This article is on the dire dilemma Spain faces given the Belgium Court of Appeal ruling on Lluís Puig, which affects not only all exiles, but - unless the Court is stone deaf - all those convicted in the Independence process trial. This English translation (by M.S.) is published with the author's permission.
, if need be, to read the textOriginal:
Checkmate for judge Llarena: how it was achieved and the consequences it will have
The Belgian decision is a key precedent for everything that will come from now on in the international sphere.
Josep Casulleras Nualart
09.01.2021 21:30
Judge Pablo Llarena has lost. He has lost in Belgium too. While the ruling of the Schleswig-Holstein High Court denying the extradition for rebellion of President Carles Puigdemont was a severe blow to the Spanish Supreme Court, the firm decision of the Belgian judiciary to deny the extradition of Catalan Minister Lluís Puig is the most resounding defeat of Spanish justice in its repression of the independence movenent. And it can have very serious consequences; for in this case, the justice of a country of the Union has openly said that there is another country of the Union that violates its citizens' fundamental rights, and they are also citizens of the Union. And because this decision took place a few days before the appearance of Puigdemont, Comín and Ponsatí in the Committee on Legal Affairs of the European Parliament for the immunity waiver request levelled against them. Everything is interconnected, and Spain's dirty game is more exposed than ever.
The refusal to extradite Lluís Puig is important because the Brussels Court of Appeal states that the Spanish Supreme Court does not have the jurisdiction to try him, that is, that the right to the judge predetermined by law would be violated. Moreover, the Belgian judiciary says that there are serious signs that Lluís Puig would not get a fair trial in Spain because his presumption of innocence would be violated, given the public statements of government officials, prosecutors and judges criminalizing the political prisoners and exiles. To uphold it, the Court of Appeal invokes the ruling of the UN Working Group on Arbitrary Detention, which in May 2019 demanded the immediate release of the prisoners.
It is a key precedent for everything that will come from now on in the international sphere. This is, firstly, because such a resolution can be used as an argument for prisoners' appeals before the European Court of Human Rights in Strasbourg, as soon as the Spanish Constitutional Court unblocks the appeals against the Supreme Court's ruling. Is a judgment handed down by a court that does not have jurisdiction valid? Here is the power of the ruling of the Belgian courts on Lluís Puig.
Ammunition against immunity waiver requests
Secondly, it creates a direct precedent for Puigdemont, Comín and Ponsatí in the event that the European Parliament waives their immunity, should the request go ahead. The way, werecthe immunity waiver be granted, is clearer, because it would be difficult for the Belgian courts to take a decision opposing the one taken in the case of Lluís Puig. And thirdly, because the arguments against the extradition of Puig are surely the main arguments of the MEPs against the request, and the precise session in which all three will appear to present the arguments against the Supreme Court's request will take place this Thursday.
It is clear that the parliamentary committee that has to decide on the petition is chaired by a Ciudadanos MEP, = strategically part of a fair bunch of parliamentarians from Spanish parties -, and that the reports to recommend whether to waive or maintain their immunity are in the hands of a far-right Bulgarian MEP. It is also clear that in the plenary session of the European Parliament, where the decisions of the parliamentary committee will be validated in the end, there is a political majority that the Spanish parties have in principle controlled through the lsrge groups. All this plays against Puigdemont, Comín and Ponsatí. But the Belgian judgment on Lluís Puig is firm, and argues the main reason for which waiver requests have historically been denied: fumus persecutionis, that is to say, political persecution with the will to alter and to harm the political activity of these deputies.
It is quite possible that the Committee on Legal Affairs of the European Parliament, first, and the plenary, then, will not be able to do so and will waive their parliamentary immunity. The defence of the exiles has this in mind.That is why they tried to delay the waiver request procedure as much as possible (with the involuntary participation of the pandemic), until the decision of Belgium on Lluís Puig practically coincided in time. If their immunity is effectively waived, how can the European Parliament justify such a decision? If there is a firm decision by a jurisdiction of the Union that says that leaving exiles (and prisoners!) In the hands of Spain's justice system could mean the violation of their presumption of innocence, how would you justify it? How, when the Belgian court invokes precisely the directive adopted by the European Parliament, No. 2016/343, on the right to the presumption of innocence in criminal proceedings?
If it were to do so, however, the three MEPs' defence counsel foresees the possibility of appealing to the EU Court of Justice in Luxembourg, which, as an arbitrator, would have to rule on this shocking fact: can someone be extradited to a member state of the Union when there is another that says that if it were to do so, fundamental rights would be violated? And still more: how can there be EU citizens (and an elected MEP!) convicted by a court that another EU state says has no jurisdiction to try them? That is why the case of Lluís Puig, which has gone furthest in the proceedings against the exiles, may become the cornerstone that, once withdrawn, will bring down the entire legal structure on which the repression against independence lies.
The fruits of strategic litigation
The Lluís Puig case is the case of the exiles, which has after more than three years ended up bearing its fruit. To get this far, the message of the Spanish media, politics and the judiciary that exiles were "fugitives" from justice had to be proved wrong. And so they appeared immediately when summoned to do so by the Belgian authorities. Secondly, the strategy involved basing a defence built on the danger of the violation of rights that extradition to Spain would entail, on legal helplessness, on the violation of the presumption of innocence, on the indictment for such serious and archaic charges (rebellion, sedition) that have no correspondence in the other jurisdictions of the European Union. This immediately led the Belgian judges, and even the prosecution, to turn down the European orders sent by the Spanish judiciary, and it was so obvious that things were going badly for the Spanish Supreme Court that Judge Llarena withdrew the first European Arrest Warrant (EAW)..
The second EAW served for him to be humiliated: first by Belgium, which returned it by default because he did not know how to send it well, and then by Germany, because the Schleswig-Holstein court said Puigdemont could not be extradited for rebellion. Enraged, Llarena withdrew the EAW sent to Scotland for Ponsatí just as the trial - in which the Supreme Court's claims again looked very bad - was about to begin. And after the judgment, the third EAW, which was first bungled in the United Kingdom for Ponsatí, and which has definitely failed in Belgium, with arguments put forward by Belgian judges who are very much those that the defence counsel - Boye, Marchand, Beckaert and company - highlighted, with a purpose that transcended the defence of the exiles, and sought to go further, to disable the very foundation of the repression that in November 2017 was just beginning to unfold with all its fury.
Now, as Gonzalo Boye has tweeted, Belgium's judgment means a checkmate for Llarena.
He says, of course, that it remains to be seen in how many moves it takes. The domino effect has begun. The pieces have begun to fall, as shown by the fact that the Spanish government is forced, after all these failures, to change the criminal code to adapt sedition to European standards... or at least to say it will.
Everything will end up coming together. The fact that some of the political prisoners reported their pre-trial detention to a body such as the UN Working Group on Arbitrary Detention was decisive, because it made it possible to obtain a favorable resolution from an international body long before the European Court of Human Rights could rule, as it has a much slower procedure because, among other things, it depends largely on the Spanish Constitutional Court's blockade.
Having got the resolution of the UN working group has been fundamental to the Belgian refusal to extradite Lluís Puig. The four judges of the Belgian Court of Appeal mention this ruling to conclude that in Spain the presumption of innocence would be at risk. Their ruling says that "the findings widely documented by the Arbitrary Detention Working Group […] in relation to the statements of senior officials and authorities about the guilt of those involved prior to the ruling are valid." These are statements such as that of the Spanish vice-president Soraya Sáenz de Santamaría saying that they had decapitated the independence movenent, or that of former minister Rafel Català predicting the debarment of the prisoners before the judge had made any decision. These are statements documented over all this time by the team defending the exiles in the Belgian judiciary, which has verified the extent of the persecution.
And because of all this, it is important not only to keep an eye on the Court of Human Rights when the time comes, but also, and in that order, the European Parliament, the EU Court of Justice and also, and again, on the courts of Belgium; for the exiles' lawsuit against Pablo Llarena for violating their freedom of expression, court procedures and presumption of innocence is still alive. And it has a long playing field.
...ooo000ooo...
...ooo000ooo...
Spain loses an important judiciary battle in the case of Puig’s extradition
What are the consequences after a Brussels court upholded arrest warrant refusal of deposed Catalan minister? (11 JAN 2021) https://english.vilaweb.cat/noticies/spain-loses-an-important-judiciary-battle-in-the-case-of-puigs-extradition/
...ooo000ooo...
See also: https://english.vilaweb.cat/noticies/three-catalan-political-prisoners-ask-for-immediate-release-after-belgian-sentence/ https://twitter.com/VilaWeb_EN/status/1349456189067849730?s=20h
..ooo000ooo...
...ooo000ooo...
Original text:
La decisió de Bèlgica és un precedent clau per a tot el que vindrà d’ara endavant judicialment en l’àmbit internacional
Josep Casulleras Nualart
09.01.2021 21:30
El jutge Pablo Llarena ha perdut. També a Bèlgica. Si la sentència del Tribunal Superior de Slesvig-Holstein denegant l’extradició per rebel·lió del president Carles Puigdemont fou un cop dur per al Tribunal Suprem espanyol, la decisió ferma de la justícia belga de denegar l’extradició del conseller Lluís Puig és la derrota més dura de la justícia espanyola en la repressió contra l’independentisme. I pot tenir conseqüències molt serioses. Perquè en aquest cas la justícia d’un país de la Unió diu obertament que hi ha un altre país de la Unió que viola drets fonamentals de ciutadans seus, que són també ciutadans de la Unió. I perquè aquesta decisió s’esdevé pocs dies abans de la compareixença de Puigdemont, Comín i Ponsatí a la Comissió d’Afers Legals de l’Eurocambra pel suplicatori contra ells. Tot queda interconnectat, i el joc brut de l’estat espanyol queda més que mai al descobert.
La denegació de l’extradició de Lluís Puig és important perquè el Tribunal d’Apel·lació de Brussel·les afirma que el Tribunal Suprem espanyol no és competent per a jutjar-lo, és a dir, que se li violaria el dret del jutge predeterminat per la llei. I més encara: la justícia belga diu que hi ha indicis seriosos que Lluís Puig no podria tenir un judici just a l’estat espanyol perquè se li violaria la presumpció d’innocència, ateses les declaracions públiques de responsables governamentals, de fiscals i de jutges criminalitzant els presos polítics i els exiliats. Per a sostenir-ho, el Tribunal d’Apel·lació invoca la resolució del Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries de l’ONU, que el maig del 2019 va exigir l’alliberament immediat dels presos.
És un precedent clau per a tot el que vindrà d’ara endavant judicialment en l’àmbit internacional. En primer lloc, perquè una resolució d’aquesta mena es pot esgrimir com a argument als recursos que els presos presentin al Tribunal Europeu dels Drets Humans, a Estrasburg, tan bon punt el Tribunal Constitucional espanyol desbloqui els recursos contra la sentència del Suprem. És vàlida una sentència dictada per un tribunal que no és competent? Heus ací la potència de la resolució de la justícia belga sobre Lluís Puig.
Munició contra els suplicatoris
En segon lloc, perquè crea un precedent directe per a Puigdemont, Comín i Ponsatí en el cas que el Parlament Europeu els llevés la immunitat, si el suplicatori tira endavant. Queda més net el camí posterior a una concessió del suplicatori, perquè difícilment els tribunals belgues prendrien una decisió oposada a la que s’ha pres en el cas de Lluís Puig. I en tercer lloc, perquè els arguments contra l’extradició de Puig són segurament els principals arguments dels eurodiputats contra el suplicatori, i precisament la sessió en què tots tres compareixeran per a exposar els arguments contraris a la petició del Suprem es farà aquest dijous.
És clar que la comissió parlamentària que ha de decidir sobre el suplicatori és presidida per un eurodiputat de Ciutadans, que en formen part, estratègicament, un bon grapat de parlamentaris de partits espanyols, i que la ponència per a recomanar si cal aixecar-los o mantenir-los la immunitat és en mans d’un eurodiputat búlgar d’ultradreta. I que al ple de l’Eurocambra, que serà qui finalment haurà de validar la decisió de la comissió parlamentària, hi ha una majoria política que en principi els partits espanyols tenen controlada mitjançant els grans grups. Tot això juga contra Puigdemont, Comín i Ponsatí. Però la sentència de Bèlgica sobre Lluís Puig és ferma, i fonamenta aquella raó principal per a la qual històricament s’han denegat els suplicatoris: el fumus persecutionis, és a dir, la persecució política amb la voluntat d’alterar i de perjudicar l’activitat política d’aquests diputats.
És ben possible que la Comissió d’Afers Legals del Parlament Europeu, primer, i el plenari, després, no en facin cabal i que els retirin la immunitat parlamentària. La defensa dels exiliats ho té present. Per això va provar d’endarrerir tant com fos possible (amb la participació involuntària de la pandèmia) el procediment del suplicatori, fins que la decisió de Bèlgica sobre Lluís Puig pràcticament hi ha coincidit en el temps. Si en efecte se’ls retira la immunitat, com podrà justificar l’Eurocambra una decisió com aquesta? Si hi ha una decisió ferma d’una jurisdicció de la Unió que diu que deixar en mans de la justícia espanyola els exiliats (i els presos!) podria significar la vulneració de la seva presumpció d’innocència, com ho justificaria? Com, quan el tribunal belga invoca precisament una directiva aprovada pel Parlament Europeu, la 2016/343, sobre el dret de la presumpció d’innocència en els processos penals?
Si tanmateix ho fes, la defensa dels tres eurodiputats preveu la possibilitat de recórrer al Tribunal de Justícia de la UE, a Luxemburg, que, com a àrbitre, hauria de pronunciar-se sobre aquest fet tan impactant: es pot extradir algú a un estat de la Unió quan n’hi ha un altre que diu que si fos així es vulnerarien drets fonamentals? I més encara: com pot ser que hi hagi ciutadans de la UE (i un eurodiputat electe!) condemnats per un tribunal que un altre estat de la UE diu que no té competència per a jutjar-los? Per això el cas de Lluís Puig, el que ha anat més lluny en els procediments contra els exiliats, pot esdevenir la clau de volta que, un cop retirada, faci caure tota l’estructura jurídica sobre la qual s’ha bastit la repressió contra l’independentisme.
Els fruits del litigi estratègic
El cas Lluís Puig és el cas dels exiliats, que més de tres anys després ha acabat donant fruit. Per arribar fins aquí calia en un primer moment desmentir el missatge dels aparells mediàtic, polític i judicial espanyols segons els quals els exiliats eren “pròfugs” de la justícia. I per això van comparèixer immediatament quan se’ls va requerir davant les autoritats belgues. En segon lloc, l’estratègia implicava fonamentar una defensa basada en el perill de vulneració de drets que significaria l’extradició a l’estat espanyol, per la indefensió jurídica, per la vulneració de la presumpció d’innocència, per la imputació d’uns càrrecs tan greus i arcaics (rebel·lió, sedició) que no tenen correspondència en la resta de jurisdiccions de la Unió Europea. Això va fer que de seguida els jutges belgues, i fins i tot la fiscalia, veiessin amb mals ulls les euroordres enviades per la justícia espanyola, i era tan evident que anaven mal dades per al Suprem espanyol que el jutge Llarena va retirar-ne la primera.
La segona euroordre va servir per a humiliar-lo: primer per Bèlgica, que la va retornar per defecte de forma perquè no la va saber enviar bé, i després per Alemanya, perquè el tribunal de Slesvig-Holstein va dir que no es podia extradir Puigdemont per rebel·lió. Llarena, enfurismat, va retirar l’euroordre enviada a Escòcia contra Ponsatí just quan el judici –que de nou feia molt mala pinta per a les pretensions del Suprem– estava a punt de començar. I després de la sentència, la tercera euroordre, que es va enfangar primer al Regne Unit amb Ponsatí, i que ha fracassat definitivament a Bèlgica, amb uns arguments esgrimits pels jutges belgues que són ben bé aquells que la defensa de Boye, Marchand, Beckaert i companyia van ressaltar amb un propòsit que transcendia la defensa dels exiliats, que pretenia anar més enllà, desactivant el fonament mateix de la repressió que el novembre del 2017 tot just es començava a desplegar amb tota la fúria.
Ara, tal com Gonzalo Boye ha piulat, la sentència de Bèlgica significa un escac i mat a Llarena.
Diu, això sí, que queda per veure en quantes jugades. L’efecte dòmino ha començat. Les peces han començat a caure, i ho demostra el fet que el govern espanyol es vegi forçat, després de tots aquests fracassos, a canviar el codi penal per adequar la sedició als estàndards europeus. O si més no a dir que ho farà.
Tot acaba confluint. El fet que alguns dels presos polítics denunciessin la seva situació de presó preventiva a un òrgan com el Grup de Treball de Detencions Arbitràries de l’ONU fou determinant, perquè va permetre d’obtenir una resolució favorable d’un organisme internacional molt abans que no es pronunciés el Tribunal Europeu dels Drets Humans, que té un procediment molt més lent perquè, entre més coses, depèn en bona part del blocatge que pugui fer el Tribunal Constitucional espanyol.
Haver disposat de la resolució del grup de treball de l’ONU ha estat fonamental per a la negativa belga a extradir Lluís Puig. Els quatre jutges del Tribunal d’Apel·lació belga esmenten aquesta resolució per a concloure que a l’estat espanyol tindria en risc la presumpció d’innocència. La sentència diu que “les constatacions àmpliament documentades pel Grup de Treball de Detencions Arbitràries […] en relació amb les declaracions d’alts funcionaris i autoritats sobre la culpabilitat dels implicats abans de la sentència són vàlides”. Són declaracions com aquella de la vice-presidenta espanyola Soraya Sáenz de Santamaría dient que havien escapçat l’independentisme, o de l’ex-ministre Rafel Catalá vaticinant la inhabilitació dels presos abans que el jutge hagués pres cap decisió. Són declaracions documentades també durant tot aquest temps per l’equip de defensa dels exiliats a la justícia belga, que ha comprovat la magnitud de la persecució.
I per tot plegat no tan sols és important de tenir els ulls posats al Tribunal dels Drets Humans quan arribi el moment, sinó també, i per aquest ordre, al Parlament Europeu, al Tribunal de Justícia de la UE i també, i de nou, als tribunals de Bèlgica. Perquè la demanda dels exiliats contra Pablo Llarena per haver-los vulnerat la llibertat d’expressió, els procediments judicials i la presumpció d’innocència, encara és viva. I té camp per a córrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada