This article has been translated by M.S. because of its relevance to the strategies of the pro-independence movement in Cartalonia.
if need beNote that the author has since been charged with contempt of court and usurping functions for agreeing to belong to the electoral commission set up to supervise the 1 October 2017 self-determination referendum. There has been a public, international outcry by academics for this unprecedented repressive measure.
Judicialization of the independence movement
JORDI MATAS
21 October 2018
For more than a year, the Catalan independence movement (and also some sectors of the Spanish left), has been highly critical of the attempts to resolve the conflict between the Spanish State and Catalonia through the courts and not through dialogue and political negotiation. The judicialization of politics has been regretted as also getting courts to resolve what should be resolved through politics. The ludicrous investigations by the Supreme Court, the National Court and several other courts have meant pre-trial detention, exiles and hundreds of defendants, and have not succeeded in resolving or reducing a conflict of a strictly political nature. Instead, on the contrary, the flagrant injustice that inspired the investigating judges has rooted the conflict, has opened new confrontations with other European countries and has helped to wake up a Spanish left that has been surprisingly insensitive to the state repression.
Paradoxically, however, the independence movement is also undergoing a process of judicialization, though not in the sense of wanting to resolve the conflict through the courts but rather of conditioning, more or less consciously, the political action of the independence movement to the legal strategy of those who are sufferimg the repression of the investigating judges. Indeed, in the last year we have seen how the investigation of the multiple cases related to 1-O, the pre-trial imprisonment and the exiles have limited the force of the independence movement and have made it postpone and redirect its goals. The judicialization of the independence movement has thus conditioned the 21-D elections, the investiture processes, the government's action, parliamentary activity and popular demonstrations in recent months.
The judicialization of the independence movement is moving the independence political parties away from their grassroots. Social networks are echoing this gap between the vision of the judicialized independence will of the parties and that of the street, between the parties and the social independence movement. And the pro independence civil organizations, who have always denounced the role of the courts and have heard the clamour of the citizenry, now constantly collide with the leadership of the pro independence parties that are heavily subjected to the criteria of those who are under threat of severe punishments.
In the current political situation, strong, dynamic and visible leadership is needed to communicate constantly with the social grassroots, to daily generate public opinion and pay close attention to the popular heart-throb. From prison or from exile this leadership function cannot be fully exercised and it is physically, and also psychologically, very limited. To be imprisoned or exiled under the pressure of the arbitrariness of judges and more interested in revenge that in administering justice, and mists the good criterion based on a social knowledge of cause. The distance and isolation of those in exile and prison does not allow to develop all the facets that require political guidance in convulsive times, even though they try to keep up to date and have interlocutors (often biased) to tell them what is happening in the field. They have to be there, they have to patrol the street, they need to have physical contact with all kinds of anonymous people, close and distant of thought, which make up the social body. They also need to have openness and openness, they have to observe social behaviors and take on collective goals, they must reflect on the whole without being subject to subjective pressures. Prisoners and exiles need to accept that they play an essential role in the defence of fundamental rights, public liberties and democratic values, which can make a lot of legal pedagogy (as, in an excellent way, their lawyers do) and they are a great asset for internationalization and the cohesion of the independence movement, but they also need to accept that they cannot have the same daily political influence as they had before entering prison or going into exile.
Many are aware that a party cannot be effectively run from prison, or from exile, even though in the latter case it is a little easier. Especially if it is about parties that have government responsibilities and act in political contexts, such as the present one, where the role of society is extremely high. Probably one of the causes of the current disruption of the relations between the pro-independence parties and the disunity of the independence social movement has to do with the conditions of limitation of freedom of those who still play the role of leaders of the main political formations. This bewilderment, which affects the mood and determination of those mobilized on 1 October, should make the current rulers and parliamentarians think again, and admit that it is a mistake to subordinate themselves to the legal strategies of those who suffer judicial repression, to defensive attitudes in the face of an oppressive state, to approaches that probably take more into account very painful individual situations than the longing for a independence majority that has never hesitated to show great solidarity with those in jail and in exile, but that does not want legal coercion to stop its Republican aspirations.
Prisoners and exiles must not condition parliamentary work, they must not determine President Torra's government coalition's roadmap, they must not direct negotiations with the Spanish government or the parliamentary groups in the Congress of Deputies and, above all, they must not curb the Republican will of the majority of the people of Catalonia. Their function must be another, at least if not more important, and let it be the citizen movement that decides its objectives and how to achieve them, and, in any event, help to rethink and preserve the unity of the parties in achieving this popular mandate.
Jordi Matas Dalmases
Professor of Political Science at the University of Barcelona
...ooo000ooo...
Judicialització de l’independentisme
|
21/10/2018
Fa més d’un any que des del moviment independentista català (i també des d’alguns sectors de l’esquerra espanyola) es critica amb duresa que s’hagi volgut resoldre el conflicte entre l’Estat espanyol i Catalunya a través dels tribunals i no pas a través del diàleg i de la negociació política. S’ha lamentat la judicialització de la política i, per tant, que es confiï als tribunals allò que ha de resoldre la política. Les instruccions delirants del Tribunal Suprem, de l’Audiència Nacional i de diversos tribunals han comportat presons preventives, exilis i centenars d’imputats, i no han aconseguit resoldre ni reduir un conflicte de naturalesa estrictament política. Més aviat al contrari, la flagrant injustícia que ha inspirat als jutges instructors ha enquistat el conflicte, ha obert nous enfrontaments amb altres països europeus i ha contribuït a alertar una esquerra espanyola que s’ha mostrat sorprenentment insensible davant la repressió estatal.
Paradoxalment, però, el moviment independentista també està patint un procés de judicialització, però no pas en el sentit de voler resoldre el conflicte a través dels tribunals sinó de condicionar, de manera més o menys conscient, l’acció política independentista a l’estratègia jurídica dels que pateixen la repressió dels jutges instructors. Efectivament, en el darrer any hem vist com la instrucció dels múltiples casos relacionats amb l’1-O, les presons provisionals i els exilis han limitat la força de l’independentisme i han posposat i redirigit els seus objectius. La judicialització de l’independentisme ha condicionat, així, les eleccions del 21-D, els processos d’investidura, l’acció de govern, l’activitat parlamentària i les manifestacions populars dels últims mesos.
La judicialització de l’independentisme està allunyant les formacions polítiques independentistes de les seves bases. Les xarxes socials es fan ressò d’aquest distanciament entre la visió de l’independentisme judicialitzat i el del carrer, entre l’independentisme dels partits i el social. I les entitats civils independentistes, que sempre han denunciat el protagonisme dels tribunals i han escoltat el clam ciutadà, ara topen constantment amb unes direccions dels partits independentistes molt supeditades al criteri d’aquells que estan sota l’amenaça d’elevades penes.
En l’actual conjuntura política calen lideratges forts, dinàmics i visibles que es comuniquin constantment amb les bases socials, que quotidianament generin opinió pública i que estiguin molt atents al batec popular. Des de la presó o des de l’exili aquesta funció de lideratge no es pot exercir plenament i queda físicament, i també psicològicament, molt limitada. Estar empresonat o exiliat sota la pressió de l’arbitrarietat de jutges i magistrats més interessats en la revenja que en administrar justícia, coarta el bon criteri basat en un coneixement de causa social. El distanciament i l’aïllament que pateixen exiliats i empresonats no permet desenvolupar totes les facetes que requereix el guiatge polític en temps convulsos, malgrat que mirin d’estar al dia i de tenir interlocutors (sovint esbiaixats) que els expliquin què passa sobre el terreny. Cal ser-hi, cal trepitjar el carrer, cal tenir contacte físic amb tota mena de persones anònimes, properes i llunyanes de pensament, que configuren el cos social. Cal tenir també amplitud de mires i perspectives obertes, cal observar comportaments socials i assumir objectius col·lectius, cal reflexionar pel conjunt sense estar condicionats per pressions subjectives. Cal que presos i exiliats assumeixin que tenen un rol essencial en la defensa de drets fonamentals, de llibertats públiques i de valors democràtics, que poden fer molta pedagogia jurídica (com ja fan, de manera excel·lent, els seus advocats) i que són un gran actiu per a la internacionalització i per a la cohesió de l’independentisme, però també cal que assumeixin que no poden tenir la mateixa influència política quotidiana que tenien abans d’entrar a la presó o de marxar a l’exili.
Molts són conscients que des de la presó no es pot dirigir amb eficàcia un partit, i tampoc des de l’exili, malgrat que en aquest darrer cas sigui una mica més fàcil. Sobretot si es tracta de partits que tenen responsabilitats governamentals i que actuen en contextos polítics, com l’actual, on el protagonisme de la societat és extraordinàriament elevat. Probablement, una de les causes de l’actual desgavell de les relacions entre els partits independentistes i de la desunió del moviment social independentista, té a veure amb les condicions de limitació de llibertat dels que encara tenen el rol de líder de les principals formacions polítiques. Aquest desconcert, que afecta l’ànim i la determinació dels que es van mobilitzar l’1-O, hauria de fer reflexionar als actuals governants i parlamentaris i admetre que és un error supeditar-se a estratègies jurídiques dels que pateixen la repressió judicial, a actituds de defensa davant d’un Estat opressor, a enfocaments que probablement tenen més en compte unes situacions individuals molt doloroses que l’anhel d’una majoria independentista que no ha dubtat mai a demostrar una gran solidaritat amb els empresonats i els exiliats, però que no vol que la coacció jurídica aturi les seves aspiracions republicanes.
Presos i exiliats no han de condicionar el treball parlamentari, no han de determinar el full de ruta de la coalició del govern del president Torra, no han de dirigir les negociacions amb el govern espanyol o amb els grups parlamentaris del Congrés dels Diputats i, sobretot, tampoc han de frenar la voluntat republicana de la majoria del poble de Catalunya. La seva funció ha de ser una altra, igual o més rellevant, i deixar que sigui el moviment ciutadà el que decideixi els seus objectius i com assolir-los, i, en tot cas, ajudar a la reflexió i a preservar la unitat dels partits en la consecució d’aquest mandat popular.
Jordi Matas Dalmases
Catedràtic de Ciència Política de la UB
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada