Here is an English translation of an article written by Prof. Joan J. Queralt on the recently snubbed efforts by Spanish courts to have Catalan Ministers Comín, Serret and Puig extradited from Belgium. The English translation is by M.S.
Joan J. Queralt
Barcelona.
Wednesday, 16 May 2018
Brussels closes the door. More exactly, it is the Brussels public prosecutor who has closed the door on delivering to the Spanish courts ministers Comín, Serret and Puig.
In a document in perfect, clear and informative Spanish, far from the usual Baroque contorted prose of the Iberian judiciary, which the Supreme court (SC) cultivates with special zeal - as if there was a Nobel literature prize for frequently inintel·ligible legalese, the Brussels public prosecutor has claimed before the competent court of the Kingdom of Belgium that the EAW issued by the SC investigating judge cannot be complied with.
The reason: it does not correspond with current regulations. Or to put it another way, and stated with all the professional courtesy that can be mustered: the request of the court, housed in Las Salesas in Madrid, does not conform to the legal provisions of the EAW.
This is not, in my view and as has been hastily noted, on grounds of defective form. We are faced with a lack of procedural substance, that, despite being open to be put right, has not been, in spite of requests for details issued for this purpose by the Belgian prosecution. This prosecution, as is frequent in comparative law, has a government dependency, limited, but dependency nevertheless.
What has happened for the relevant public prosecutor to say that the Spanish request cannot be supported? For a simple reason: the EAW, as the European Court of Justice in Luxembourg has declared extensively, is not an autonomous provision, but means the implementation of pre-existing arrest warrant (the underlying order, it is called) in the country of origin. In short, a prior national detention order is needed first, and then, if necessary, as an extension of this, an EAW can be issued.
This is the story:
1) The judge of the Central Investigation Court No. 3 of the National Court issued an EAW detention order for, among others, those now in exile in Brussels, dated 3 November 2017, and this order was based on five crimes. This order was withdrawn by the investigator on 5 December. On 23 March, he concluded the Summary with the formal Indictment, revived the EAW again, but now for only three offences. However, the factual substrate is broader than in the previous warrant and has several legal qualifications, i.e, a new EAW has been issued.
2) According to the jurisprudence of Luxembourg the EAW is not an autonomous judicial resolution, for it requires the prior existence of an arrest warrant in the country that issues it, that is, what is legally known as an underlying security. That is, as the Belgian prosecution emphasize, unless there is a prior National arrest warrant, in this case in Spain, the EAW lacks a basis.
3) The Belgian prosecutors pointed out this absence to the Investigating judge and he, in short, indicates that the facts and qualifications are different from those established by the National Court and that the new state of the matter is in the formal Indictment.
This has been up to now the chain of procedural events. Given the same movie of the facts, the Brussels prosecutor sees no reason to proceed to the extradition, because there is no prior Spanish arrest warrant issued by the Supreme Court Investigating judge.
Why was it the Supreme Court Investigating judge that had to issue it? The reason is very simple: the arrest warrant - and the subsequent EAW issued by the National Court - was for five crimes and some particular deeds. Secondly the EAW is withdrawn. Thirdly, the indictment is for three offences: against two Ministers for disobedience and misuse of public funds and against a third one for misuse of public funds and rebellion: nothing to do with the facts, claims and qualifications stated by the National Court.
Finally, the Supreme Court Investigating judge answered the Belgian court that the formal indictment serves as an arrest warrant, which obviously, is neither true nor accepted by Brussels. The prosecutor of the capital of Europe concludes: "In the absence of a National underlying security (correct), this European arrest warrant has to be considered to be irregular and, therefore, the procedure has to be defined as without an object".
Out of ignorance or arrogance, the Spanish courts have lost a decisive battle on the European front, that undoubtedly will have an impact on the procedures for the delivery of defendants that have been opened in Scotland, Germany and Switzerland.
In addition, there has been an important outcome for the building of Europe: the freedom of people subjected to a criminal procedure has to be guaranteed to the millimetre, without shortcuts or twists. Without personal freedom in the face of the punitive power of the states, there is no citizens' freedom. This is a lesson that the public authorities have to learn and practise as if their lives depended on it. One needs to ask oneself, however, why they don't have so until now, if we share, as Europeans, the same basic regulatory framework.
Aquest marc normatiu bàsic no permet anomalies, ni excepcions ni extravagàncies com perseguir ciutadans per delictes que només existeixen en la ment dels seus perseguidors. Perseguidors, això sí, dotats de poder. Tanmateix és dubtós que els poders perseguidors n’extreguin les conseqüències democràtiques i legals evidents de la jornada d’avui.
This basic regulatory framework does not allow anomalies, exceptions or extravagant acts such as pursuing citizens for offences that exist only in the mind of their pursuers. Pursuers, to be sure, endowed with power. However, it is doubtful whether the pursuing powers will learn from today's obvious democratic and legal consequences.
Once again, Brussels is the Grand Place of Europe.
Why was it the Supreme Court Investigating judge that had to issue it? The reason is very simple: the arrest warrant - and the subsequent EAW issued by the National Court - was for five crimes and some particular deeds. Secondly the EAW is withdrawn. Thirdly, the indictment is for three offences: against two Ministers for disobedience and misuse of public funds and against a third one for misuse of public funds and rebellion: nothing to do with the facts, claims and qualifications stated by the National Court.
Finally, the Supreme Court Investigating judge answered the Belgian court that the formal indictment serves as an arrest warrant, which obviously, is neither true nor accepted by Brussels. The prosecutor of the capital of Europe concludes: "In the absence of a National underlying security (correct), this European arrest warrant has to be considered to be irregular and, therefore, the procedure has to be defined as without an object".
Out of ignorance or arrogance, the Spanish courts have lost a decisive battle on the European front, that undoubtedly will have an impact on the procedures for the delivery of defendants that have been opened in Scotland, Germany and Switzerland.
In addition, there has been an important outcome for the building of Europe: the freedom of people subjected to a criminal procedure has to be guaranteed to the millimetre, without shortcuts or twists. Without personal freedom in the face of the punitive power of the states, there is no citizens' freedom. This is a lesson that the public authorities have to learn and practise as if their lives depended on it. One needs to ask oneself, however, why they don't have so until now, if we share, as Europeans, the same basic regulatory framework.
Aquest marc normatiu bàsic no permet anomalies, ni excepcions ni extravagàncies com perseguir ciutadans per delictes que només existeixen en la ment dels seus perseguidors. Perseguidors, això sí, dotats de poder. Tanmateix és dubtós que els poders perseguidors n’extreguin les conseqüències democràtiques i legals evidents de la jornada d’avui.
This basic regulatory framework does not allow anomalies, exceptions or extravagant acts such as pursuing citizens for offences that exist only in the mind of their pursuers. Pursuers, to be sure, endowed with power. However, it is doubtful whether the pursuing powers will learn from today's obvious democratic and legal consequences.
Once again, Brussels is the Grand Place of Europe.
...ooo&&&ooo...
Original:
[ Vegeu també cronologia de l'euroordre:
https://www.elnacional.cat/ca/politica/cronologia-fracas-euroordre-pablo-llarena_268893_102_amp.html ]
https://www.elnacional.cat/ca/politica/cronologia-fracas-euroordre-pablo-llarena_268893_102_amp.html ]
Brussel·les tanca la porta
Joan J. Queralt
Barcelona.
Dimecres, 16 de maig de 2018
Brussel·les tanca la porta. Més exactament, el ministeri fiscal de Brussel·les és qui ha tancat la porta al lliurament a la justícia espanyola dels consellers Comín, Serret i Puig.
En un escrit en un castellà perfecte, clar i didàctic, lluny dels retorciments barrocs de l’habitual prosa judicial ibèrica, que el Tribunal Suprem (TS) cultiva amb especial zel —com si hi hagués un Nobel de Literatura jurídica sovint inintel·ligible—, el ministeri públic de Brussel·les ha postulat davant el tribunal competent del Regne dels Belgues que no pot fer valer l'euroordre emesa per l’instructor del TS.
La raó: no es correspon amb la normativa vigent. O el que és el mateix, dit amb tota la cortesia professional que es vulgui: la petició de l’òrgan judicial, que rau a Las Salesas de Madrid, no s'ajusta a les previsions legals de l’euroordre.
No es tracta, a parer meu, com, amb certa precipitació s’ha dit, d’un defecte de forma. Som davant d’una manca de substància processal, que, tot i haver-se pogut corregir, no ho ha estat, malgrat les peticions de precisions a l’efecte emeses per la fiscalia belga. Fiscalia, que, com sovinteja al dret comparat, té una dependència governamental, limitada, però dependència al cap i la fi.
Què ha succeït perquè el ministeri públic requerit digui que no pot sustentar la petició espanyola? Doncs una cosa ben senzilla: l’euroordre, tal com té declarada a bastament la justícia europea, el Tribunal de Luxemburg, no és una disposició autònoma, sinó que suposa l’execució d’una ordre de detenció (títol subjacent se'n diu) preexistent en el país d’origen. Cal, en definitiva, haver dictat una ordre prèvia de detenció nacional i dictar després, si cal, com a extensió d'aquesta, una euroordre.
Aquesta és la història:
1) La jutgessa central d’instrucció número 3 de l'Audiència Nacional va emetre una euroordre de detenció contra, entre altres, els ara exiliats a Brussel·les, amb data de 3 de novembre del 2017, ordre que es basa en cinc delictes. Aquesta ordre es va retirar per l’instructor del TS el 5 de desembre següent. El 23 de març proppassat, conclòs el sumari amb la interlocutòria de processament, es va tornar a reactivar l'euroordre, però ara només per tres delictes. Tanmateix, el substrat fàctic és més ampli que l’anterior i amb diverses qualificacions jurídiques, és a dir, es dicta una nova euroordre.
2) D’acord a la jurisprudència de Luxemburg l’euroordre no és una disposició judicial autònoma, sinó que requereix l’existència prèvia d’una ordre de detenció del país que la requereix, el que jurídicament s'anomena un títol subjacent. És a dir, tal com emfatitza la fiscalia belga, si no hi ha ordre de detenció nacional prèvia, en aquest cas a Espanya, l’euroordre està òrfena de base.
3) Aquesta absència, la fiscalia belga la va posar de manifest a l’instructor del TS i aquest, en síntesi, assenyala que els fets i qualificacions són diversos als establerts per l’Audiència Nacional i que el nou estat de la qüestió es troba a la interlocutòria de processament.
Fins aquí la cadena de fets processals. Davant aquesta mateixa pel·lícula de fets, el fiscal de Brussel·les no veu raó per procedir a l'extradició, perquè no existeix una ordre prèvia de detenció espanyola emesa per l’instructor del TS.
Per què ho havia de fer l’instructor del TS? La raó és molt simple: l’ordre de detenció —i subsegüent euroordre de l’Audiència Nacional— era per cinc delictes i uns fets determinats. L'euroordre, en segon lloc, es retira. En tercer lloc, el processament ho és per tres delictes: contra dos consellers per desobediència i malversació i contra un tercer per malversació i rebel·lió; res a veure amb els fets, imputacions i qualificacions de l’Audiència Nacional.
Finalment, l’instructor del TS respon a la justícia belga que l’ordre de processament val com a ordre de detenció, la qual cosa, òbviament, ni és certa ni és acceptada per Brussel·les. Conclou la fiscalia de la capital d’Europa: “En absència d’un títol nacional subjacent (correcte), la present ordre de detenció europea ha de ser considerada irregular i, per tant, el procediment ha de ser considerat sense objecte”.
Per ignorància o supèrbia, la justícia espanyola ha perdut una batalla decisiva en el front europeu, que, indubtablement tindrà repercussions sobre els processos de lliurament d’imputats oberts a Escòcia, Alemanya i Suïssa.
A més, s’ha produït un fet important per a la construcció europea: la llibertat de les persones sotmeses a un procediment penal ha d’estar garantida al mil·límetre, sense dreceres ni giragonses. Sense llibertat personal davant el poder punitiu dels estats, no hi ha llibertat ciutadana. Aquesta és una lliçó que els poders públics han d’aprendre i practicar-la com si els hi anés la vida. Cal, però, demanar-se, per què no ho han fet fins ara, si compartim, com europeus, el mateix marc normatiu bàsic.
Aquest marc normatiu bàsic no permet anomalies, ni excepcions ni extravagàncies com perseguir ciutadans per delictes que només existeixen en la ment dels seus perseguidors. Perseguidors, això sí, dotats de poder. Tanmateix és dubtós que els poders perseguidors n’extreguin les conseqüències democràtiques i legals evidents de la jornada d’avui.
Brussel·les, un cop més, és la Grand Place d’Europa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada