Article by Odei A.-Etxearte in Vilaweb on the virtual impossibility of a legal referendum on Catalan self-determination, given the restrictive case-law of the Spanish Constitutional Court. I hope she authorizes this English translation (by M.S.)
Click here 
if need be to access the whole text.
The Viver report and the seventeen knocks on the door: the impasse of the agreed referendum
The jurisprudence of the TC complicates the ways to convey an agreed vote if not with a previous reform of the constitution, as warned by Viver and Pi-Sunyer
By: Odei A.-Etxearte
17.09.2021 21:50
The president of the Generalitat is convinced that the achievement of an agreed referendum is a matter of political will and not a problem of a lack of fit in the Spanish constitution, as has been repeatedly argued in Madrid. Speaking to The New York Times, Pere Aragonès said he wanted to explore the possibility of creating regulations in Spain that would allow the legalization of an independence referendum. Presidency office sources point out that Aragonés reaffirms the thesis that it is a viable vote and, on the possibility that he may want to promote an initiative to again call for the referendum in Madrid, they say that all initiatives considered appropriate will go "in parallel to the negotiation process" opened at the dialogue table. The agreement between ERC and the PSOE for the investiture of Pedro Sánchez, in which they agreed on the main features of the table, laid down that the agreements would be subject to democratic validation through consultation with the citizens of Catalonia, in accordance with the mechanisms “foreseen or foreseeable” within the framework of the legal-political system. In other words, an indent was added to accommodate a possible reform. Despite this, after meeting with Aragonés, Pedro Sánchez stated at the Palau de la Generalitat that sovereignty is Spain's, forgetting the literal text of the pact: "We live together and have to decide together. What Spain is to be will have to be decided by all Spaniards, not a part."
The independence and sovereignty movement have repeatedly called for a referendum agreed inside the Spanish institutions. In 2016, a year before October 1 [the 2017 self-determination referendum], JxSí [Junts pel Sí political party] insisted that the request for an agreed consultation had been rejected seventeen times in recent years and, in their electoral program for the 26-J [2016 general] election, ERC counted sixteen. This count included a number of ERC proposals in the Spanish Congress, including a joint bill with BNG, Amaiur and IU-ICV, and a number of written and verbal pronouncements by Mariano Rajoy against the referendum to both Artur Mas and Carles Puigdemont. But the most significant request was in April 2014, before the 9-N [9 November] participatory process, when the Parliament of Catalonia delegation consisting of Jordi Turull, Marta Rovira and Joan Herrera defended in the Spanish Congress a proposal for an organic law for the delegation of this power to call, through article 150.2 of the Constitution. It was rejected by 47 votes in favour, 299 against and one abstention, and was the final door slam to the demand for an agreed consultation. Despite this, the will of the pro-independence parties to force an agreed referendum never faded and, in fact, some leaders argue that the 1-O was intended to force a vote agreed with the Spanish state, as the secretary general of JxCat, Jordi Sànchez, wrote in a controversial article in the Ara newspaper.
An agreed referendum: the legal avenues
What legal avenues are there to accommodate an agreed referendum? ERC, in their programme for the Spanish 10-N [2019 general] election, defended forcing the Spanish state to allow a referendum on self-determination on account of its having ratified the UN International Covenant of Civil and Political Rights. They also recalled that Article 92 of the Spanish Constitution regulates the possibility of convening a consultative referendum on "political decisions of special importance", at the initiative of the Spanish Primer Minister and with the authorization of Congress. This option has only been applied for the referenda on NATO and the European Constitution. They also pointed out that article 149 of the Constitution stipulates that the convening of popular consultations by referendum requires the prior authorization of the Spanish state, for which it has exclusive powers.
The pro-sovereignty parties explored the legislative margin of the Parliament in 2014, relying on the Statute [of Autonomy], with the law of non-referendum popular consultations, under which the 9-N [poll] was convened, which ended up being challenged, suspended and cut back by the Constitutional Court. In 2010, the law of popular consultations through a referendum was adopted, which required the authorization of the Spanish state, and which also ended up being struck down by the Constitutional Court in 2017. Before the Spanish Constitutional Court annulled it, it was one of the possible paths for a referendum. It was included, for example, in a report commissioned by Puigdemont in 2016 from the Institut d’Estudis de l’Autogovern, entitled “Un referèndum acordat
sobre la independència de Catalunya: algunes claus jurídiques per a una
hipotètica negociació política” (“An agreed referendum on the independence of Catalonia: some legal keys to a hypothetical political negotiation”). The report warned that it would be the "simplest way, but the most exposed to the control of constitutionality", and then it was clear that the jurisprudence of the Constitutional Court held that the Generalitat had no powers to regulate the referendum.
The forecast of the report was fulfilled and the Spanish Constitutional Court struck down the regulation of a regional referendum because it considered that it violated the Spanish constitution. But that report also pointed to other avenues, in addition to constitutional reform, which is politically very complicated. Specifically, it included the convening of an agreed vote on the basis of Article 92.1 of the Constitution, which would not require additional regulation despite a section of the doctrine considering that it was a route that did not respect the Constitution and might end up being challenged before the Constitutional Court. A reform of the organic law on referendum modalities could also be undertaken, complemented by an organic law on transfer or delegation that would allow it to be deployed and convened by the Generalitat. This path, beyond the political difficulties, "would give deliberate and reinforced legal coverage to the referendum", according to the study signed by Carles Viver and Pi-Sunyer, which does not fail to warn of the importance of the "stumbling-block" that the jurisprudence entails, even were the Spanish state to decide to agree to a referendum.
The trap of the Constitutional Court
"The very debatable, but repeated, consolidated and unanimous jurisprudence of the Constitutional Court", the study warns, "does not allow the constituted powers - including those of the Spanish state - to consult the public on those important elements decided by the constituent power". And that includes independence or self-determination referendums. It therefore argues that a constitutional reform prior to the referendum would be needed, with the complications and "dangers" of being blocked that stating it would entail, even if the non-reinforceded reform of Article 167 of the Constitution were to be agreed upon. Moreover, the report concludes that there can be no guarantee that the convening of the agreed referendum would not reach the Constitutional Court or that the Constitutional Court will relax its jurisprudence. At this point, it warned that we should be alert that the Spanish strategy would not be to show willingness to agree and grant a referendum, with the underlying strategy that the Constitutional Court would end up blocking it. This strategy, it added, would be linked to the repeated Spanish narrative that it is legally impossible to call a referendum. In the current political framework, even if the PSOE were to agree to agree on one, which it has repeatedly denied, the danger of the Constitutional Court would remain, since the PP and Vox - at the very lesst - would foreseeably resort to it, despite the fact that only the Spanish government has the power to request its automatic suspension.
A few months after writing this report, Viver argued that the Constitutional Court’s rulings make a prior reform of the Spanish Constitution essential for [a referendum] to be convened. And at this point, in an appearance in parliament, he concluded: "I find it more difficult for us to hold a referendum before the constitution is reformed, than for us to be able to hold independence". He was in favour of trying the reform, but if it was not possible, he argued that historical experience proved this: "When there is a blockage, politics displaces the law and a new constitutional order has to be be built immediately."
...ooo000ooo...
L’informe de Viver i els disset cops de porta: l’atzucac del referèndum pactat
La jurisprudència del TC complica les vies per a vehicular una votació pactada si no és amb una reforma prèvia de la constitució, segons que va advertir Viver i Pi-Sunyer
Per: Odei A.-Etxearte
17.09.2021 21:50
El president de la Generalitat està convençut que l’assoliment d’un referèndum acordat és una qüestió de voluntat política i no un problema de falta d’encaix a la constitució espanyola, com s’ha esgrimit repetidament a Madrid. En declaracions al diari The New York Times, Pere Aragonès va dir que volia explorar la possibilitat de crear una normativa a l’estat espanyol que permetés de legalitzar un referèndum d’independència. Fonts de la Presidència apunten que Aragonès es reafirma en la tesi que és una votació viable i, sobre la possibilitat que vulgui impulsar una iniciativa per a tornar a reclamar el referèndum a Madrid, diuen que totes les iniciatives que es considerin oportunes aniran “en paral·lel al procés de negociació” obert a la taula de diàleg. El pacte entre ERC i el PSOE per a la investidura de Pedro Sánchez, en què van acordar les parets mestres de la taula, establia que els acords serien sotmesos a validació democràtica a través de consulta a la ciutadania de Catalunya, d’acord amb els mecanismes “prevists o que puguin preveure’s” en el marc del sistema jurídico-polític. És a dir, que s’hi afegia un incís per a encabir-hi una possible reforma. Malgrat això, després de reunir-se amb Aragonès, Pedro Sánchez va afirmar al Palau de la Generalitat que la sobirania és espanyola, oblidant la literalitat del pacte: “Vivim junts i hem de decidir junts. Allò que sigui d’Espanya ho haurem de decidir tots els espanyols, no una part.”
L’independentisme i el sobiranisme han reclamat repetidament un referèndum acordat a les institucions espanyoles. El 2016, un any abans de l’1-O, JxSí insistia que la petició d’una consulta acordada havia rebut disset cops de porta els darrers anys i, en el programa electoral de les eleccions del 26-J, ERC en comptava setze. Aquest recompte incloïa unes quantes propostes d’ERC al congrés espanyol, entre més una proposició de llei conjunta amb el BNG, Amaiur i IU-ICV, i uns quants pronunciaments per carta i verbals de Mariano Rajoy contra el referèndum tant a Artur Mas com a Carles Puigdemont. Però la petició més significativa va ser l’abril del 2014, abans del procés participatiu del 9-N, quan la delegació del Parlament de Catalunya formada per Jordi Turull, Marta Rovira i Joan Herrera va defensar al congrés espanyol una proposició de llei orgànica per a la delegació de la competència per a la convocatòria a través de l’article 150.2 de la constitució. Va ser refusada per 47 vots a favor, 299 en contra i una abstenció, i va ser el cop de porta definitiu a la reivindicació d’una consulta pactada. Malgrat això, la voluntat dels partits independentistes de forçar un referèndum acordat no es va esvair mai i, de fet, alguns dirigents sostenen que l’1-O pretenia forçar una votació acordada amb l’estat espanyol, tal com va escriure el secretari general de JxCat, Jordi Sànchez, en un polèmic article a l’Ara.
Un referèndum acordat: les vies legals
Quines vies legals hi ha per a encabir un referèndum pactat? ERC, en el programa de les eleccions espanyoles del 10-N, defensava que l’estat espanyol estaria obligat a permetre un referèndum d’autodeterminació pel fet d’haver ratificat la Carta de Drets Civils i Polítics de les Nacions Unides. A més, recorda que l’article 92 de la constitució espanyola regula la possibilitat de convocar un referèndum consultiu sobre “decisions polítiques d’especial transcendència”, a iniciativa del president del govern espanyol i amb l’autorització del congrés. Una opció que tan sols s’ha aplicat amb els referèndums de l’OTAN i de la constitució europea. També assenyalava que l’article 149 de la constitució fixa que la convocatòria de consultes populars per via de referèndum requereix l’autorització de prèvia de l’estat espanyol, que en té la competència exclusiva.
Els partits sobiranistes van explorar el marge legislatiu del parlament el 2014, emparant-se en l’estatut, amb la llei de consultes populars no referendàries, a partir de la qual es va convocar el 9-N, que va acabar impugnada, suspesa i retallada pel Tribunal Constitucional. El 2010 es va aprovar la llei de consultes populars per via de referèndum, que requerien l’autorització de l’estat espanyol, i que també va acabar tombada pel TC el 2017. Abans de l’anul·lació del Tribunal Constitucional espanyol, era un dels camins possibles per a un referèndum. Era recollit, per exemple, en un informe encarregat per Puigdemont el 2016 a l’Institut d’Estudis de l’Autogovern, titulat “Un referèndum acordat sobre la independència de Catalunya: algunes claus jurídiques per a una hipotètica negociació política”. L’informe ja advertia que seria la via “més simple, però la més exposada al control de constitucionalitat”, i llavors ja es veia clar que la jurisprudència del TC sostenia que la Generalitat no tenia competència per a regular el referèndum.
Es van complir les previsions de l’informe i el Constitucional espanyol va anul·lar la regulació d’un referèndum d’àmbit autonòmic perquè considerava que vulnera la constitució espanyola. Però aquell informe assenyalava igualment unes altres vies, a més de la reforma constitucional, políticament molt complicada. En concret, incloïa la convocatòria d’una votació acordada a partir de l’article 92.1 de la constitució, que no necessitaria una regulació addicional malgrat que un sector de la doctrina considerava que era una via que no respectava la constitució i podria acabar impugnada al TC. També es podria emprendre una reforma de la llei orgànica de modalitats de referèndum, complementada per una llei orgànica de transferència o delegació que en permetés el desplegament i la convocatòria a la Generalitat. Aquest camí, més enllà de les dificultats polítiques, “donaria una cobertura legal expressa i agreujada al referèndum”, d’acord amb l’estudi signat per Carles Viver i Pi-Sunyer, que no deixa d’avisar de la importància de l'”escull” que implica la jurisprudència encara que l’estat espanyol s’avingués a acordar un referèndum.
El parany del TC
“La jurisprudència molt discutible, però reiterada, consolidada i unànime del TC –adverteix l’estudi– no permet que els poders constituïts –inclosos els de l’estat espanyol– puguin consultar a la ciutadania sobre aquells elements importants decidits pel poder constituent.” I això inclou els referèndums d’independència o d’autodeterminació. Per això defensa que caldria una reforma constitucional prèvia al referèndum, amb les complicacions i els “perills” de blocatge que implicaria començar-la, fins i tot en el cas que s’acordés aplicar la reforma no agreujada de l’article 167 de la constitució. És més, l’informe conclou que no es pot garantir que la convocatòria del referèndum pactat no arribés al TC ni que aquest relaxés la seva jurisprudència. En aquest punt, advertia que caldria estar alerta que l’estratègia espanyola no consistís a mostrar-se disposats a acordar i concedir un referèndum amb l’estratègia de fons que el TC l’acabés blocant. Una estratègia que, segons que afegeix, lligaria amb el discurs espanyol reiterat que és impossible jurídicament de convocar un referèndum. En el marc polític actual, encara que el PSOE s’avingués a acordar-ne un, cosa que ha negat reiteradament, el perill del TC es mantindria, atès que previsiblement, i pel cap baix, el PP i Vox el recorrerien, malgrat que tan sols el govern espanyol té la potestat de demanar-ne la suspensió automàtica.
Uns mesos després d’haver escrit aquest informe, Viver sostenia que les sentències del TC solament deixen marge perquè es convoqui amb una reforma prèvia de la constitució espanyola. I arribats en aquest punt, en una compareixença al parlament, concloïa: “Veig més difícil que puguem fer un referèndum abans no es reformi la constitució, que no pas que puguem fer la independència.” Era partidari de provar la reforma, però, si no era possible, sostenia que l’experiència històrica demostrava això: “Quan hi ha un blocatge, la política desplaça el dret i immediatament s’ha de construir, en el mateix instant, un nou ordre constitucional.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada