realizaba encendidos elogios de don Juan Carlos desde una embajada española", "se convertirá en el político más fullero y farsante de la vida pública", "...radicalización de esas nuevas centurias nazis de las Juventudes Nacionalistas de Cataluña (los jóvenes del Partido de Pujol), y de la Crida". Pasqual Maragall: "vergonzosa comedia (...), ha cometido el error de caer en la vanidad de la apariencia". "...convirtió el catalàn en única lengua oficial. (...) Ingenuos de nosotros que creíamos en que el español seguiría siendo lengua oficial dentro de nuestro país", "En Cataluña estàn cometiéndose verdaderos atropellos" (31).

A partir de l'anàlisi d'aquests tres fets: declaracions de Gabriel Canyelles, gener 1988; siulets a l'estadi olímpic, setembre 1989; i Autodeterminació, desembre 1989; vull fer algunes reflexions que es poden concretar en els següents punts:

1) El colonitzador mai no entén res. Una regla d'or del colonialisme diu que l'usurpador estranger té el cap [anual i per sistema es nega a entendre res del que passa a la colònia. Aquest fet és fàcil de demostrar si recorrem als exemples que ens proporciona l'actualitat internacional més vigent. Vegem, la URSS, tot i esser un règim comunista empantanegat en la retòrica de la solidaritat internacional proletària, es nega a "entendre" els esclats nacionalistes de les repúbliques bàltiques, Estónia, Letònia i Lituània, o d'Armènia i Ucraïna, etc. Si agafam França, per exemple, comprovam que malgrat la "grandeur", el mite de la Revolució Francesa i el prestigi deis seus intel·lectuals, igualment no "entén" el problema de Còrsega, Catalunya Nord, Nova Caledònia o Occitània. Si escollim el cas d'Anglaterra, podem dir tres unces del mateix sobre Irlanda o Escòcia, etc., etc. De tot això deduïm, dones, que el colonitzador entén el problema sempre i quan no l'afecti directament. Tots hem pogut comprovar les simpaties de Felipe González per la reunificació de les dues Alemanyes a través de l' autodeterminació. Tot d’una, però, que li han plantejat la independència d'Euzkadi s'ha tancat en rodó i ha dit que, tot i esser una "polémica política que es legítima», mai no és "aplicable al País Vasco" (32), a la qual cosa ha contestat Xavier Arzallus, president del PNV: "Des del moment que Felipe González i els presidents europeus accepten el dret d’autodeterminació d'Alemanya, l'accepten per a un poble europeu. Per negar-nos-el a nosaltres, hauran de desmuntar, o que no som europeus, o que no som un poble" (33).

És d'excepcional importància recalcar el fel que l'esquerra metropolitana, dita progressista (PCE, CCOO, Izquierda Unida), es caracteritza igualment per la miopia històrica davant el fet colonial. Roberto Mesa va escriure l'any 1971: "Frustració de la dreta francesa, la metropolitana i la colonial, que després de la pèrdua de Tunis, Indoxina i Marroc, veia que la conquesta de 1893 seria també agranada pel vent de la descolonització; frustració de l'esquerra francesa, que, al segle XIX i també al XX, havia caigut en la trampa de la "missió civilitzadora"; ara, tret de comptades excepcions individuals, havia exhibit una absoluta miopia històrica davant la lluita dels pobles pel seu alliberament" (34). Albert Memmi cinc anys abans ja havia assenyalat "els fracassos de l'esquerra europea, i particularment dels partits comunistes, d'haver subestimat l'aspecte nacional dels alliberaments colonials" (35). L'esquerra contemporània se sent incòmoda davant el tema dels nacionalismes i és incapaç d'integrar-los i digerir-los. El cas més flagrant l'ha proporcional el PSOE que tot i dir-se socialista i obrer, es comporta com la més impecable i sanguinària màquina colonial calan d'engendrar els GAL, d'inventar-se la parafernàlia feixista del V centenario o impedir la recepció de TV3 al País Valencià. Hem de concloure, dones, que el colonitzador, sigui de dretes o d'esquerres, mai no entén la situació del colonitzat. Davant això és de vital importància obrir els ulls als indígenes que encara avui imploren comprensió i confien que l'esquerra metropolitana resoldrà els problemes greuíssims de la colònia. Esperar quelcom dels colonitzadors, a part d'esser una actitud suïcida, és una absoluta pèrdua de temps. Vegeu, sinó, les declaracions de Julio Anguita segons les quals l'independentisme català és "ridícul, petit i una bajanada. (...) cosa ridícula i petita, d'independentisme romàntic a la Verdi, ara també amb rock, que es pot considerar un romanticisme de poble". (36). A l'hora d'abordar el tema colonial, tots els espanyols, tret de comptadíssimes excepcions individuals, es comporten igual. En realitat, entre les declaracions de Blas Piñar, José Antonio, el general Franco, Felipe González, Fraga, Julio Anguila, Emilio Romero, Manuel Cámara, Suárez, Marcelino Camacho, Nicolás Redondo etc. sobre Catalunya i els catalans no hi ha cap diferencia substancial. Ramiro Ledesma Ramos l'any 1931 parlava de «esa ola de mediocres localismos que hoy satura la atmósfera hispana, (...) Se basan en románticos anhelos y representan la época caducada. (...) núcleos retardatarios de pequeños burgueses y de intelectuales de mirada corta" (37). Avui, 1989, Julio Anguila, Secretari General del PCE, qüestiona la validesa del nacionalisme com a opció política a les eleccions gallegues (38) i també va dir que l’independentisme català era un "romanticisme de poble".

2) La culpa sempre és negra.- Els colonitzats tenen sempre la culpa de tot. A un negret tan sols li és permès el paper de banyut i pagar el beure. No té dret a res, ni tan sols a estar malalt ja que tot d'una l'amo blanc, propietari de la immensa plantació de cotó, s'apressa a dir que tot és una excusa i una farsa per tal de no anar a fer feina. Quan un negre, un oprimit. Lluita per la seva dignitat personal o col·lectiva, immediatament comprova com tothom se li tira damunt, dins i tot els seus propis germans de raça. El cas Macià Manera amb l’actuació deplorable dels dirigents del PSM és ben il·lustratiu. El tema últim que acab de citar me sembla tan greu que tot seguit li dedicaré un apartat i en faré una semblança històrica:

L'any 1877, Josep Tarongí i Cortes (Palma 1847-18)0), capellà xueta va publicar el llibre Algo sobre el estado religioso y social de la isla de Mallorca, en el qual lela una abrandada denúncia de la marginació i persecució a que eren sotmesos els descendents dels jueus conversos. La polèmica, mantinguda amb el també capellà Miguel Maura i Montaner defensor del punt de vista de les altes jerarquies eclesiàstiques, va esser dura, virulenta i espectacular. Al final, no podia esser d'altra manera! Josep Tarongí carregat amb la raó que li vessava per damunt les espatlles en va sortir victoriós i Maura va haver de plegar veles i fer mutis pel foro. ¿Voleu saber quina actitud va despertar Tarongí dins els seus propis companys de raça als quals va defensar a pit descobert i d'una manera heroica? ¿Per ventura li varen fer costal i es varen solidaritzar amb ell? Idò no! La majoria de xuetes correren de pressa a cercar forat on amagar-se i a llevar-se les busques de damunt. Vegem-ne dues proves:

a) Un grup de cinc capellans xuetes enviaren una carta al canonge Julià que entre d'altres coses deia: "Reconocemos que dicho señor tiene razón en el fondo, mas ni en la forma, ni la oportunidad ni en ciertas opiniones, podemos estar con él. Víctimas de una preocupación inveterada é injusta, no tenemos màs remedio que humillarnos ante la Providencia; nada deseamos ni nada esperamos, ni nos alaga la venganza ni creemos provechoso el escándalo; estamos resueltos a sufrir resignados y dignos, antes que ofender a nadie y mucho menos a nuestro digno prelado y demás compañeros en él" (39).

b) Jeroni Forteza, un dels pocs que va fer costat a Tarongí a cara descoberta, s'expressava de la manera següent en una carta a Picó i Campamar de dia 24 d'agost de 1977. "Què em dius, home, què em dius de la revolució que va moure nostro'n amic en Josep Tarongí dins aquesta copeta d'or Plena de brutor i fems de porc; dins aquesta illa malaguanyada on hi té el diable la seva Secretaria? No trobes que ja era hora de que qualcú rebentàs? No trobes que en Tarongí es un home de cor valent, de gran intel·ligència, (l'idees elevades i de sentiments nobles? Ah, amic meu! Però tu creuràs que dins la mateixa classe hi ha qui blasfema el seu pensament, qui renega del seu entusiasme, qui Ii escup verí damunt el cor, qui el trepitja i el maltracta negant-li fins el talent que tothom de "fora carrer", amics i inimics, li reconeixen? Això no és indignitat, una cruel baixesa? Perquè s'han d'aturar tant en un o altre defecte de caràcter (que cada u té els seus) i no han de posar esment en la noblesa de la causa que defensa, en la vilesa de los que parts i quarts, en la hipocresia infernal de l'autoritat eclesiàstica d'aquesta illa? Quin dret hi ha per mossegar-lo? Quin dret per fer befa d'ell devant los de fora carrer con ho fan en T. A. i lo capellà Bruno?..." (40). Lleonard Muntaner ha comentat al respecte: «L'altra causa que preocupà torça Josep Tarongí va esser els casos d'alguns intel·lectuals xuetes de renom que contràriament a Tarongí eren reacis a les polèmiques encara que creien que Tarongí tenia raó. Aquests homes, essencialment, encapçalats per Tomàs. Agulló i Tomàs Forteza, opinaven que la qüestió s'havia de dur amb molta de prudència i que era millor deixar passar el temps ja que a força de l'oblit quedaria suprimida "la preocupació"» (41). ¿Volea saber com va acabar aquesta història? Idò Josep Tarongí, abandonat pels seus com si fos estat leprós, va haver d'exilar-se a Espanya (Granada) l'any 1878, per no tornar a Mallorca fins poc temps abans de morir l'any 1890, als 43 anys.

Com ja hem dit, dones, el rebel és el "malvat" sobre el qual es decarreguen totes les bastonades. Quan un negret ja no pot més i rebenta, ha de saber d'antuvi que la primera resistència que haurà de vèncer és la del negret Tio Tom (PSM, OCB, Blanquerna...) ja que aquest veu perillar les concessions que ha aconseguit a base de no contrariar l'amo. Des d'aquest punt de vista, la negativa de la revista El Mirall a publicar "el puput de cresta molla" s'entén perfectament i no ens ha sorprès gens ni mica. Tot està previst dins l'esquema colonial, si un negret lamenta la seva dissortada situació, l'acusen de victimisme; si protesta l'acusen d'irresponsable, d'insensat i d'inoportú; si lluita pel que és seu, l'acusen d'egoista, d'aferrat, d'insolidari i de pesseter; si parla amb orgull de la seva llengua, cultura i costums; l'acusen de primitiu i de tancar-se al món i al progrés etc. etc. Gabriel Canyelles va fer unes moderades i tranquil·les declaracions sobre els forasters i ja l'han acusat de jívaro de l'Amazònia que practica el canibalisme i disseca els caps de les seves víctimes humanes: "este hombre que pretendía hacer política de la misma manera que sus parientes hacían sobrasadas y butifarras" (42). Sobre Jordi Pujol i amb motiu dels siulets a l'Estadi Olímpic, fa uns dies hem llegit a El País: "Tribus (...) hordas", "...una feroz estampida de búfalos martilleando sobre la estepa africana, una bandada de aves migratorias volando hacia su destino inexorable, un grupo de babuinos enfurecidos chillando y mostrando los dientes". "...las fuerzas màs primarias y oscuras de la condición humana, siempre acechantes y disponibles bajo la fràgil crosta de la inteligencia" (43). Després d'això, qui dubta encara que els catalans som uns negrets?

Ja l'any 1931, J.V. Foix denunciava els improperis racistes que els espanyols des de la seva irrupció per dret de conquesta a la nostra terra han escopit contra Catalunya i els catalans: "Tòpics sobre el Catalanisme: "Miseria de espíritu; cabilismo; espíritu de redil; caciquismo de corral; viscosa miseria moral; raquitismo; cerrazón; empequeñecimiento de horizonte; egoismo lugareño; sentimiento díscolo; envidia; rencor; pervivencia de tribu; régimen de cábila; instinto cavernario; leproso regionalismo; empresa de balcanización". Tòpics sobre el patriota català: "Figuras regionales de lugareña pestilencia, aldeano atavío y cerril expresión, cuyo pergeño casero no puede salir del apocado recinto de su corral"; "...llevan su hedor a todas partes consigo: por esto se consideran màs de allí que nadie"; "...irrisorio espectáculo de una tribu de negros"; "...almas de pobretones, almas hinchadas y de oropel, que prefieren ser "cabezas de ratón" a "cola de león"; "...gentes roídas por sentimientos trogloditas que, como bestias azorndas, se hacinan mugiendo en su caverna"; "...tullidos que balan de impotencia y envidia en el redil". Tòpics sobre Catalunya: "...terruño podrido de pobretería que prefiere entregarse a la farsa regionalista, a integrar con altivez un cuerpo nacional de amplia cabida, horizontes universales y vastos destinos"; "prefiere la bajeza de su comedia y su sórdida mentira a la dignidad de su condición"; "mísero lugarejo de apocada psicología". Tòpics sobre l'idioma: "...grano de anís de la secesión del lenguaje"; "...mezquino sentimiento de tribu que nos infecta y Martilla"; "cantonalismo europeo"; "...la venenosísima manzana de la discordia que es el bilingüismo, gravísimo problema que ya llenen entre manos los pedantes y candorosos pedagogos". Foix igualment reproduïa els paràgrafs grandiloqüents amb què, per contrapartida, l'articulista feia apologia de Castella: "Pobre, pero noble, generosa y sublime". "La prócer altitud de la hazañosa Castilla, la católica y magnánima, la creadora de España". "No es una región más: Castilla es España" (44). De tota la teringa de qualificatius que acabam de llegir, l'únic que ha estat ben usat ha estat el. de pobra aplicat a Espanya. Sí senyor! Espanya és pobra, molt pobra, i precisament per això els espanyols defensen a sang i a foc les últimes colònies que els queden. Perquè, és clar! ¿Què seria dels espanyols sense els catalans, sense els putes negrets de les colònies que els fan la feina? ¿Què seria d'Espanya si tenim en compte que només el Principat i les Illes Balears plegades, això sense incloure el País valencià, ja sumen el 46% (45) del total de la indústria hotelera de l'estat?

3) El pitjor enemic del negre és un altre negre.- La supervivència de la nostra raça, avui amenaçada d'extinció, requereix la demolició immediata i completa del mite, molt extès per Jaume Vicens, Josep Melià i Alvaro Santamaría entre d'altres, segons el qual els mallorquins són covards. pragmàtics i acomodaticis per raons de determinisme genètic o geogràfic: "Els mallorquins hem vingut acceptant-ho tot, ja que com a homes pràctics que som estem persuadits abans de res de la nostra impotència" (46), "Aprofundint una miqueta més, podríem demanar-nos quines han estat les causes d'aquesta marginalitat històrica. Aquí sí que, com sabem la geografía ens donarà una resposta clara" (47). Això és mentida! Hi ha una màxima colonial que diu que el pitjor enemic d'un negre és un altre negre. Això és vàlid tant si parlam de Mallorca, del Burundi o del Congo. L'antropòleg mexicà, Fernando Benítez, se demanava tot perplex: "Per què la violència dels triquis no se manifesta contra nosaltres, els seus veritables enemics, sinó que es descarrega contra ells mateixos?" (48). Per als cervellets capciosos, recordarem que el règim racista de Sudàfrica va emprar per dominar Namíbia (avui nació independent després d'exercir el dret d'autodeterminació) els Koevoet: batallons de policia contrarebel formats per voluntaris procedents de les tribus més pobres (els okavangos o herreros) i dirigits per oficials blancs. Sobra dir que aquestes tropes ensinistrades en l'art de matar varen esser l'instrument més eficaç a l'hora de terroritzar el conjunt de la població indígena (49). Amb aixO volem dir que el pitjor enemic deis catalans és i ha estat sempre la seva pròpia DIVISIÓ. Anselm Turmeda, ja al segle XIV, va posar en boca de l'illa de Mallorca els següents mots: "Vei enveja qui aporta / mos fills e perdició". "...Mos fills desobedients / als estranys m'han subjugada". "...No em sé per quina raó/los meus fills m'han avorrida / ne per (al divisió / entre ells és establida. / Si ma gent era unida viurien segurament" (50).

Cal escridassar-ho amb veu de tro i repetir-ho tantes vegades com faci falta: els Països Catalans serem colònia d'Espanya sempre i quan no siguem capaços de vèncer la divisió que ens enfronta. I quan clic la paraula "divisió" m'estic referint tant a les de tipus geogràfic (Barcelona-València-Balears), (Ciutat-Part Forana), (Mallorca-Menorca-Eivissa), (Maó-Ciutadella), (Felanitx-Porreres) etc.; com també a les de tipus social: (dretes-esquerres), (empresaris-treballadors), (catalanistes-gonelles) (negrets Tio Tom-negrets caníbals) etc. En aquest sentit, els líders polítics indígenes tenen una responsabilitat immensa ja que de llurs actes depèn en gran mesura el fet de cohesionar les tribus catalanes en una gran nació i portar-la al destí gloriós de la independència.

No m'importa escanyar-me la gola de tant repetir-ho! Cal juntar, vertebrar, col·ligar, cohesionar, confederar les tribus catalanes en una sola nació. Digau-li Catalunya o Paisos Catalans, tant se me'n fot!. Ja està bé d'estúpides rivalitats locals. Ja n'hi ha prou de travetes, intrigues, gelosies, vanitats eixorques i sectarismes de partit. L'any 1919, escrivia la Veu de Mallorca: "Massa estèrils han resultat fins aquí les lluites fetes a Mallorca a base dels odis de partit i d'absolut oblit en què han tengut sempre els mallorquins ses obligacions envers la pàtria. Fa massa temps que totes les energies personals se van tudant en defensar baixos interessos d'una política centralitzant que sols tendeix a dessagnar la nostra regió i esfondrar-la materialment. (...) En una paraula, sols resolt el "problema de pàtria" serà permès el combat de "dretes" i "esquerres". Ara, en aquest moment transcendental, hem de salvar la pàtria; després ja discutirem les nostres opinions personalíssimes. (...) Ara cal combatre el centralisme opressor i deslliurar la pàtria encara que hàgim d'arribar als més grans sacrificis i abnegacions personals" (51). Necessitam líders, homes i dones decidits, amb els collons i els ovaris més grossos que les bolles deis ràdars que curullen la muntanya sagrada de la tribu: el Puig Major. Ara mateix el litigi no és entre dretes/esquerres sinó entre indígenes/forasters. Conseqüents amb això ens alegra que els senadors del PSC, Xavier Amorós i Francesc Ferrer (52), l'arquebisbe de Tarragona, Ramon Torrella (53) i el PSM hagin donat suport a la proposició sobre l'autodeterminació. Ens urgeixen cabdills, amb prou tacte, astúcia i prestigi a fi d'acabar de cop i bolei amb les velles disputes tribals que arrossegam de segles enrera. Necessitam caps de bandolina, lúcids i clarividents, que vegin venir de lluny els entrebancs possibles i amb prou coneixements i sang freda per esquivar els esculls enmig de la tempesta. Tot aquell que no tingui una seguretat fèrria en si mateix i confiança fora mida en les forces de la tribu, es pot morir ara mateix! No el volem! Millor que es quedi vora el foc de la camilla, fent ganxet o jugant a truc! Ara és l'hora de les decisions! No dels dubtes! Com va dir Simón Bolívar: "Vacilar es sucumbir!" (54).

5) La independència, única solució possible.- Albert Memmi ens ha ensenyat que la situació colonial no és susceptible de reforma o transacció. Ell ho va dir ben clar: "La situació colonial, per la seva pròpia fatalitat interior, provoca la rebel·lió. Perquè la condició colonial no és susceptible d'adob; com una cadena, només pot esser trencada" (55). "el fet colonial cal admetre que és inestable, que el seu equilibri està amenaçat sense aturar. Se pot pactar amb qualsevol situació i el colonitzat pot esperar durant molt de temps abans de viure. Perú abans o després, més o manco violentament, algun dia, rebutjarà la seva existència invivible per un gran moviment de la seva personalitat oprimida" (56). El camí envers la descolonització és irreversible quan s'ha arribat al punt que les camises de força, traves, limitacions i incompetències característiques de tota administració colonial, comprometen el futur econòmic de la colònia. Fa pocs dies, fins i tot el vice-president de l'Associació espanyola d'Agències de Viatge i president de Jumbo Tours, Basilio Guerra, ha hagut de reconèixer que l'aeroport de Son Sant Joan és tercermundista i va equiparar els seus servicis als de Sierra Leona (57). ¿Com no s'ha de sentir independentista un hoteler mallorquí davant aquests desastres, sobretot després de pagar any darrera any milions i milions en concepte d'imposts? ¿Com no ha d'esser independentista el botiguer quan ven que la colònia és "terra de tots" i li han assaltat l'establiment tres vegades en un mes? ¿Com no s'ha de tornar independentista el treballador de les colònies després de veure com l'atenen a Son Dureta? ¿Com no ha d'odiar Madrid un pagès quan veu que l'agricultura indígena per a la metròpoli no val el rot d'un gitano? ¿Com no ha s'ha de fer nacionalista un misser quan comprova personalment el caos de l'administració colonial de Justícia?

Joaquín Almunia, ministre espanyol per a las Administracions Públiques, ha reaccionat a la proposició de no renúncia a exercir el dret d'autodeterminació per part del Parlament de Catalunya, amb una clara amenaça: "la falta de clarificación puede impedir que prospere el desarrollo autonómico" (58). Pel que fa a les colònies d'ultramar, les intimidacions d'un marxando de la Feria de Abril com aquest, gens no ens vénen de nou, mes si tenim en compte la cronologia grotesca i esperpèntica que relatam a continuació sobre l'entrevista fallida entre González-Canyelles:

Cronologia d'una entrevista impossible:

BAL 12.111.1988: La Moncloa va traspaperar la sol·licitud d'entrevista González-Canyelles. Secretaria de Felipe González va cridar al Consolat de Mar per "disculpar-se d'haver perdut la carta" en la qual Gabriel Canyelles, pels voltants del mes de juny de 1987, demanava una entrevista amb el cap executiu.

BAL. 12.V11.1988: Canyelles no va tenir coneixement oficial de l'arribada de González quan va venir per despatxar amb el rei a Marivent. Va haver d'esser el propi Canyelles qui va telefonar al Delegat del Govern per saber l'hora d'arribada de González i es va presentar a l'escala de l'avió a l'aeroport per sol·licitar-li una entrevista.

BAL 3.IX.1988: Gabriel Canyelles: "la solidaritat que proclama Madrid no ha arribat a Balears. (...) Si González va dir que parlaríem el mes de setembre no tenc per què dubtar-ho".

AVUI 10.V11.1989: "Fa mes de dos anys que vam demanar oficialment una audiència i no ha tingut temps de rebre el president de s’autonomia balear a la Moncloa. El passat mes d'agost em vaig assabentar que arribava a Mallorca i vaig anar a l’aeroport a donar-li la benvinguda. Li vaig recordar la petició oficial d'entrevista. formulada per escrit pel Govern Balear i em va respondre: "al setembre ens veurem i parlarem". Però no va dir setembre de quin any perquè encara esperam".

D16 24.X11.1989: El President Canyelles fa 1.300 dies que espera per esser rebut a la Moncloa.

MALLORQUINS! Passa d'hora de fer un pensament molt seriós! Fa pocs dies el President Canyelles ha dit: "estic en contra de l'autodeterminació" (59). Greu equivocació aquesta! Molt malament! Gabriel Canyelles mai no hauria d'oblidar que ja fa tres anys i mig que Felipe González el passa amb cançons i sevillanes. Igualment tampoc mai no hauria de deixar de banda les paraules que va dir el propassat mes d'abril: "Som i ens consideram estat però ens tanquen les portes en tantes coses, que no fan sinó una demostració d'avarícia financera, de gasiveria" (60), "Som les úniques illes europees que no reben cap mena d'ajuda. Tant Alexandre Forcades com jo hem esgotat tots els recursos" (61). ¿És que no té dignitat el nostre President? ¿Fins quan ens deixarem trepitjar d'aquesta manera? Amb les herbes molles tothom s'hi torca el cul, ja està bé d'anar pel món demanant almoina! Massa vegades el negret se perd precisament per esser massa bon al·lot i anar amb el cor damunt la mà. Sr. President: vos ho direm net i pelat: Sou massa bon al·lot! Per arreglar tot aquest podrimener només hi ha una solució: LA INDEPENDÈNCIA. El dia que el Parlament indígena, en un acte sublim i heroic, decidesqui exercir el dret a l'autodeterminació, sol·licitar a la Comunitat Internacional la presencia dels Cases Blaus de l'ONU i convocar la població nadiva a un referèndum imparcial, poden estar ben segurs que aquest dia a Felipe González i a tota la púrria que li aguanta el ciri, els faltaren cametes per córrer. MALLORQUINS: Cal estar atents i vigilants! Ulls espolsats i fora son! Cal anar molt amb compte que Espanya no ens divideixi i combati un mallorquí amb un altre mallorquí. Ara més que mai, com va dir el bel·licós i rabiüt Mn. Antoni Ma Alcover: "SA QÜESTIÓ ÉS NO MENAR POR A RES I FER SEMPRE ES NOSTRO CAP ENVANT. HALA IDO! CORATGE I POCA SON! I LLENYA A S'EXTERN!" (62)

JAUME SASTRE

NOTES:

1) La Roqueta, núm. 2 8.1.1887.

2) AVUI 14.XII.1989.

3) UH 16.XII.1989.

4) DM 21.XII1.1989.

5) DM 18.XII.1989.

6) I3AL. 15.XII.1989.

7) EL PAIS 17.X11.1989.

8) Vegeu UH 17.X11.1989 i El Periódico de Catalunya 13.XII.1989.

9) AVUI 17.XII.1989. Recollit dins l'article de Pilar Rahola. "Irresponsabilitat".

10) DI6 15.XII.1989.

11) DM 20.X.1989.

12) Ed. "La ocasión de Pujol", El País 14.XII.1989.

13) Ed. "Polémica inoportuna". La Vanguardia 16.XII.1989.

14) Ed. "Autodeterminación: No se debe jugar con fuego" DM 15.XII.1989.

15) Ed. "Pavorosa inoportunidad del Parlament catalán" BAL, 15.XII.1989.

16) D16 22.XII.1989.

17) Vegeu "Canyelles: per un futur digne". El DIA 7.II.1988.

18) AVUI 4.II.1988.

19) DM 4.II.1988.

20) DM 5.II.1988.

21) Id.

22) DM 10.II.1988.

23) DM 5.II.1988.

24) Ed. DM 3.II.1988.

25) Interviu 20.XI.1989, "Conflictos lingüísticos en Baleares: isleños y "forasters" separados por el idioma". Article signat per Santiago Miró.

26) Joan Manuel López Nadal. "Xenofòbia a Balears?", DM 8.II.1988.

27) Antonio Tarabini, "Jo, també, som foraster", DM 8.II.1988.

28) Sebastià Serra, "La immigració a Mallorca, per un debat no demagògic", DM 10.II.1988.

29) Reproduït pel diari AVUI 23.IX.1989.

30) El PAÍS 17.XI.1989.

31) Panorama núm. 121, 18.IX.1989. Article de Manuel Romero.

32) UH 10.XII.1989.

33) UH 15.XII.1989.

34) Roberto Mesa, pròleg al llibre d'Albert Memmi. "Retrato del colonizado". ed. Cuadernos para el diálogo, Madrid 1971, pàg. 10. Traduït al català des de la versió espanyola.

35) Albert Memmi, ob. cit. pàg. 42.

36) DdB 19.V.1988.

37) EL PAIS 16.XII.1989.

38) DdB op. cit.

39) Josep Tarongí, "Algo sobre el estado religioso y social de la isla de Mallorca". Miguel Font ed., Palma 1984. Estudi preliminar de Lleonard Montaner. pàg. 22.

40) Id. id. pàg. 23.

41) Id. id. pàg. 24.

42) Interviu article cit.

43) Reproduït per Pilar Rahola. "Una ofensa". AVUI 16.X11.1989.

44) Josep V. Foix, "Obres Completes" vol. 111, ed. 62, Barcelona 1985. pp. 232-234.

45) ABC 19.IX.1989.

46) Josep Melià, "Els mallorquins", ed. Daedalus, Palma 1967, pàg. 174.

47) Id. id. pàg. 175.

48) DdB 26.III.1989.

49) Fernando Benítez, "Los indios de México", ed. Era, Mèxic 1972. pp. 46-47.

50) Bernat Metge i Anselm Turmeda, "Obres Menors", ed. Barcino, Barcelona 1927. pp. 112-114.

51) "La Veu de Mallorca", núm. 45, gener 1919.

52) AVUI 15.XII.1989.

53) AVUI 16.XII.1989.

54) Jorge Campos, "Bolívar. Biografia ilustrada", ed. Destino, Barcelona 1963, pàg. 37.

55) Albert Memini, ob cit. pàg. 194.

56) Id. id. pàg. 186.

57) UH 17.XII.1989.

58) AVUI 16.XII.1989.

59) DM 21.XII.1989.

60) BAL. 14.IV.1989.

61) BAL. 31.III.1989.

62) Antoni Mi Alcover, "Corenta, Setmana Santa i Pasco". ed. Moll, Palma 1956, pàg. 7.