1 de des. 2020

An article by Josep-Lluís Carod-Rovira, "Speaking Catalan in Madrid" (25 NOV 2020)

This is an English translation of an article by Josep-Lluís Carod-Rovira, "Speaking Catalan in Madrid", published with the author's permission (25 NOV 2020)

Click below to read the whole post, if need b

Source:

 - PHILOLOGIST and WRITER
Spain consists of a plurality of peoples, cultures and languages, all of which, according to its Constitution, have to be the “object of special respect and protection”. The truth, however, is to be found light years from the law.

It was a shock to see the Speaker of the Congress of Deputies, Catalan-speakng Ms. Meritxell Batet, closing deputy Botran's microphone because he used his own language and referring to Spanish as a common language shared by the members of the Chamber. If she had said that this had been achieved thanks to the bayonet she would have been more faithful to the historical truth. Spain consists of a plurality of peoples, cultures and languages, all of which, according to its Constitution, have to be the “object of special respect and protection”.

The truth, however, is to be found light years away from the law. But the distance is even more disproportionate if we take into account the situation in other parliamentary chambers of a federal, confederal or statewide nature, that cover all the territories of the same administrative polity. In the federal parliament of Belgium, French, Dutch and German are the official languages. In Canada's, English and French are official, but when the first language of the Speaker of the Chamber is one, the deputy Speaker has to have a perfect mastery of the other. In the legislative assembly of Finland both Finnish and Swedish are official. Maori and English are the official languages in  the Parliament of New Zealand and, in the federal assembly of Switzerland, German, French and Italian are. A permanent team of translators is always at the ready in the legislative chambers of these multilingual states so as to guarantee the parliamentary activity of all the representatives, at an equal level regardless of language they speak, and concurrently as a expression of a diversity, and this is always viewed as a cultural asset and not as a nuisance.

It is not a matter, in our case, of speaking in Catalan in Madrid City council, or those of Móstoles or Alcorcón; not even of using it it inside the Assembly of the Community of Madrid, an uniprovincial

autonomy
invented out of
absolutely
nowhere and without any
autonomist
tradition. In such places it is common sense to defend the use of these places' own language. But since it is claimed that the Congress of Deputies and the Senate of the Kingdom of Spain purportedly represent the totality of the territories, these are not dumb, but that have also of a language that singles them out. How, then, do the Congress and at the Senate express the “special respect and protection” that, as laid down in the constitutional mandate, would have to be the first places where it was displayed? Nowhere. And this means that these Chambers only represent one of the various linguistic communities that there are in Spain, though they enjoy official status in their territories. The fact that up to now we have accepted this supremacist practice that imposes Spanish and discriminates Catalan in no way means that things have to carry on being like this. Joan Fuster denounced years ago that, beside the attempted linguistic genocide on the part of exogenous elements, there was also the unconscious suicide that, in linguistic matters, so many catalanoparlants commit
, day after day,
with their language; he defined it as “an obsequious native predisposition, stimulated for political reasons”.

For a project to have the slightest

possibility of
success, it needs conviction, will and persistence. Do our representatives at Madrid display these three conditions concurrently? Are they convinced of the need to put an end to this discrimination and return to the language its
dignity
? Do they want to do it? Will they be capable of persisting in their
antidiscriminatory
attitude? I have no doubt that if the Catalan-speaking deputies and senators were to always speak in Catalan, every time that they took the floor, and the Basque- and Galician-speakers did the same, the Chambers would be paralyzed and their activity would be unfeasible until an end was put to so many centuries of
linguistic
deprivation and absolutism. It is now quite clear that the State belongs only to them and only they have all the rights, but even those that do not want to form part of it cannot accept that, as long as we are, accept this discrimination as normal. From now on, I will vote who whoever really represents me, defends my rights and in my language. In Spain's Parliaments as well.

 - FILÒLEG I ESCRIPTOR
“L’Estat espanyol està integrat per una pluralitat de pobles, cultures i llengües, totes les quals, segons la seva Constitució, han de ser “objecte d’especial respecte i protecció”. La realitat, però, es troba a anys llum de la llei.

Impacta veure la pre­si­denta del Congrés dels Dipu­tats, la cata­la­no­par­lant Merit­xell Batet, tan­cant el micròfon al dipu­tat Botran perquè hi parla la seva llen­gua, apel·lant al cas­tellà com a llen­gua comuna i com­par­tida dels mem­bres de la cam­bra. Si hagués dit que això va ser acon­se­guit a punta de baio­neta hau­ria estat més fidel a la veri­tat històrica. L’Estat espa­nyol està inte­grat per una plu­ra­li­tat de pobles, cul­tu­res i llengües, totes les quals, segons la seva Cons­ti­tució, han de ser “objecte d’espe­cial res­pecte i pro­tecció”.

La rea­li­tat, però, es troba a anys llum de la llei. Però la distància encara és més des­pro­por­ci­o­nada si tenim en compte quina és la situ­ació en altres cam­bres par­la­mentàries de caràcter fede­ral, con­fe­de­ral o esta­tal, comu­nes a tots els ter­ri­to­ris d’un mateix àmbit admi­nis­tra­tiu. Al par­la­ment fede­ral de Bèlgica hi són llengües ofi­ci­als el francès, el neer­landès i l’ale­many. Al del Canadà, l’anglès i el francès, però quan la pri­mera llen­gua del pre­si­dent de la cam­bra és una, el vice­pre­si­dent n’ha de domi­nar per­fec­ta­ment l’altra. A l’assem­blea legis­la­tiva de Finlàndia són idi­o­mes ofi­ci­als tant el finès com el suec. El maori i l’anglès són les llengües ofi­ci­als al par­la­ment de Nova Zelanda i, a l’assem­blea fede­ral de Suïssa, en són l’ale­many, el francès i l’italià. Un ser­vei de tra­ducció per­ma­nent està sem­pre a punt a les cam­bres legis­la­ti­ves d’aquests estats plu­ri­lingües per tal de garan­tir l’acti­vi­tat par­la­mentària a tots els repre­sen­tants, en peu d’igual­tat tant se val l’idi­oma que par­lin, i alhora com a expressió d’una diver­si­tat que sem­pre és vista com una riquesa cul­tu­ral i no pas com una nosa.

No es tracta, en el nos­tre cas, de par­lar en català a l’Ajun­ta­ment de Madrid, al de Mósto­les o bé al d’Alcorcón. Ni tan sols d’emprar-lo a l’Assem­blea de la Comu­ni­tat de Madrid, una auto­no­mia uni­pro­vin­cial abso­lu­ta­ment inven­tada del no-res i sense cap tra­dició auto­no­mista. En aquests llocs és de sen­tit comú defen­sar-hi l’ús de la llen­gua pròpia d’aquests llocs. Però si figura que el Congrés de Dipu­tats i el Senat del Regne d’Espa­nya pre­te­nen repre­sen­tar la tota­li­tat de ter­ri­to­ris, aquests no són muts, sinó que dis­po­sen també d’un idi­oma que els sin­gu­la­ritza. Com s’expressa, doncs, al Congrés i al Senat l’“espe­cial res­pecte i pro­tecció”, que, per man­dat cons­ti­tu­ci­o­nal, hau­rien de ser els pri­mers llocs on apli­car-se? Enlloc. I això sig­ni­fica que aques­tes cam­bres només repre­sen­ten una sola comu­ni­tat lingüística de les diver­ses que hi ha a l’Estat tot i que gau­dei­xin d’esta­tus d’ofi­ci­a­li­tat en els seus ter­ri­to­ris. Que fins ara haguem accep­tat aquesta pràctica supre­ma­cista que imposa el cas­tellà i dis­cri­mina el català no com­porta, en abso­lut, que hagi de con­ti­nuar sent així d’ara enda­vant. Joan Fus­ter ja va denun­ciar que, al cos­tat de l’intent de geno­cidi lingüístic per part d’ele­ments exògens, hi havia també el suïcidi incons­ci­ent que, en matèria idiomàtica, pro­ta­go­nit­zen, dia rere dia, tants cata­la­no­par­lants amb la seva llen­gua, allò que ell defi­neix com “una obse­quiosa pre­dis­po­sició indígena, esti­mu­lada per raons polítiques”.

Perquè un pro­jecte tin­gui un mínim de pos­si­bi­li­tats d’èxit ha de comp­tar amb con­vicció, volun­tat i per­sistència. Tenen, els nos­tres repre­sen­tants a Madrid, aquests tres trets alhora? Estan con­vençuts de la neces­si­tat de posar fi a la dis­cri­mi­nació i tor­nar la dig­ni­tat a la llen­gua? Volen fer-ho? Seran capaços de per­sis­tir en la seva acti­tud anti­dis­cri­mi­natòria? No tinc cap dubte que si els dipu­tats i sena­dors de llen­gua cata­lana par­les­sin sem­pre en català, cada cop que fan ús de la paraula, i el mateix fes­sin els de llen­gua basca i gallega, les cam­bres que­da­rien para­lit­za­des i l’acti­vi­tat seria invi­a­ble fins que no es posés fi a tants segles de mar­gi­nació i abso­lu­tisme lingüístic. Ara i tant queda clar que l’Estat és només d’ells i només ells hi tenen tots els drets, però fins i tot els que no volem for­mar-ne part no podem accep­tar que, men­tre hi siguem, pren­guem la dis­cri­mi­nació com a nor­mal. D’ara enda­vant, jo votaré qui de debò em repre­senti, defensi els meus drets i en la meva llen­gua. També als par­la­ments d’Espa­nya.

a

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada