An article by Montserrat Nebreda, on a dissenting vote in the Constitutional Court (2 MAY 2021)

An article by Montserrat Nebreda, on the dissenting vote in the Constitutional Court, as regards Sr. Jordi Turull's request for the protection of his fundamental rights.

Click here , if need be, to access the whole text.

Montserrat Nebreda teaches Constitutional Law at the Universitat Internacional de Catalunya.

Original article (in Catalan): https://elmon.cat/opinio/una-sentencia-sempre-varies-visions-248341/

 

A judgment, always several viewpoints

"Those who claim it is sedition show a certain argumentative inconsistency that is not appreciated in dissidents."

 

Montserrat Nebrera

02/05/2021 5:56 pm

The judgment of the Constitutional Court resolving the appeal for protection filed by Jordi Turull against the sentence that convicted him of sedition in relation to the events of October 2017 is an example of legal and ideological pluralism that exists within the institution while at the same time it has given rise to a plurality of points of view in the media regarding the resolution and the existence of two votes that dissent from the majority decision. For the press applauding the conviction, the important fact is this majority confirming the Supreme Court's conviction. For those who, on grounds of legal conviction or political expediency, would like the crime of sedition to be reformed in the Criminal Code, the dissenting votes of Xiol and Balaguer justify their position, putting their hopes, as Turull himself does, in the response they may find in the European Court of Human Rights. For those who think that amnesty and independence go hand in hand and are the only way forward for Catalonia, their theses are reinforced in the fact that the judgment, with or without dissenting votes and even with two abstaining judges, condemns Turull thus symbolizing the repressive attitude of a state that they hope to see portrayed and reprimanded in international bodies.

It must be said, however, that no magistrate denies the gravity of the facts on trial, nor the existence of a crime of sedition in the Spanish Penal Code, the way other European legal systems also do. Where the discrepancy lies is in the ability of the criminal type of sedition to fit the prosecuted conduct, for its ambiguous wording could have allowed, say dissenting magistrates and denied by the majority, its inapplicability and a conviction for crimes of public disorder and disobedience. However, those who claim that it is sedition show a certain argumentative inconsistency that is not seen in the dissidenters: for them, once the vagueness of the conduct in the type is affirmed, it makes sense to go to the central question of the appeal for protection, the criticism of the lack of proportionality of sentences in relation to the conduct; in fact, it is the scope of this question that has led to an appeal for protection, which is generally analyzed in one of the two chambers of the Court, having reached the court plenary through what is called an avocat appeal or a self-question of unconstitutionality. The Court queries the constitutionality of the precept sanctioning sedition, in case it has such an ambiguous condition, something that is unacceptable in the criminal field. If theChamber itself raises the question and the plenary assures that this doubt must be resolved, it seems easier to end up concluding that the type leads to confusion. And in case of doubt, in the criminal field, the scales tip in favour of the defendant.

In any event, the door that opens to Europe not only lengthens it in time, but also confirms that on this whole issue views remain stubbornly diverse.

...ooo000ooo...

Una sentència, sempre vàries visions

"Els que afirmen que és sedició demostren una certa incoherència argumentativa que en els dissidents no s’aprecia"

Montserrat Nebrera 02/05/2021 5:56 pm

La sentència del Tribunal Constitucional que resol el recurs d’empara interposat per Jordi Turull contra la sentència que el condemnà per sedició en relació al fets d’octubre de 2017 és exemple del pluralisme jurídic i ideològic que existeix dins la institució i a la vegada ha donat lloc a una pluralitat de visions en el mitjans de comunicació pel que fa a la resolució i a l’existència de dos vots discrepants de la decisió majoritària. Per a la premsa que aplaudeix la condemna la dada important és aquesta majoria que confirma la sentència condemnatòria del Tribunal Suprem. Per als que voldrien, per convicció jurídica o per conveniència política, que es reformés el delicte de sedició en el Codi penal, els vots particulars de Xiol i Balaguer justifiquen la seva posició, posant les seves esperances, com fa el mateix Turull, en la resposta que puguin trobar en el Tribunal Europeu de Drets Humans. Per als que pensen que l’amnistia i la independència es donen la mà i són l’únic camí de futur per a Catalunya, veuen reforçades les seves tesis en el fet que la sentència, amb vots o sense i fins i tot amb dos magistrats abstinguts, condemna Turull simbolitzant així l’actitud repressora d’un Estat que esperen veure retratat i recriminat en les instàncies internacionals.

S’ha de dir, però, que cap magistrat nega la gravetat dels fets enjudiciats, ni l’existència d’un delicte de sedició en el Codi Penal espanyol, a l’estil del que també fan altres ordenaments jurídics europeus. On rau la discrepància és en la capacitat del tipus penal de sedició per encabir les conductes enjudiciades, doncs la seva ambigua redacció hauria pogut permetre, diuen els magistrats discrepants i nega la majoria, inaplicar-lo i condemnar pels delictes de desordres públics i desobediència. Tanmateix els que afirmen que és sedició demostren una certa incoherència argumentativa que en els dissidents no s’aprecia: per a aquests, un cop afirmada la vaguetat de la conducta en el tipus, té sentit anar a la qüestió central del recurs d’empara, la crítica de la manca de proporcionalitat de les penes en relació amb les conductes; de fet, és l’abast d’aquesta pregunta la que ha fet que un recurs d’empara, que en general s’analitza en una de les dues sales del Tribunal, hagi arribat al ple mitjançat el que s’anomena recurs avocat o autoqüestió d’inconstitucionalitat. El Tribunal es pregunta sobre la constitucionalitat del precepte que sanciona la sedició per si té tal condició ambigua, quelcom inacceptable en l’àmbit penal. Si la pròpia sala es planteja el dubte i el ple avala que aquest dubte s’ha de resoldre, sembla més fàcil acabar concloent que el tipus indueix a la confusió. I en cas de dubte, en l’àmbit penal, la balança s‘inclina del cantó del reu.

Sigui com sigui, la porta que s’obre cap a Europa no sols l’allarga en el temps, ans confirma que sobre tot aquest afer, les visions es mantenen tossudament diverses.