L’hem elaborat per tal d’informar diferents organitzacions internacionals sobre la voluntat de la majoria del poble de Catalunya, reflectida en el mandat democràtic rebut pels representants electes de les institucions catalanes i pel Govern de la Generalitat de Catalunya, i per expressar la nostra convicció que les organitzacions internacionals faran un seguiment acurat dels esdeveniments en relació amb l’exercici de la voluntat democràtica del poble de Catalunya.
Tradició institucional
de Catalunya
La realitat nacional de
Catalunya s'ha anat configurant en el decurs dels segles sobre la
base, entre d’altres, d’una llarga tradició jurídica i una
dilatada producció normativa. I d’una realitat institucional
consolidada realitat institucional, que arriba fins a la supressió
del dret públic de Catalunya, amb motiu de la derrota militar de
1714 a mans de les tropes borbòniques. La consegüent instauració
d’un govern d’ocupació portarà a la transició, mitjançant el
Decret de Nova Planta, cap a la conversió de Catalunya en una
província del Regne d’Espanya i la negació del caràcter nacional
de Catalunya. Aquesta situació només ha estat parcialment esmenada
en els escassos intents de descentralització dels darrers cent anys
(la Mancomunitat, entre 1914 i 1923; la Generalitat republicana,
entre 1931 i 1939; i la Generalitat actual, des de 1977). La tradició
parlamentària del país es remunta al s. XIII, tot i que pot tenir
les seves arrels en el s. XI, la qual cosa el converteix en un dels
més antics, si no el més antic del món.
Reconeixement de
Catalunya com a nació
El
Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la
ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d'una
manera àmpliament majoritària en el Preàmbul de l'Estatut
d'autonomia. La Constitució espanyola, en l'article segon, reconeix
la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat. El respecte a
la Constitució espanyola de 1978 no ha de representar, per tant, cap
renúncia a aquesta condició de nació ni al dret a decidir el seu
futur polític (resolucions del Parlament de Catalunya 98/III, de 12
de desembre de 1989; 229/III, de 1991; i l’aprovada l’1 d'octubre
de 1998, en què el ple del Parlament de Catalunya va proclamar, per
primer cop, el dret a l'autodeterminació de Catalunya amb motiu del
50è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans).
L'Estatut de 2006 i la
sentència de 2010
Un nou Estatut d’Autonomia
va ser aprovat per referèndum pel poble de Catalunya l’any 2006.
El Tribunal Constitucional espanyol va considerar, en la seva
sentència 31/2010, de 28 de juny, que una part significativa
d’aquest Estatut era incompatible amb la Constitució espanyola de
1978. El pronunciament va ser emès per un tribunal sobre el qual es
van notificar diverses irregularitats (entre elles, incomplir en la
seva composició les disposicions previstes en la Constitució
espanyola i la Llei Orgànica 2/1979, de 3 d’octubre).
La Sentència incompleix
obertament l’article 152.2 de la mateixa Constitució espanyola, ja
que modifica la voluntat del poble de Catalunya expressada en
referèndum vinculant. A conseqüència de les modificacions
imposades pel Tribunal Constitucional text aprovat en seus
parlamentàries catalana i espanyola i en referendum, l’Estatut
vigent deriva d’una sentència del Tribunal Constitucional que
anul·la 14 articles i en reinterpreta 27, desvalora la definició de
Catalunya com a nació i esmenta fins a vuit vegades la 'indissoluble
unitat d'Espanya'. Es vulneren així els principis més elementals de
deferència al legislador democràtic i de conservació de les normes
democràticament aprovades.
Rebuig popular a la
sentència
Després de la Sentència
esmentada, una vegada constatada la manca de reconeixement de la
personalitat nacional de Catalunya per part de les institucions
judicials espanyoles, així com l’incompliment del pacte
constitucional de 1978, la societat catalana expressa la seva
voluntat mitjançant un seguit de mobilitzacions populars massives
reclamant el reconeixement nacional de Catalunya i la capacitat de
decidir el seu futur polític, entre les que cal esmentar la
manifestació del 10 de juliol de 2010 i les de l’11 de setembre de
2012, 2013, 2014, 2015 i 2016, expressant de manera democràtica,
majoritària i sostinguda en el temps, la voluntat d’arribar per la
via democràtica i pacífica a la independència.
Resposta de les
institucions catalanes a la demanda popular, i persecució judicial
de l’Estat
Les institucions catalanes
van intentar respondre a les mobilitzacions populars massives i
repetides. El 2012, havent rebut un mandat electoral i parlamentari
per celebrar una consulta, primer van provar d’acordar amb el
Govern espanyol la celebració d’un referèndum sobre la
independència, d’acord amb les previsions constitucionals vigents
a Espanya. El mecanisme va ser demanar que fos transferida al Govern
de Catalunya la competència de convocar el referèndum.
Davant la negativa del
Govern espanyol, les institucions catalanes van impulsar i el
parlament va aprovar la Llei 10/2014, del 26 de setembre, de
consultes populars no referendàries i d'altres formes de
participació ciutadana, llei que desenvolupa l'article 122 sobre
consultes populars de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya i que empara
el Decret
de convocatòria de la consulta popular no referendària sobre el
futur polític de Catalunya. La norma va ser aprovada amb 106 vots a
favor i 28 en contra. Aquesta consulta va ser suspesa cautelarment
tres dies després pel Tribunal Constitucional, com a resposta a un
recurs d’inconstitucionalitat presentat pel Govern d'Espanya en
contra de determinats articles d'aquesta llei i la convocatòria de
la consulta, posteriorment anul·lada pel mateix òrgan en la seva
Sentència 138/2015, de 11 de juny.
El Govern català es va
mostrar decidit a complir amb el mandat pel qual va ser escollit,
mandat emanat del principal acord del pacte d’investidura del
president Artur Mas, el qual decidí, el 14 d'octubre, substituir
aquesta consulta popular no referendària per un procés de
participació ciutadana organitzat per la Generalitat de Catalunya,
d’acord amb preceptes no suspesos de la llei. Havia d’incloure
una consulta amb la mateixa pregunta i que es duria a terme el mateix
dia. La involucració de la Generalitat en el procés participatiu va
ser impedida el 4 de novembre per una providència del Tribunal
Constitucional, a instàncies del Govern espanyol.
Aquest tingué lloc el 9 de
novembre de 2014, executat per 42.000 voluntaris, i en el qual hi van
prendre part 2.344.828 persones (un 42% del cens electoral), amb 81%
dels vots a favor de la independència.
Dotze dies després de
l’inici del procés, el fiscal superior de Catalunya, per ordre del
fiscal general de l'Estat, va presentar una querella contra Mas,
Ortega i Rigau per desobediència, prevaricació i malversació. El
judici de l’expresident de la Generalitat, Artur Mas,
l’ex-vicepresidenta Joana Ortega, l’ex-conseller de la
Presidència Francesc Homs i l’ex-consellera d’Ensenyament Irene
Rigau s’ha iniciat el mes de febrer de 2017; se sospita que es
tracta d’un judici polític, i els acusats s’enfronten la
inhabilitació política i considerables multes econòmiques.
La consulta comptà amb el
suport de la gran majoria de les institucions locals atès que 920
ajuntaments, 36 consells comarcals, el Consell General d'Aran i les
quatre diputacions aprovaren mocions a favor de la convocatòria de
la consulta.
En els darrers mesos, més
de 400 càrrecs electes sobiranistes de l’àmbit municipal han
estat objecte de denúncia per l’Estat per les seves actuacions de
recolzament al procés d’independència. Actuacions que els càrrecs
denunciats han dut a terme responent a mandats democràtics dels
plens municipals.
No obstant aquesta expressió
de voluntat popular, el Ministeri fiscal ha instat l’exigència de
responsabilitats penals per la formulació d’opinions favorables a
la independència de Catalunya en el context de les institucions
representatives catalanes, per la utilització dels símbols
favorables a la creació de la República Catalana per part
d’aquestes institucions i, fins i tot, per mesures d’impuls del
debat polític en el context d’aquestes mateixes institucions. En
ocasions, el Ministeri fiscal ha actuat en contradicció flagrant amb
les prerrogatives parlamentàries reconegudes en l’Estatut
d’Autonomia de Catalunya i el Reglament del Parlament de Catalunya.
Violacions per l’Estat
espanyol dels drets del Parlament de Catalunya i els seus membres
En diferents atacs a les
institucions catalanes, el Tribunal Constitucional espanyol ha
declarat inconstitucional i/o ha deixat en suspens bona part de
l’obra legislativa del Parlament de Catalunya en els darrers cinc
anys, incloent-hi lleis no relacionades amb el model territorial
espanyol, com pot ser la Llei 17/2015 d’igualtat efectiva entre
homes i dones o el Decret-llei 24/2015 contra la pobresa energètica.
En conjunt, el Govern espanyol ha presentat entre 2012 i 2017 més de
35 recursos contra lleis catalanes.
L’article 21 de la
Declaració Universal dels Drets Humans reconeix el dret de
participació política a través de representants lliurement
elegits, que han de gaudir de la necessària protecció per fer
efectiu el seu mandat. L’article 23.1 CE reconeix així mateix
aquest dret, que es projecta sobre el reconeixement de la
inviolabilitat dels membres del Parlament de Catalunya en l’article
57.1 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Malgrat això, el
Tribunal Constitucional va instar la Fiscalia de l’Estat a impulsar
una querella contra la Presidenta del Parlament de Catalunya per
permetre a la Cambra un debat sobre les conclusions d’una comissió
parlamentària sobre el procés constituent. El mes de gener de 2017
el TC insta la fiscalia a emetre una segona querella contra la
Presidenta, junt amb quatre membres de la Mesa del Parlament que van
permetre el mes d’octubre de 2016 un debat sobre el referèndum
sobre la independència de Catalunya. La fiscalia interpreta aquesta
querella, impulsant-la contra tres dels 4 dels quatre membres
assenyalats pel TC. L’omissió del quart membre és en base a la
seva trajectòria política, en paraules de la fiscalia. Aquest fet
constata el grau de la politització de l’actual estament fiscal
espanyol.
Aquests greus fets tenen
lloc alhora que el Govern espanyol reitera que impedirà com sigui la
celebració d’un referèndum sobre la independència de Catalunya.
No és menor recordar en aquest recull que el Govern espanyol incompleix nombroses sentències del Tribunal Constitucional, el Tribunal Suprem i l’Audiència espanyola favorables a Catalunya. En total, trenta-quatre sentències: tres fan referència a les beques universitàries, tres més al medi, quatre a cultura i vint-i-quatre als serveis socials.
No és menor recordar en aquest recull que el Govern espanyol incompleix nombroses sentències del Tribunal Constitucional, el Tribunal Suprem i l’Audiència espanyola favorables a Catalunya. En total, trenta-quatre sentències: tres fan referència a les beques universitàries, tres més al medi, quatre a cultura i vint-i-quatre als serveis socials.
Judicialització d’un
contenciós polític
L’Estat espanyol no
ofereix la possibilitat d’una resolució acordada del contenciós
plantejat, ni en relació amb l’articulació d’un procés
democràtic amb garanties suficients i sota el seguiment
d’institucions neutrals que permeti canalitzar una decisió
democràtica dels catalans en relació amb el seu futur polític.
El mandat democràtic rebut
pels representants electes de les institucions catalanes i pel Govern
de la Generalitat de Catalunya obeeix a la voluntat de la societat
catalana, expressada a les urnes en les eleccions del 27 de setembre
de 2015, que van donar com a resultat un percentatge del 47,8% a les
forces polítiques favorables a la independència de Catalunya, un
39,11% a les forces polítiques contràries I un 13,09% a formacions
polítiques que no es posicionaven ni a favor ni en contra de la
independència.
El Govern espanyol, sense
discutir la legitimitat dels programes electorals presentats a les
esmentades eleccions ni el seu resultat, impedeix l'execució del
mandat electoral expressat democràticament per la majoria del poble
de Catalunya.
En conjunt, considerem que
hi ha prou elements fàctics per considerar que Espanya ha actuat amb
una mala praxi reiterada i conscient pel que fa al respecte als
principis democràtics fermament
establerts en el context europeu, i plenament acceptats pels
diferents organismes internacionals, en
relació amb el poble i les institucions representatives
democràticament escollides de Catalunya en els darrers anys, en el
context del marc jurídic aplicable que s’exposa a continuació:
(a) No respecta la
llibertat d’expressió i opinió
L’article 19 de Declaració
Universal dels Dret Humans (en endavant, DUDH) reconeix el dret a la
llibertat d’opinió i d’expressió, que és essencial en la
construcció d’una comunitat política democràtica; i aquest
reconeixement es reitera en l’article 19.1 del Pacte Internacional
de Drets Civils i Polítics (PIDCP), l’article 10 del Conveni
Europeu de Drets Humans (CEDH), en l’article 11.1 de la Carta dels
Drets Fonamentals de la Unió Europea (CDFUE), i en la Carta de París
per a una nova Europa, aprovada en la reunió mantinguda els dies de
19 a 21 de novembre de 1990 pels caps d’Estat o de Govern dels
estats participants en la Conferència sobre la Seguretat i
Cooperació a Europa (en endavant, CP), així com es recull en
l’article 20 de la Constitució espanyola de 1978 (en endavant,
CE); i tanmateix, les autoritats espanyoles han impulsat l’obertura
de processos penals en relació amb diverses expressions favorables a
la constitució d’una República catalana per part de representants
polítics en diverses institucions catalanes, tan autonòmiques com
locals.
(b) Impedeix l’exercici
lliure de la representació política
L’article 21 DUDH reconeix
el dret de participació política a través de representants
lliurement elegits, que implica una protecció dels esmentats
representants per fer efectiva la participació esmentada, cosa que
es reitera en l’article 25 PIDCP. A més, l’article 23.1 CE
reconeix així mateix aquest dret, que es projecta sobre la
consagració de la inviolabilitat dels membres del Parlament de
Catalunya en l’article 57.1 de l’Estatut d’Autonomia de
Catalunya. Tanmateix, es autoritats espanyoles han impulsat
l’obertura de diligències penals en relació amb les opinions
expressades i els vots emesos per part de la Presidenta i part de la
Mesa del Parlament de Catalunya.
(c) No garanteix la
imparcialitat de la justícia
Espanya es va comprometre,
en subscriure la CP, a edificar, consolidar i reforçar la democràcia
com a únic sistema de govern, tot acceptant que la democràcia
exigeix l’administració imparcial de la justícia; tanmateix, tal
com hem explicat abans, les institucions espanyoles han impedit de
manera reiterada l’expressió de la voluntat democràtica dels
catalans, i el Tribunal Constitucional, actuant de manera parcial i
esbiaixada, des de la Sentència 31/2010, de 28 de juny, ha bloquejat
una part significativa de les decisions democràticament adoptades
pel Parlament de Catalunya i les seves altres autoritats
democràticament elegides.
D’altra banda, en Document
de la reunió de Copenhaguen de la Conferència sobre la dimensió
humana de la CSCE (de 29 de juny de 1990), se subratlla la convicció
dels estats participants, entre els que es troba el Regne d’Espanya,
de què l’Estat de dret no constitueix una mera afirmació de la
legalitat formal, sinó que significa un compromís en la justícia,
basada en el reconeixement i acceptació plena del valor suprem de la
persona humana, garantida per institucions que proporcionin un marc
per a la seva expressió més plena, així com es reafirma que la
democràcia és un element inherent de l’Estat de dret. Tanmateix,
les autoritats espanyoles han impedit de manera reiterada, com s’ha
dit, l’expressió democràtica dels ciutadans de Catalunya en
relació amb el seu futur polític, han negat tot reconeixement a les
institucions catalanes democràticament elegides en tant que
representants de la voluntat majoritària del poble de Catalunya, i
han promogut la persecució penal de càrrecs electes per expressar
el seu suport a la República catalana o adoptar mesures de
participació democràtica en relació amb el dret a decidir dels
catalans pel que fa al seu futur polític.
Barcelona, febrer de 2017
Barcelona, febrer de 2017
VERSIÓ PDF aquí: http://www.fundaciocatalunya.cat/public/docs/86_0h_informe_cat.pdf
(The English version of this text can be found here)
Entitats
signants d’aquest informe:
1. "Fundació Catalunya.
Fons per a la Defensa dels Drets dels Catalans", una fundació
privada sense ànim de lucre registrada pel Departament de Justícia
de la Generalitat de Catalunya amb el número 2.414, amb domicili
social a la Rambla de Catalunya 31, principal primera B, 08007
Barcelona, i en el seu nom i representació la Sra. Xesca Oliver i
Crespí, en la seva condició de Presidenta del Patronat de la
Fundació.
2. "Fundació Congrés de
Cultura Catalana", una fundació privada sense ànim de lucre
registrada pel Departament de Justícia de la Generalitat de
Catalunya amb el número 134, amb domicili social a la Rambla de
Catalunya 31, principal primera B, 08007 Barcelona, i en el seu nom i
representació el Sr. Miquel-Jordi Strubell i Trueta, en la seva
condició de President del Patronat de la Fundació.
3. "Fundació Societat i
Cultura", una fundació privada sense ànim de lucre registrada
pel Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya amb el
número 203, amb domicili social al carrer del Consell de Cent, 347
s/à, 08007 Barcelona, i en el seu nom i representació el Sr. Víctor
Cucurull Miralles, en la seva condició de director de la Fundació.
4. “Associació Catalana per
a la Defensa dels Drets Humans”, una associació sense finalitat de
lucre inscrita en el Registre d’Associacions de Barcelona amb el
número 8.505, amb domicili social al carrer de la Portaferrissa, 18,
entl. 2a, 08002 Barcelona, i en el seu nom i representació Marion
Hohn, en la seva condició de Presidenta de l’Associació.
5. “Associació
Independentista Sobirania i Justícia”, una associació sense
finalitat de lucre inscrita en el Registre d’Associacions de la
Generalitat de Catalunya amb número 38.836, en el Registre de Grups
d’Interès de la Generalitat de Catalunya amb número 663 i en el
EU Transparency Register amb identificació No. 250079424511-11 (date
15/11/2016), amb domicili social al carrer de la Providència, 42,
08024 Barcelona, i en el seu nom i representació Isabel-Helena Martí
i Castell, en la seva condició de presidenta de l’Associació.
6. “Assemblea Nacional
Catalana”, una associació sense finalitat de lucre registrada pel
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya amb el número
46.548, i al EU Transparency Register Identification No.
602541324089-94 (date 26/10/2016), amb domicili social al carrer de
la Marina 315, 08025 Barcelona, i en el seu nom i representació
Jordi Sànchez i Picanyol, en la seva condició de president de
l’associació.
7. “Plataforma pel Dret de
Decidir (PDD)”, una associació sense finalitat de lucre inscrita
en el Registre d’Associacions de Barcelona amb el número 34373,
amb domicili social al carrer Major, 10, Sant Sadurní de l'Heura
17118 Girona, i en el seu nom i representació Ignasi Aureli Argemí
Roca, en la seva condició de President de l’Associació.
8. «Centre Internacional
Escarré per les Minories Ètniques i les Nacions - CIEMEN», una
associació sense ànim de lucre registrada pel Departament de
Justícia de la Generalitat de Catalunya amb el número 4208, amb
domicili social al carrer de Rocafort, 242 bis, 08029 Barcelona, i en
el seu nom i representació David Minoves i Llucià, en la seva
condició de president de l'associació.
9. ICEC, International
Commission of European Citizens (Comissió Internacional de Ciutadans
Europeus), una associació privada sense afany de lucre, registrada
al Tribunal Comercial de Brussel·les (neerlandòfona) amb el número
oficial 662.395.875, amb domicili social al Drukpersstraat 20,
BE-1000 Brussels, i en el seu nom i representació Anna Arqué, en la
seva condició de portaveu oficial per als Països Catalans.
10. El Centre Català del PEN
Club Associació d’Escriptors (PEN Català), una associació sense
finalitat de lucre inscrita en el Registre d’Associacions de la
Generalitat de Catalunya amb número 8550, amb domicili social a
Barcelona, carrer Canuda, 6, 5è , i en el seu nom i representació
Carme Arenas Noguera, en la seva condició de presidenta de
l’Associació.
11. «Drets» una associació
sense finalitat de lucre, inscrita al Departament de Justícia de la
Generalitat amb el nº 53543, amb domicili social al carrer de
Balmes, 224, 3er, 1era, 08006 Barcelona, i en el seu nom i
representació Sergi Blazquez Quevedo, en la seva condició de
president de l’Associació.
12. «Federació
d'Organitzacions Catalanes Internacionalment Reconegudes» (FOCIR),
una associació sense finalitat de lucre inscrita en el Registre de
Barcelona, amb el número 238, amb domicili social al Despatx 213,
Via Laietana, 54, 08003 Barcelona, i en el seu nom i representació
Mònica Sabata i Fernàndez, en la seva condició de presidenta de la
Federació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada