Una epidèmia, a Bizanci (fa un temps...)

La professora Montserrat Camps Gaset (UB) m'ha passat la seva traducció d'aquest extracte d'un text de PROCOPI: HISTÒRIA DE LES GUERRES II, 22-23

Clica aquí si cal per veure tota l'entrada.

En aquell temps, es va declarar una epidèmia que de poc no acaba amb tot el gènere humà.

És cert que, quan es tracta de qualsevol desgràcia enviada pel cel, hi ha persones, si són prou agosarades, que són capaces fins i tot de proposar alguna explicació, com acostumen a fer els qui tenen l’habilitat d’imaginar causes del tot incomprensibles per a la resta de mortals i inventar-se teories extravagants sobre els fenòmens naturals, tot sabent que és una ximpleria el que diuen, però contents tanmateix quan aconsegueixen enganyar i convèncer algú amb mentides. Ara bé, per a aquesta calamitat de què parlem no hi ha manera possible de donar cap explicació amb paraules, ni tan sols de pensar-la, tret de remetre’ns a la voluntat de Déu, ja que aquesta epidèmia no va pas afectar una part limitada de la terra, ni tampoc un grup determinat d’homes, ni es va reduir a una estació concreta de l’any, fets a partir dels quals se’n podria haver conjecturat alguna causa, sinó que es va escampar per tota la terra, i es va rabejar en totes les vides humanes, per diferents que fossin unes persones de les altres, sense excloure ni naturaleses ni edats. La diversitat dels llocs on habitaven les persones, les maneres de viure, o les condicions naturals, o les activitats que feien, o qualsevol cosa de les que constitueixen les diferències d’un ésser humà respecte d’un altre, això, en el cas d’aquesta malaltia, no va significar res. Els uns la patiren a l’estiu, els altres, a l’hivern, i d’altres encara en altres estacions de l’any. Per tant, que cadascú, tant si és erudit com astrònom, digui l’opinió que en tingui, que, pel que fa a mi, explicaré on va començar aquesta malaltia i de quina manera exterminava els éssers humans.

Va començar entre els egipcis que habitaven Pelusios, i llavors es va propagar en dues direccions: d’una banda, cap a Alexandria i la resta d’Egipte, de l’altra, fins a la regió de Palestina que limita amb Egipte. Des d’allà es va escampar per tota la terra, sempre endavant, estenent-se en les èpoques que li eren més favorables. Semblava, de fet, que es propagava sota unes condicions concretes i que s’aturava per un temps fix a cada país, sense dirigir el fibló a ningú en particular, sinó escampant-se per tot arreu fins als extrems del món, com si tingués por que se li escapés algun racó de la terra. Ni illa, ni cova, ni muntanya habitada no es van alliberar del mal. Si es donava la casualitat que passava de llarg d’algun indret, sense atacar els que hi vivien, o afectant-los superficialment, hi tornava més endavant a manifestar-s’hi, sense fer cap mal als que vivien als voltants, als quals havia afligit abans amb més agressivitat, i no desapareixia d’aquell indret sense haver fet el nombre just i exacte de víctimes que coincidia del tot amb la xifra de morts que abans hi havia hagut pels voltants.

La malaltia començava sempre per la costa i avançava cap a les regions de l’interior. Al segon any, a meitat de la primavera, va arribar a Bizanci, on jo llavors residia. Va començar de la manera següent: molts van veure uns fantasmes amb formes humanes d’aspecte divers, i tots els qui se’ls trobaven creien rebre cops en qualsevol punt del cos, causats per aquella figura humana. Tan bon punt havien vist l’aparició eren atacats per la malaltia. Doncs bé, al començament, els qui s’havien topat amb les aparicions intentaven allunyar-les repetint els noms més sagrats i conjurant-les de la manera que cadascú bonament sabia, però no aconseguien res de res, perquè molta gent que s’havia refugiat als temples també moria. Després, la gent feia com si no sentís el crit dels amics i els deixaven tancats dins de les cambres, fent veure, malgrat els cops a la porta, que no sentien res, perquè tenien por que qui cridava fos un d’aquells fantasmes. Però en alguns casos la pesta no va aparèixer així, sinó que algunes persones van somiar que patien el mateix tracte d’un que era al seu costat, o que sentien una veu que els anunciava que ja estaven inscrits a la llista dels propers morts. Però el que passà a la majoria fou que la malaltia els va tocar sense que sabessin, ni per visions ni per somnis, el que estava a punt de passar-los.

La malura els atacava de la manera següent: De sobte, tenien febre, uns, just en despertar-se, d’altres, mentre passejaven i, d’altres, al mig de qualsevol altra activitat. El cos ni canviava de color ni estava calent, com quan la febre és alta, ni tampoc no es produïa cap inflamació, sinó que la febre era tan feble, des que començava fins al capvespre, que ni els malalts ni el metge que els tocava tenien la impressió de cap perill. Efectivament, ningú dels qui havien agafat aquella malura no es va pensar que n’arribaria a morir. Alguns, però, aquell dia mateix, d’altres l’endemà, i d’altres no gaire més tard, veien que els sortia un tumor bubònic, no solament en aquesta part del cos que es troba sota l’abdomen, l’engonal, sinó també a l’aixella, i d’altres fins i tot a l’orella i a diverses parts de les cuixes.

Tot el que hem dit era més o menys comú a tots els afectats per la malaltia. A partir d’aquí, no soc capaç de dir si la diferència dels símptomes era causada per la diversitat dels cossos o per la voluntat d’aquell qui envià aquest mal. Uns entraven en un coma profund, d’altres en un deliri agut, i tots sofrien els efectes de la malaltia. Els qui entraven en coma s’oblidaven de tot el que els era familiar i semblava que dormissin sempre. Si algú en tenia cura, menjaven en ple son, però els qui no tenien ningú que els cuidés, morien per manca de nodriment. En canvi, els que eren presos del deliri patien un insomni terrible i moltes al·lucinacions, es pensaven que els atacava gent que els anava a matar, s’esveraven i cridaven embogits, intentant fugir. Els qui en tenien cura queien esgotats, perquè no podien reposar i patien constantment. Per això, tots se’n compadien, més d’ells que dels malalts, i no pel perill angoixant de trobar-se sempre a prop dels empestats (ja que ni metges ni individus particulars no s’encomanaven el mal a través dels malalts o dels morts, perquè molts dels qui contínuament enterraven o cuidaven altres persones resistien, contra tot supòsit, mentre feien aquests serveis, en canvi, moltes altres persones eren atacades inexplicablement per la malaltia i morien de seguida), sinó per les grans tribulacions que patien. Quan els malalts queien del llit i rodaven per terra, tornaven a ficar-los al llit, i quan intentaven sortir fugint de casa seva, els obligaven a tornar-hi amb empentes i arrossegant-los. Els malalts, si trobaven aigua al seu pas, s’hi volien ficar, no tant per les ganes de beure (perquè molts es llançaven al mar), sinó a causa del seu estat mental trastornat. Tenien també moltes penes amb el menjar, ja que no els resultava fàcil empassar-se res. Molts es morien perquè no tenien ningú que els cuidés, o bé perquè els matava la fam o perquè es llançaven al buit des d’un lloc elevat. Els qui no entraven en coma ni embogien veien que se’ls inflava el tumor, i morien perquè no podien resistir el dolor. És de suposar que a tothom li passava el mateix, però com que no tots eren conscients de si mateixos, no podien experimentar el dolor, perquè la bogeria els privava dels sentits.

El cert és que alguns metges, que no sabien què fer per desconeixement dels símptomes i creien que la clau de la malaltia eren els tumors, van decidir examinar els cadàvers dels difunts. Després d’obrir alguns tumors, van detectar que a l’interior s’havia generat un estrany carboncle. Uns morien immediatament, d’altres al cap de molts dies. Alguns tenien el cos cobert de pústules negres grans com una llentia i no sobrevivien ni un dia, sinó que morien tot seguit. D’altres vomitaven sang espontàniament i finaven de seguida. Puc declarar, amb tota certesa, el següent: els metges més cèlebres van predir que moririen moltes persones que, inesperadament, es van guarir al cap de poc, i van assegurar que se’n salvarien moltes que havien de morir molt aviat. O sigui que no hi havia cap causa de la malaltia que pogués comprendre la lògica humana, ja que en tots els casos la recuperació es produïa d’una manera gairebé sempre inexplicable. Per a alguns fou molt profitós prendre banys i, per a d’altres, molt perjudicial. Molts que no rebien cap cura morien, però també n’hi havia d’altres que se salvaven contra tota expectativa. A més, els mateixos tractaments aconseguien efectes diferents segons a qui s’administraven. Ras i curt, els humans no van descobrir cap remei per salvar-se. Ni per preveure el mal abans de patir-lo ni per sobreviure un cop hagués atacat, ben al contrari, emmalaltien sense cap causa justificada, i la recuperació era igual d’espontània.

Per a moltes dones embarassades que emmalaltien, la mort era previsible. Unes avortaven i morien i unes altres, tan bon punt infantaven, morien amb els nadons. Ara bé, s’explica que n’hi va haver tres que sobrevisqueren al part, tot i que van perdre els seus fills, i que el fill d’una que ja havia mort al moment del part va arribar a néixer i sobrevisqué.

En els casos en què el tumor s’inflamava i creixia supurant, els pacients se’n sortien i es guarien, perquè era evident que la gravetat del carboncle remetia i la majoria de vegades era senyal que la salut es recuperava. Ara bé, quan el tumor mantenia el seu aspecte, llavors sobrevenien els processos malignes que he explicat. De vegades també s’assecaven les cuixes i encara que s’inflamés el tumor, no hi havia supuració. A d’altres que van sobreviure els va quedar malmesa la llengua i van continuar vius, però tartamuts o parlant sense que se’ls pogués entendre.

La malaltia va infestar Bizanci durant quatre mesos, tres dels quals foren especialment virulents. Al principi en morien uns quants més que de costum, després, la mortalitat augmentà progressivament, i finalment arribà a cinc mil morts al dia, i després deu mil i fins i tot més. Així doncs, en un primer moment cadascú tenia cura dels morts de casa seva, que llençaven també a les tombes d’altri, d’amagat o amb violència. Després, hi va haver una confusió total en tot. Alguns esclaus es van quedar sense amos, homes que abans eren molt rics es van trobar sense l’ajut dels servents, per malalts o per morts, moltes cases quedaren deshabitades. Per aquest problema, també algunes persones il·lustres van romandre sense sepultura durant molts dies.

L’emperador, com és lògic, es va veure obligat a ocupar-se d’aquell afer. Per tant, va distribuir escamots de guàrdies de palau i quantitats de diners, i va ordenar a Teodor que se n’encarregués. Aquest oficial era el cap de gabinet de les consultes imperials, i feia saber a l’emperador les peticions dels demandants i retornava a aquests la voluntat de l’emperador. Els romans anomenen “referendari” el qui ocupa aquest càrrec. Doncs bé, aquells que encara no es veien privats de tot el de casa seva, enterraven els membres de la família, cadascú els seus. Teodor, amb els diners del tresor imperial i fins i tot posant-n’hi de la pròpia butxaca, sepultava els cossos dels qui no tenien ningú que se n’ocupés. Quan es va arribar al punt que totes les tombes existents estaven plenes de cadàvers, van cavar tots els racons al voltant de la ciutat, un per un, i hi anaven posant els qui morien, tal com li era possible a cadascú, i després se n’allunyaven. Al final, els qui cavaven ja no donaven l’abast per la quantitat de difunts, de manera que pujaren a les torres de les muralles de Sicas i allà enfonsaren els terrats, i hi van amuntegar de qualsevol manera i sense cap ordre els cossos, i quan les torres estigueren atapeïdes de cadàvers, les van tornar a tapar amb els terrats. Des d’aleshores, s’escampà per tota la ciutat, per l’aire, una pudor que encara turmentava més els habitants, sobretot quan el vent bufava des d’aquella direcció.

En aquella època quedaren relegats tots els rituals funeraris. No hi havia cap seguici que acompanyés els difunts, com era costum, ni cap cant fúnebre, sinó que n’hi havia prou que una persona portés el mort a coll fins arribar als barris costaners, on llençava el mort, i els cadàvers, amuntegats en barques, eren enduts a qualsevol lloc. Llavors, els qui havien estat partidaris de les diverses faccions van abandonar els retrets mutus i es van ocupar, plegats, dels deures piadosos envers els morts. Ells personalment portaven els cadàvers dels qui no els eren coneguts i els enterraven. Fins i tot aquells que abans es lliuraven a accions baixes i malvades van abandonar, en la vida diària, tota malvestat per dedicar-se amb tota cura a la pietat, no pas perquè haguessin après saviesa de cop i volta ni perquè s’haguessin tornat de sobte amants de la virtut, ja que tot el que en els homes està establert per naturalesa o per una llarga pràctica és impossible que canviï tan fàcilment, llevat que sigui per inspiració de Déu, sinó perquè, llavors, per dir-ho així, tots estaven espantats pel que passava, convençuts que moririen d’un moment a l’altre i, evidentment, la necessitat imperiosa els feia aprendre en un instant el que era l’honradesa. El cert és que, tan bon punt es van veure lliures de la malaltia i es pensaren que ja estaven salvats i segurs perquè la malura s’havia traslladat a d’altres regions, van tornar a experimentar un canvi immediat de voluntat cap a pitjor i, més encara que abans, van donar mostres de la volubilitat del comportament i es van superar a si mateixos en maldat i en qualsevol altra mena de delicte. Hom podia ben afirmar sense mentir que aquesta malaltia, per atzar o per qualsevol altra providència, va triar els més perversos i els deixà lliures, però això no es va demostrar fins un temps després.

Aquells dies semblava que no era gens fàcil veure ningú als llocs públics, almenys a Bizanci, sinó tots els que resultava que estaven sans es quedaven a casa, tenint cura dels malalts o plorant els morts. Si per atzar hom es topava amb un vianant és que portava un cadàver. Les activitats van cessar i els artesans abandonaren totes les ocupacions i les feines que duien entre mans. Així, en una ciutat que desbordava bons productes, la gana s’escampava arreu. Semblava molt difícil obtenir pa o qualsevol altre aliment, de manera que, per a alguns malalts, el desenllaç final de la vida fou sense cap dubte prematur, a causa de la manca d’articles de primera necessitat. En resum, era gairebé impossible veure ningú a Bizanci vestit d’uniforme oficial, sobretot quan l’emperador va emmalaltir, perquè també ell va tenir un tumor a l’engonal, i en la ciutat que tenia la sobirania sobre tot l’imperi romà tothom es quedava tranquil a casa amb roba qualsevol, com a simples particulars.

Això fou el que passà a Bizanci i a la resta del món romà quant a la pesta, que també va caure sobre el territori persa i sobre la resta de pobles bàrbars.

Traducció del llatí: Montserrat Camps Gaset