"La lluita a l'exili", de Carles Puigdemont (extractes)

Extractes del llibre de Carles Puigdemont i Xevi Xirgo "La lluita a l'exili" (2020) 

Clica aquí si cal per accedir al text sencer

 

P. 17-18

Jorge Vestrynge: "Cuando yo era el secretario general de AP, quise organizar un congreso del partido en Cataluña pensando que sería una manera de entrar allí políticamente, porque en Cataluña nuestros resulelectorales eran pésimos, y le comenté a Fraga: "Oye, deberíamos hacer el congreso nacional en Barcelona. ¿Y sabes qué me dijo él? "Ni se te ocurra. Cataluña es tierra conquistada".

P. 27

Ahir el PP va amenaçar directament el president del Parlament català. El portaveu dels populars espanyols, Pablo Casado, li va demanar públicament que proposés un altre candidat a president que no fos «per una via il·legal» i li va recordar, com qui no vol la cosa, què li havia passat a Forcadell. Avui tots els mitjans de comunicació posen en boca de fonts del PP que «Torrent té dos fills, i ja sap el que li espera». 

P.57

Mentre estàvem esperant la decisió de la jutgessa, l'advocat i el seu fill, que també és advocat i participa en la meva defensa, m'han informat que la premsa alemanya en general ens és més favorable que mai, i que tant el Frankfurter Allgemeine Zeitung com el Suddeutsche Zeitung han pres partit clarament en contra de la meva extradició. Li he comentat la fatalitat històrica que representa la meva detenció. La darrera vegada que un president català va ser arrestat ho fou també per la policia alemanya, i també per una petició expressa del govern espanyol.

https://twitter.com/jcanadellb/status/1317766463055331328?s=19 :

(pp. 325 - 337)

Després d'un moment de silenci, reflexiona sobre el paper d'ERC.

-No estic considerant il legitim el que faci ERC -aclareix-. El que passa és que té uns efectes molt negatius i comprovables. Un exemple clar n'és la ciutat de Barcelona. L'independentisme ha perdut l'oportunitat de governar Barcelona només perquè ERC no ha vo1 ₩ t fer una 1lista conjunta amb nosaltres. Va prioritzar una estratègia de partit, legítima, a un interès estratègic del moviment independentista. 

Fa una pausa. I aprofito per preguntar-li si J×Cat no fa el mateix, si no actua també pensant en els seus interessos electorals.

— No. Nosaltres hem decidit compartir l'hegemonia. Qui ens obliga a competir per l'hegemonia és la decisió d'ERC, ben legítima, insisteixo. I no es pot ser equidistant, entre aquells qui volen la unitat i els qui no. Posar-nos tots al mateix sac és injust per a tots aquells que hem fet l'esforç de la unitat. No som tots iguals. 

No és el mateix qui fa una proposta per anar junts que qui la rebutja.

»La conseqüència és que probablement el camí cap a la independència és més llarg I complicat del que ens havíem imaginat tots plegats. És més complicat, sobretot, perquè hi ha unes dificultats interiors que ens les hauriem pogut estalviar. Sense elles, ves a saber on seríem, ara. El que sí que sabem és on ens porta la divisió: enlloc. 

I sabem on ens porta la unitat: a fer un 1-0 i a mobilitzar com mai l'independentisme i el catalanisme. És un error pensar que en les condicions d'ara podrem guanyar un embat de tanta importància amb l'Estat espanyol.

...

L'Estat sempre sera una paret. Pensar que no hi haurà sempre una paret és d'una ingenuïtat que fins i tot em fa malpensar. ¿Oi que ja sabem que no hi haurà cap acord de bon grat amb l'Estat per fer un referèndum d'autodeterminació? Doncs si estem d'acord en això i continuem volent la independència, ¿no ens hem de preparar per a quan arribem a la paret? Espero que algun dia algú a ERC faci aquesta reflexió. I que s'adoni del gran error que és arribar a aquesta paret dividits Ii afeblits. La via negociada sense confrontació, sense una confrontació democràtica, no hi és. A l'Estat espanyol la via negociada indolora sense confrontació amb la independència no hi és. I ho dic amb el coneixement de l'experiència apresa. Al final, després d'una confrontació gestionada amb èxit, hi haurà d'haver una negociació. Espanya acabarà amb una negociació i un acord. 

Però per arribar aquí ens caldrà gestionar abans amb èxit i intel·ligència la fase de la confrontació, que és una fase critica. Si no es reconeix això, o s'és molt ingenu, o s'està enganyant la gent. La via indolora, sense confrontació, de bon grat, no existeix. L'Estat no la vol. Siguem el quaranta per cent o siguem el seixanta o el setanta per cent.

P. 129

¿Com pot ser que el president del Parlament no hagi trepitjat Waterloo? ¿Com pot ser que el jutge Llarena ens hagi suspès a alguns diputats i que Roger Torrent no vingui a donar-nos suport? ¿Com pot ser que no vingui a expressar públicament el suport al president, o al conseller Comin? ¿Com pot ser que el president Torra hagi vingut a expressar el suport als exiliats i Torrent no ho hagi fet?

...ooo000ooo...

Vegeu també: https://estudiscatalans.blogspot.com/2020/07/mariano-rajoy-m.html