Editorial by Vicent Partal, "This isn't just revenge: it's oppression" (29 JUL 2020)

English translation of an article by Vicent Partal, director of Vilaweb (with his permission), "No és venjança i prou: és opressió". It comments on the latest measures against the rights of the convicted Catalan political prisoners.

Click to read the whole post, if need be.

Source: https://www.vilaweb.cat/noticies/no-es-venjanca-nomes-es-opressio/

 

This isn't just revenge: it's oppression

It is not a matter of kings or republics, nor of progressives versus conservatives: it is Catalonia, the Catalan Countries, against Spain. Or of permanent arbitrariness and constant and limitless aggression, like what sent the [Catalan political] prisoners back to prison yesterday.

 28 JULY 2020 

The withdrawal of the third degree status of the political prisoners has made a deep impression. Faced with this new episode, I think there are too many arguments and I don't even know if there are any obvious things to point out. The first is that none of these people should be in prison. Another is that that the third degree status is a penitentiary right that all prisoners have, it is not a privilege, let alone a concession.  And the comparison between the treatment the Catalan political prisoners received yesterday with that of the policemen who killed fifteen people in the Tarajal (north Africa), and that of the ultra Spanish nationalist Blanquerna people a few days earlier, is a scandal.

To insist on all this is a waste of time, because appealing with moral arguments to those who act as oppressors has been shown to be useless over history. The key to all this is not on their side but on ours.

In this context, it is relevant and very clarifying that it is the prosecution, not a judge, who is pressing for the decision to send the political prisoners back to their cells; for the prosecution is organically accountable to the Spanish government and the prosecutor general is a member of the PSOE and became a minister of the government that ERC and PDECat favoured with their vote during the motion of censure against Mariano Rajoy.

On that day, May 30, 2018, I wrote in this editorial column that I could not for the life of me understand why, in return for nothing, the pro-independence parties put Pedro Sánchez in government, instead of devoting themselves to sowing chaos in Spain. I had a great sense of loneliness, but I also thought that time, which has always seemed to me to be a great political engine, would end up imposing the logic of a situation that is obvious and that many did not see then and that more and more people may see better today.

And what is it that is obvious to me? That Catalans are living in a situation of national oppression. No subterfuges or halftones. And also, that only from the recognition that this is so will we be able to get out of it: eventually we will be able to put things right.

Perhaps what this perspective has given me is the fact that I have been fortunate enough to experience, as a journalist, various processes of national liberation over the years. I keep in touch with good friends in some of these countries that are today undisputed members of the European Union, some of them political figures who played a key role in the days of their own independence. These are people who, for that very reason, look forward to our liberation process. And they are, therefore, an excellent contrast to everything we do. I remember a conversation with one of them, who telephoned me in bewilderment to see that part of the government that had proclaimed independence was voluntarily surrendering to Spanish justice. ‘But are you a nation or a province?’, he said to me, before setting an example for himself: ‘Can you imagine where we would be today if I had surrendered, after proclaiming independence?’

Since that October 27, 2017, the Catalan political independence movement, under an active  regime of terror, has committed many errors, among which putting Pedro Sanchez in the Spanish government is one of the most serious, from my point  of view. Basically, because it has only served to let Europe relax and think that the Catalan problem had already been solved. But I am only a journalist, an analyst if you want to call me that, and so what I say I always say respectfully towards those who are in politics. I know that at that time their vision was different from mine, because they were sure that a progressive Spanish government would deal with the Catalan problem in a different way than a conservative Spanish government. But I suppose that now they must be rather unconvinced - or not at all - that this will be the case. And so I expect and call for changes.

For the people, the street, have endured totally incomprehensible situations and have shown a unique strength, which is the guarantee of being able to win, and remain prepared and tense. And perhaps, finally, the time has come for the political class to stop being guided by theories of dubious intellectual coherence and to look at reality face to face: we are a nation, and it is because we are a nation that we are suffering from national oppression. And, just like anywhere in the world, there is no other way out of this than to stand up to, to confront, the nation that is oppressing us.... and to achieve independence. It is not a matter of kings or republics, nor of progressives versus conservatives: it is Catalonia, the Catalan Countries, against Spain. Or of permanent arbitrariness and constant and limitless aggression, like what sent the [Catalan political] prisoners back to prison yesterday.

...ooo000ooo...

No és venjança i prou: és opressió

«No és una cosa de reis o repúbliques, ni de progressistes contra conservadors: s Catalunya contra Espanya. O l'arbitrarietat permanent i l'agressió constant i sense límits, aquesta que ahir va fer tornar els presos a la presó»

28.07.2020  21:50

La retirada del tercer grau als presos polítics ha causat una impressió profunda. Davant aquest nou episodi, crec que sobren els arguments i ja no sé ni tan sols si cal remarcar algunes obvietats. La primera, que cap d’aquestes persones no hauria de ser a la presó. Però també que el tercer grau és un dret penitenciari que tenen tots els presos, no és cap benefici ni encara menys cap concessió. I que és un escàndol la comparativa entre el tracte als presos polítics catalans i el que rebien ahir mateix els guàrdies civils que van matar quinze persones al Tarajal i el dels ultres nacionalistes espanyols de fa pocs dies a Blanquerna.

Insistir en tot plegat és una pèrdua de temps, perquè apel·lar amb arguments morals amb qui actua com a opressor, s’ha vist al llarg de la història que és inútil. La clau de tot plegat no és al seu costat sinó al nostre.

En aquest sentit, és rellevant i molt clarificador el fet que siga la fiscalia, no pas un jutge, qui força la decisió del retorn dels presos polítics a les cel·les. Perquè la fiscalia depèn orgànicament del govern espanyol i la fiscal general és membre del PSOE i ministra del govern que ERC i el PDECat van propiciar amb el seu vot durant la moció de censura a Mariano Rajoy.

Aquell dia, el 30 de maig de 2018, vaig escriure en aquesta columna editorial que no podia entendre de cap manera per quina raó, a canvi de res, els partits independentistes posaven en el govern Pedro Sánchez, en compte de dedicar-se a sembrar el caos a Espanya. Vaig tenir una gran sensació de solitud, però també vaig pensar que el temps, que sempre m’ha semblat que és un gran motor polític, acabaria imposant la lògica d’una situació que és evident i que molts aleshores no veien i avui potser es veu més bé, cada vegada per més gent.

I què és això que per a mi és evident? Que els catalans vivim una situació d’opressió nacional. Sense subterfugis ni mitges tintes. I que només des del reconeixement que això és així podrem sortir-nos-en, eventualment, podrem posar-hi remei.

Potser el fet que m’ha donat aquesta perspectiva és haver tingut la sort de viure, treballant com a periodista, diversos processos d’alliberament nacional al llarg dels anys. Mantinc el contacte amb bons amics en algun d’aquests països que avui són membres indiscutits de la Unió Europea, alguns d’ells, personalitats polítiques que van tenir un paper clau els dies de la seua pròpia independència. Són gent que, per això mateix, veuen amb molta il·lusió el nostre procés d’alliberament. I són, per tant, un contrast excel·lent per a cada cosa que fem nosaltres. Recorde una conversa amb un d’ells, que em va telefonar desconcertat havent vist que una part del govern que havia proclamat la independència es lliurava voluntàriament a la justícia espanyola. ‘Però vosaltres sou una nació o una província?’, em va dir, abans de posar-se ell mateix com a exemple: ‘T’imagines on seríem avui si jo m’hagués lliurat, després d’haver proclamat la independència?’

Des d’aquell 27 d’octubre de 2017, els polítics independentistes catalans, sotmesos a un actiu règim de terror, ha comès molts errors, de tots els quals posar Pedro Sánchez en el govern espanyol és un dels més greus, des del meu punt de vista. Bàsicament, perquè només ha servit perquè Europa es relaxe i es pense que el problema català ja s’ha resolt. Però jo només sóc un periodista, un analista si ho voleu dir així, i per tant, allò que dic ho dic sempre amb respecte envers els qui fan la política. Sé que en aquell moment la seua visió era diferent de la meua, perquè ells estaven segurs que un govern progressista espanyol encararia el problema català d’una manera diferent de com ho feia un govern conservador espanyol. Però supose que ara ja en deuen estar ben poc convençuts o gens, que això serà així. I, per tant, espere i demane canvis.

Perquè la gent, el carrer, ha aguantat a la perfecció situacions poc comprensibles i ha demostrat una fortalesa única, que és la garantia de poder guanyar, i continua preparada i tensada. I potser, finalment, ha arribat l’hora que la classe política deixe de guiar-se per teories de dubtosa coherència intel·lectual i mire la realitat cara a cara: nosaltres som una nació, és perquè som una nació que patim una opressió nacional i, com a tot arreu del món, per a això no hi ha cap més eixida que l’enfrontament, la confrontació, amb la nació que ens oprimeix. I aconseguir la independència. No és una cosa de reis o repúbliques, ni de progressistes contra conservadors: és Catalunya, els Països Catalans, contra Espanya. O l’arbitrarietat permanent i l’agressió constant i sense límits, aquesta que ahir va fer tornar els presos a la presó.